Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Els arbres del meu carrer (trenta-quatre anys després).
Des de fa uns dies una aparatosa brigada municipal està tallant tots els vells arbres del meu carrer i els substitueix per uns altres de nous i molt més joves.
El motiu d’una mesura tan radical és, principalment, que amb els anys les arrels s’havien desenvolupat moltíssim i creaven greus problemes no només a les voreres, que en molts llocs estaven totalment aixecades amb greu perill pels transeünts, sinó als baixos d’alguns edificis ja que la distància entre els troncs i la línia de les façanes en alguns punts arriba amb prou feina als dos metres.
Un altre motiu que ha justificat el canvi és la gran sequedat dels arbres causada pel baix índex de pluviositat de Barcelona. Una sequedat que comportava una perillosa fragilitat de la fusta que en dies de ventades fortes provocava la caiguda de branques de grans dimensions damunt dels vehicles aparcats i, pitjor encara, de la gent que passava pel carrer.
Els veïns més veterans encara recordem com un bon dia de juliol de 1981 –els quatre de casa feia tres anys que hi vivíem– una altra brigada municipal va plantar els plançons que ara s’eliminen i qui més qui menys té testimonis en fotografia o en pel·lícula Súper 8 d’aquella agradable transformació en el decorat del nostre carrer.
Jo, que ja era raret en aquella època, vaig escriure un text amb pretensió de poema que ara he repescat i que, pel que veureu, el temps ha acabat desmentint en alguna de les especulacions que hi feia. Com a títol li vaig posar “Agenda” perquè intentava reproduir l’estil de les anotacions (la majoria en infinitiu) que aleshores la gent endreçada fèiem a les nostres agendes: “comprar pa”, “telefonar al metge”, “recollir paquet a Correus”, etc.
Aquí el teniu. Inèdit fins avui i, com en diuen ara, pur “vintage”:
AGENDA
Parlar dels arbres del nostre carrer.
Tímids,
joves i mal girbats.
La meitat encara sense arrelar.
(ens estimem en aquesta casa)
No oblidar-me de dir que el vent els vincla.
A l’hivern
de bon matí
quan te’n vas i faig l’espieta per la finestra.
(ens farem vells en aquesta casa)
Deixar escrit que ens sobreviuran.
Indiferents.
Amb tota la impotència.
Ni la memòria quedarà de nosaltres.
(ens morirem en aquesta casa)
(estiu de 1981)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho comprenc però tallar un abre que ha estat el teu company fidel durant anys em fa molta pena. I en tinc experiències molt desagradables…Per una veina cretina vaig haver de tallar un cirerer que havia plantat el meu sogre pero les branques que havies passat al seu jardí li feien sombra….