Totxanes, totxos i maons

Demà, com cada segon diumenge de febrer des de 1924, a les 12 del migdia es celebrarà l’homenatge poètic a Joan Maragall al cementiri de Sant Gervasi, just davant de la seva tomba.

Els seguidors d’aquestes Totxanes ja saben que no és pas aquesta la primera vegada que en parlo ja que els de casa assistim a aquest acte des de 1980 o 1981 (vegeu, si no, aqui, aquí i també aquí).

Tinc molt clara la imatge de la nostra primera visita. Els nois eren petits -5 i 3 anys- però varen aguantar força bé fins a la meitat de l’acte. Després varen dedicar-se a explorar les tombes i panteons dels voltants sota les atentes mirades meva o de l’A.

El mes passat vaig anar a l’Arxiu Maragall per veure…  (n’hi ha més)

… quina documentació s’hi conserva d’aquesta festa poètica que, com he dit abans, remunta els seus orígens a l’any 1924.

També hi vaig anar -per què amagar-ho?- amb la secreta esperança de trobar fotografies d’aquells anys en els quals hi anàvem tots quatre. Com era de suposar la meva exploració no va donar resultats però, a canvi, vaig tenir a les mans papers originals d’una colla de poetes que hi han col·laborat al llarg de tots aquests anys que potser mereixerien un destí millor que la foscor d’una capsa d’arxiu. El més antic, si no em falla la memòria, és un full esgrogueït amb un poema d’Agustí Esclasans dels anys 30.

Demà, com l’any passat, l’acte tindrà una mica més de prosopopeia ja que a propòsit de la commemoració de l’Any Maragall -150 anys del naixement i 100 de la seva mort- hi haurà un complement musical en acabar la festa poètica.

Tot això ho explico avui en un article al diari Ara que trobareu al final d’aquest apunt.

I encara més informació aquí.

—————————————————————————————–

L’ametller del poeta Maragall
Diari Ara, 12 de febrer de 2011

Ho recordo com si fos ara: era el migdia d’un dissabte de febrer dels primers anys vuitanta i per la ràdio parlava una dona amb una veu suau i harmoniosa que em va atrapar. Explicava que l’endemà, a les 12 del migdia, es faria un homenatge poètic a Joan Maragall al cementiri de Sant Gervasi, un ritual que cada segon diumenge de febrer s’acomplia davant de la tomba del poeta. Recordo també la sorpresa del locutor que l’entrevistava pel fet que aquella cita s’anés reproduint any rere any des del 1924 sense cap convocatòria o anunci formal. Pel que ara en diríem el boca-orella. La propietària d’aquella veu era la poeta Maria Oleart i l’endemà, quan els quatre de casa vàrem encaminar-nos cap al cementiri, la vaig conèixer personalment -era la presentadora de l’acte- i la bona impressió inicial es va confirmar.

Des d’aquell dia llunyà cada final d’any, en fer el canvi d’agenda hi anoto directament la cita del segon diumenge de febrer, l’època que els ametllers comencen a ensenyar els primers brots tal com el poeta ho va cantar: “Déu te guard, bandera blanca, / dies ha que t’he delit!” L’acte, precisament per la seva espontaneïtat, és senzill i emotiu. Obre el foc algun membre de la família Maragall que saluda els presents -la Maria Oleart ens va deixar el 1996- i a continuació es dóna la paraula a les persones que lliurement volen intervenir-hi, ja sigui recitant versos del poeta o textos personals escrits per l’ocasió. La cloenda es reserva, com no podia ser d’una altra manera, al Cant espiritual .

Presidint l’escena, a tocar del banc de pedra que envolta per tres bandes el recinte de la tomba, l’ametller: el gran símbol de la festa. Un ametller ja consolidat -amb la florida uns anys més avançada, d’altres no tant- que centralitza totes les mirades i els comentaris dels assistents a la festa. Perquè, de fet, la iniciativa que van iniciar familiars i amics directes del poeta en aquell mateix indret l’any 1924 va ser la plantació d’un primer ametller que, pel que conten les cròniques, no va resistir gaires anys la climatologia de Sant Gervasi. A diferència de l’actual, que els de casa hem pogut seguir de prop i que ara ja comença a fer goig i a necessitar fins i tot el suport d’un tensor que l’ajuda a enfilar-se ben dret.

La festa de demà té, a més a més, un atractiu especial, ja que som en ple any Maragall. Per això la Institució de les Lletres Catalanes i l’Associació Família de Joan Maragall i Clara Noble, amb la col·laboració de Cementiris de Barcelona, han volgut donar a la tradicional trobada poètica un complement musical amb el grup de cantaires de la Coral Albada, dirigit per Josep Ollé, que interpretaran poesies de Joan Maragall amb l’acompanyament del quartet de corda Inhabitual. Poesia i música, doncs, agermanades per la paraula viva i potent de Joan Maragall sota l’influx de l’ametller, penyora de futur i d’esperança: “Ets la pau que s’anuncia / entre el sol, núvols i vents…”
 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!