Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Als seguidors d’aquestes Totxanes el nom de Ponç Puigdevall els sonarà. Fa un any i mig vaig parlar d’ell (vegeu aquí) a propòsit de com havia despatxat la crítica d’un llibre de Ponç Pons amb un article escrit -tant pel que fa al contingut com a les formes- en un to al meu parer encara més destructiu que el que va dedicar al llibre d’Hèctor Bofill.
La resposta de Bofill em sembla legítima i val a dir que moltes de les coses que escriu sobre l’autoodi les subscric. Ara bé, el que passa és que el nostre és un país amb un gremi literari reduït i on tothom es coneix. Un gremi en el qual el difícil de debò és passar desapercebut i on tothom llegeix el que els altres escriuen. I, és clar, posats a queixar-se per les formes no crec que siguin precisament els Imparables -o almenys alguns dels seus membres més eminents- els qui puguin alçar gaire la veu per fer crides a la ponderació.
Mira, ara mateix em vénen a la memòria un parell d’articles publicats amb quinze dies de separació pel mateix Bofill fa cosa de dos anys en el suplement cultural d’El Mundo i en els que, sense gaires miraments formals, posava de volta i mitja el director de la Institució de les Lletres Catalanes d’aleshores…
———————————————————————————–
(*) Matilde Martínez, una lectora d’aquestes Totxanes, ha tingut la gentilesa d’enviar-me l’article de Ponç Puigdevall a El País en format Pdf. El trobareu aquí sota mateix.
De passada aprofito per agrair diversos correus amb enllaços a El País del 4 de gener -que a fi de comptes no he pogut aprofitar- i que al llarg del dia m’han enviat en PereDM, l’Aurora, el/la R.M. i la Mariona de Constantí. Heu estat molt amables.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!