Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
La ronya del catanyol: “en breus minuts” i altres presses.
Continuem, com sempre, a l’empara del mestre Pau Vidal i del seu llibre “Catanyol.es” (Barcanova, 2012) de lectura imprescindible. Un llibre que, tal com ens explica aquí, demostra que, encara que sembli mentida, el catanyol té cura. És una crosta que en major o menor mesura tothom porta enganxada a la sola de la sabata i de la qual fóra bo que ens anéssim desprenent. Tot és qüestió de posar-s’hi:
217. Contestador automàtic
EXEMPLE D’ÚS: “En breu l’atendrem.”
ÚS CORRECTE: “De seguida us atendrem / l’atendrem.”
EXPLICACIÓ: El DIEC no us privarà pas de fer servir aquesta construcció tan cursi. Alerta, però, amb tot seguit, que no vol dir ‘de pressa’, sinó ‘a continuació’: “Primer vindrà la pel·lícula i tot seguit el debat”, o sigui que si la pel·li dura dues hores el tot seguit no serà, certament, ara mateix (eviteu l’espuri acte seguit).
218. Contestador automàtic i carallot
EXEMPLE D’ÚS: “En breus minuts l’atendrem.”
ÚS CORRECTE: “De seguida us atendrem / l’atendrem.”
EXPLICACIÓ: Els minuts no són ni breus ni llargs: duren seixanta segons. Això no és sinó la versió eufemístico-babaua del cas anterior.
219. Contestador automàtic sibil·lí
EXEMPLE D’ÚS: “Les nostres línies estan ocupades, torni a trucar en deu minuts.'”
ÚS CORRECTE: “… torni a trucar d’aquí a deu minuts.””
EXPLICACIÓ: Aquí el calc és tan subtil que passa inadvertit. Però amb una frase com aquesta se li veu el llautó: “Ho tindré fet en cinc minuts.” En catanyol vol dir que en cinc minuts estarà fet, però en català significa que tardarà cinc minuts, a partir del moment que s’hi posi, a fer-ho (fixeu-vos que els parlants més purs pronunciaran “amb cinc minuts”).
220. Una qüestió de paciència
EXEMPLE D’ÚS: “Als vint minuts ja no podia més.”
ÚS CORRECTE: “Al cap de vint minuts ja no podia més.”
EXPLICACIÓ: Variant del cas anterior.
——————————————————————————————————————–
(Si voleu veure tota la sèrie “La ronya del catanyol” feu clic aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si “en breu”, d’un ús ampli, difús i prolongat, és correcte i normatiu, pot semblar cursi –la qual cosa és una opinio personal; respectable, però personal–, però no és catanyol.
Quan a l’ús de “breu” en la fórmula “breus minuts”, és evident que es tracta d’un epítet. El fet que s’anteposi al nom ho acaba de fer veure. Que es rebutgi dient que un minut dura seixanta segons no sembla un argument acceptable. La llengua n’és plena, d’usos “no lògics” com aquest. L’excessiu logicisme a vegades raneja amb el perepunyetisme. En tot cas, tampoc es tractaria de catanyol. El castellanisme, aquí, és la preposició “en”.
I, per cert, en l’explicació 219, que parla d’aquest castellanisme, em fa l’efecte que hi ha un petit embolic. Però potser m’equivoco.
Mira, uns quants apunts més, si em permets, Rauric, perquè em sembla que, en el fons, estem més d’acord que no ens pensem: jo entenc que la presentació de les solucions per combatre el catanyol no es pot basar en discussions filològiques fratricides (que han fet més mal que cap altra cosa per això que tu mateix dius, el perepunyetisme), sinó en aspectes bàsics que es puguin defensar a partir de la intuïció dels parlants que encara en tinguin (que n’hi ha). Fixa’t quins exemples t’he posat. Puc admetre el que dius respecte a “en breus moments”, no t’ho nego. Però em ve de nou que se’n parli en termes de catanyol, perquè, per mi, no ho és. El que jo veig cada vegada més urgent (i aquí sí que caldria un gran consens de les patums lingüístiques, dels mitjans de comunicació i del Departament d’Ensenyament) és que acotem el que és fonamental i el que és accessori per fer revertir el fenomen del catanyol (i això, ara mateix, és perfectament caracteritzable: agafa qualsevol nen de la part alta de Barcelona i tindràs els trets bàsics del catanyol; agafa qualsevol nen marroquí escolaritzat a Osona i veuràs que parla català). Més exemples del que et deia: “A què espereu” (catanyol) en comptes de “Què espereu?” (català), “Tenir gust a” (catanyol) en comptes de “Tenir gust de” (català) -i això també val per “fer olor a/olorar a” en comptes de “fer olor de/fer pudor de”.
No m’agamo que, sempre que puguem, no hem de limitar les possibilitats expressives del nostre idioma, sinó que les hem d’ampliar, però prioritzant les formes pròpies i genuïnes. No tot val sempre per a tot. S’ha de filar prim, Rauric, i, sobretot, saber quines píndoles recomanem.
Completament d’acord, Filaberquí. Amb una puntualització. Potser no és res més que una mania personal. Cada cop que sento l’adjectiu “genuí” em vénen rodeses de cap. Potser és perquè en nom d’aquest concepte tan refistolat s’han comès –i es cometen– autèntiques ximpleries. Amb “pròpies” ja m’acontento. Ves per on, sóc de bon conformar.
Ara, la feina que vostè proposa, tenint en compte el greu desori en què està immers (“immergit!!!”, diran els puristes, amb cara de patir del fetge)…, en què està immers, dic, l’idioma, no és pas poca cosa. I el més greu de tot és que no sembla que ningú dels que cobren per vetllar per aquestes qüestions senti la més mínima necessitat de fer-hi res. Potser sí que hi pateixen, però no ho sembla pas.
Ja sé que no és de bon to tirar amb bala contra l’escola –i no ho faré pas, Déu me’n ben reguard–, però deixi’m dir-li que penso que, si les energies que s’han gastat –malgastat, per mi– en tota aquesta cosa del “nens i nenes” i la “ciutadania”, i en tota aquesta ximpleria dels “per tal que”, els “propers” i les “signatures”; vaja, en tot aquest argot que s’han empescat en aquests últims trenta anys…, dic que, si aquestes energies s’haguessin invertit a aprendre la llengua en profunditat i amb sentit, potser les coses ens haurien anat d’una altra manera.
I no oblidem el col·lectiu –per dir-ho amb una paraula que, per sort, ja comença a estar passada de moda– de les persones que tenen responsabilitats sobre la llengua o que s’ho pensen: professors universitaris, assessors lingüístics, sociolingüistes, curadors i valedors de l’idioma –aparroquianats en alguna oenagé o bé per compte propi– i diletants i opinadors diversos. És admirable la manera com, cada cop que ressuscita el debat al voltant de la salut de l’idioma o que algú gosa proposar algun canvi per alleugerir la normativa o eixamplar la llengua, aquests senyors es tiren a la jugular els uns als altres i s’esbatussen com gossos folls. No s’arriba mai a res tangible, mai, i tothom se’n torna a casa llepant-se les ferides com bonament pot. Per sort, avui ja no se solen rebotre pel cap l’adjectiu “botifler”. Fa no gaires anys, quan algú discrepava de la línia pura, automàticament se li llançava una fàtua i se’l condemnava com a mal patriota o, directament, com a quintacolumnista. Ara, com que tots ens hem tornat independentistes, això ja no s’estila.
En fi, no siguem tan pessimistes: potser sí que hem avançat una mica. El mal és que, pel que sembla, fem com l’excursionista a la tartera: una passa endavant i dues endarrere.
I, mentrestant, a la nostra canalla, se la continua ensinistrant en la bestiesa de la “làmpada” i “els llapis”, però surt del sistema d’ensenyament sense saber que “tinc un verd” no és català o que el dígraf “ll” no es pronuncia com a “i”.
Ep!, i els músics “composen”…, I els matemàtics “descomposen”. Suposo que podem esperar que algun dia sentirem un neorural dient que les gallines li “posen”. O, com vaig sentir no fa gaire a una criatura de família catalanoparlant i escolaritzada en la immersió: “Aquesta ga-ii-na no fica ous?”
Un drama. Però vaja, suposo que no li he explicat res que vostè no sàpiga. I que consti: els mestres i professors, amb tot el que han d’aguantar, són, en general, una gent digna d’elogi.
Em sembla que sí que t’equivoques, Rauric. Vols filar prim, però t’estavelles. És veritat que, si en aquesta construcció hi ha cap rastre de catanyol, és la preposició “en”. Quan fem servir “en” com a equivalent del nostre “‘d’aquí a” caiem en un calc del castellà. Jo no faria bo “en breu” quan ja tenim “aviat”. Aquí hi ha el mal, sempre voler justificar el que no és ens propi quan ja tenim alguna cosa pròpia que funciona però que hem arraconat (“aviat”). Tu mateix caus en el perepunyetisme que tant blasmes. Més enllà d’això, i ho dic perquè de tant discutir mai no traiem l’aigua clara de res, caldria definir les línies vermelles del que és catanyol i començar a fer-les saber al professorat i a l’alumnat. I aquí dubto que ens en sortim. Però, igualment, s’ha de fer. Mentre hi ha vida hi ha esperança. No pot ser que la classe de castellanismes es dediqui a combatre el “tenir que” i la “làmpada” i que ens quedin al calaix el ieisme galopant, el quéisme (és qué), el “se m’ha caigut al terra”, el “no he anat”, el “no tinc cap”, el “les nou i mitja” i tants i tants altres exemples de catanyol en estat pur.