Abans d’ahir vaig assistir a la reunió mensual de la Junta de Govern de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).
No em fa res confessar que em sento summament integrat amb la ILC. I una de les raons principals d’aquest sentiment rau sens dubte en el fet que el passat mes de març es van complir deu anys que vaig ser nomenat membre de l’esmentada Junta amb el rang de vocal.
Em sembla molt, doncs, que dec ser la persona que ha estat més temps seguit membre d’aquest òrgan de govern de la Institució en tota la seva història. Un fet que, no cal dir-ho, m’enorgulleix i m’honora… (n’hi ha més)
El lloc habitual de trobada de la Junta és la sala Jordi Sarsanedas, situada en la mateixa planta on hi ha les dependències de la Institució. Com a sala de reunions no és res de l’altre món però, fet i fet, és un dels pocs espais de l’edifici que pot allotjar trobades de més de dotze persones amb un mínim de confort.
Per tot plegat -i, és clar, per raons òbvies de proximitat i afinitat- a finals de 2006 la Junta de Govern de la Institució de les Lletres Catalanes va acordar que la sala fos “batejada” amb el nom de qui va ser-ne el primer degà: Jordi Sarsanedas (vegeu aquí).
Recordo que Jaume Subirana, el director d’aleshores, va tenir temps encara de donar la notícia al mestre, ingressat en el centre hospitalari on poc després va morir.
Les referències a Jordi Sarsanedas en la sala que porta el seu nom són dues: una petita placa a l’entrada i una fotografia seva -la mateixa que il·lustra aquest apunt- d’uns quaranta centímetres d’amplada i uns seixanta d’alçada en un dels pocs trossos de paret que no es de vidre o que no l’ocupa una llibreria.
La sala s’utilitza també per fer cursos i sessions formatives. Això fa que en un dels costats, a tocar de l’entrada, hi hagi una pissarra blanca de mida gran amb rodes que tant serveix com d’element auxiliar de les classes com de pantalla de projecció.
En la reunió d’abans d’ahir de la Junta de Govern el poeta Carles Torner seia al meu costat, just a la banda de la taula més propera al lloc on està penjat el retrat de Sarsanedas. Un instant abans de començar la reunió en Carles -que havia estat alumne seu uns quants anys- va adonar-se que la pissarra tapava gairebé del tot la fotografia i es va aixecar ràpidament per moure l’embalum el tros suficient perquè el rostre d’home savi, afable i bo de Jordi Sarsanedas presidís la trobada sense cap entrebanc visual.
Em va agradar el gest de l’amic Torner i, sobretot, les paraules que de manera espontània va dir mentre s’alçava i feia la maniobra: “Ai, que no podem veure el mestre!”. Va ser una reacció instintiva, ja ho he dit, però confesso que em va emocionar tota la tendresa, estima i admiració que hi havia en aquell comentari.
Un gest senzill, sí, però que hauria estat una llàstima que hagués passat desapercebut perquè, francament (i lamentable), no sé quants mestres d’ara mateix podrien ser capaços de suscitar reaccions com aquesta en algun dels seus alumnes. Com tampoc sé quants alumnes d’ara mateix podrien ser capaços d’actes de reconeixement i amor cap als seus mestres com el que va fer en Carles Torner.
Sigui com sigui, em va semblar que aquella petita escena s’havia d’explicar. Ves per on, els Blocs també serveixen per coses així…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!