Totxanes, totxos i maons

Diumenge, 10 del matí. Enfilem la moto per la carretera d’Horta a Cerdanyola. Com cada mes de maig Collcerola esclata amb la florida de la ginesta. Tot i la nosa del casc alcem les viseres perquè l’aroma suau ens vagi penetrant. Josep Pla la definiria com una olor endreçada i elegant, de senyoreta de casa bona. I la generositat de l’espectacle que es desplega davant dels nostres ulls. Fa un goig tan especial, la muntanya, tota clapada de groc…

Poca circulació encara, la Vespa que va com una seda i la carretera -magnífica- amb la proporció justa de revolts perquè el trajecte sigui més divertit. I, és clar, la promesa al final d’un esmorzar de forquilla i ganivet -amb sessió d’encreuats, jeroglífic i sudokus a quatre mans- en el restaurant de can Valldaura. Just arran del mirador des d’on contemplem l’esplèndida arquitectura de la masia situada una mica més enllà, presidint el seu territori des d’un discret turó amb el Vallès com a teló de fons.

Són temps convulsos i estranys, els que vivim. Si mirem el que es comenta a la majoria dels Blocs que envolten aquesta nota parlar de la ginesta pot semblar una frivolitat. I, tanmateix, no resisteixo la temptació de deixar tot això escrit aquí com a testimoni d’un d’aquells moments de privilegi -estimes, et sents estimat- en els quals perceps clarament com les rodetes del món encaixen les unes amb les altres i tot, com el motor de la Vespa, es posa a girar suau, rodó, perfecte…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!