Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

De la mateixa manera que si voleu enxampar un equidistant el millor que podeu fer és esmentar-li sense previ avís Albano Dante Fachín (no falla: veureu com de seguida es posa de tots els colors. Bé… tots no, que el groc no el toca gaire, aquesta llopada). De la mateixa manera, dic, podeu fer la prova per detectar si esteu en presència d’un genuí seguidor dels Stones si a la pregunta de quina és, al seu parer, l’època més gloriosa de la banda dels senyors Jagger & Richards (vegeu aquí) us respon que va ser el període comprès entre 1968 i 1972. És a dir, entre els monumentals ‘Beggar’s banquet‘ i ‘Exile on Main Street’, amb un parell de discos entremig igualment gegantins: ‘Let it bleed’ (1969) i ‘Sticky fingers’ (1971).

Si més no (fora màscares), això és el que us respondria jo si m’ho preguntàveu: van ser quatre anys amb quatre discos que marquen, al meu parer, el punt més alt del grup. El més gran que hi ha hagut mai (en companyia dels Beatles).

La cançó llarga que he triat per a aquesta setmana  —‘You can’t always get what you want’ (‘No et pots sortir sempre amb la teva’, en traducció moooolt lliure)–  pertany a ‘Let it bleed’ (vegeu aquí) i és tot un clàssic que encara avui, mig segle després, els Stones mantenen en els seus directes (quan en fan).

Perquè vegeu com les gastava el grup en aquella època fixeu-vos en la imatge de la coberta del vinil (que trobareu en l’encapçalament d’aquest apunt) i compareu-la amb la de la contracoberta que podeu veure just aquí sota:

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

Pel que fa als detalls concrets d’aquesta cançó i de com es va enregistrar entreu aquí i trobareu informació força interessant. Anem, però, cap a la banda de les coses pràctiques i escoltem la cançó. Aquí teniu la versió que es va publicar en el disc:

Aquí teniu un impagable document tret d’un programa de televisió de la mateixa època que el disc va sortir i en el qual es poden veure els Stones en la seva salsa:

I aquí els podeu veure una pila d’anys després (Londres, 2003) defensant el tema en directe:

You can’t always get what you want

(Mick Jagger & Keith Richards)

I saw her today at the reception
A glass of wine in her hand
I knew she was gonna meet her connection
At her feet was a footloose man

You can’t always get what you want
You can’t always get what you want
You can’t always get what you want
But if you try sometimes well you might find
You get what you need

And I went down to the demonstration
To get my fair share of abuse
Singing, “We’re gonna vent our frustration
If we don’t we’re gonna blow a 50-amp fuse”

You can’t always get what you want
You can’t always get what you want
You can’t always get what you want
But if you try sometimes well you just might find
You get what you need

I went down to the Chelsea drugstore
To get your prescription filled
I was standing in line with Mr. Jimmy
And man, did he look pretty ill
We decided that we would have a soda
My favorite flavor, cherry red
I sung my song to Mr. Jimmy
Yeah, and he said one word to me, and that was “dead”
I said to him

You can’t always get what you want
You can’t always get what you want
You can’t always get what you want
But if you try sometimes you just might find
You get what you need

You get what you need–yeah, oh baby

I saw her today at the reception
In her glass was a bleeding man
She was practiced at the art of deception
Well I could tell by her blood-stained hands

You can’t always get what you want
You can’t always get what you want
You can’t always get what you want
But if you try sometimes you just might find
You just might find
You get what you need

You can’t always get what you want
You can’t always get what you want
You can’t always get what you want
But if you try sometimes you just might find
You just might find
You get what you need

La sèrie continua aquí amb més cançons llargues

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!