Totxanes, totxos i maons

Des de fa una pila d’anys, cada dos mesos vaig al barber perquè em talli el pèl. Pel ritme de creixement dels meus cabells sembla que  és la freqüència ideal i la tinc tan assumida que abans de sortir de la botiga ja anoto a l’agenda la propera cita. Avui tocava, he fet el fet i ja tinc hora reservada per a les 9 del matí del dimecres 31 de juliol.

No és la primera vegada que en aquestes Totxanes parlo de la meva relació amb els barbers, una relació que es remunta a la meva infantesa i que em sembla que donarà joc per a uns quants apunts més. Si més no, la intenció és aquesta.

A més a més, he de dir que en aquests afers no sóc gens tastaolletes. Quan un barber m’agrada li sóc fidel… fins que passa alguna cosa que em força a canviar-lo.

El meu barber d’ara –del qual parlaré en algun dels apunts que vindran– té la botiga bastant a prop de casa i li soc client des de fa ben bé vuit anys.

Abans anava a una barberia del carrer Còrsega que portaven dos germans castellans (de Segovia, crec recordar) i que tenia la particularitat que feien torns per no tancar a l’hora de dinar, cosa que a mi m’anava de meravella perquè a aquella hora no havia de fer ni un minut d’espera.

Vaig freqüentar aquell establiment durant set o vuit anys ben bons fins que un dia –que situo aproximadament pels anys 2016 o 2017– el germà que m’atenia va deixar anar un comentari sobre l’independentisme i la ‘unidá de eppaña’ que em va deixar glaçat. Tant, que a partir d’aquell moment vaig prendre un determini radical: el meu barber  –és a dir, l’individu que amb una navalla i unes tisores a la mà té el meu coll a la seva disposició–  mai serà un feixista. Perquè aquesta gentussa és dolenta, nociva i perillosa.

Va ser d’aquesta manera com vaig començar a freqüentar la botiga del Paulo, un barber portuguès del meu barri que parla perfectament el català i que, naturalment, pensa com les persones decents.

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!