Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Triadú: un home d’esperança
Més que un home de fe -que ho era-, a mi m’agrada més definir Joan Triadú com un home d’esperança. D’una esperança, a més a més, activa i fecunda ja que no militava ni en les files dels panxacontents que ho esperen tot de la divina providència, ni en les dels ploramiques, una casta ben nombrosa en el nostre entorn ple d’afiliats a la cultura de la queixa.

No vull dir amb això que defugís la denúncia de les coses que no li agradaven. Ben al contrari: si un tret defineix la trajectòria vital de Triadú aquest és la seva irrenunciable defensa dels principis que considerava bàsics.

Era, ho repeteixo, un home d’esperança. D’esperança activa. I un exemple d’aquesta condició ens la dóna el títol que va triar pel recull dels seus records: “Memòries d’un segle d’or”.  (n’hi ha més)

Els motius per decantar-se per un títol tan eloqüent com aquest no es fan esperar gaire pel lector ja que en el prefaci del llibre (pàgines 13 i 14) escriu Joan Triadú:

“Perquè, com em sembla que es veurà en aquestes memòries, la terra -“que no sap mentir”, com escrivia Màrius Torres-, la pàtria, en termes més concrets, és l’expansió, en xarxa, de la família. Tots hem patit: alguns ho feren molt, fins a la mort. Però no han aconseguit -no ho ha aconseguit Espanya- ni de bon tros, el nostre anorreament.

Tampoc nosaltres -que no els volem cap mal- no hem pogut alliberar-nos-en en pau i ser Europa i ser catalans lliures. La partida -gràcies a aquest segle d’or de la nostra nova Renaixença-, s’ha quedat en taules, en tot un segle. Aquella Catalunya de principis del segle XX i fins i tot dels mitificats i daurats anys posteriors, ha passat a ser un país amb personalitat pròpia i, des d’una llengua que ni pels mateixos catalans era apta i reconeguda, ha passat a ser un indiscutible valor cultural, polític i econòmic. Un país que lluita en tots els terrenys i en tots els seus dominis com ningú no ho havia previst.

En cap segle dels temps moderns tantes vides s’havien dedicat amb un esforç tan enorme al nostre redreçament cultural i social. Som una cultura i una llengua independents.”

(El subratllat és meu i el missatge que aplega té una extraordinària vigència).

(Continua aquí)