Totxanes, totxos i maons

Per primera vegada després de catorze anys avui el senyor Juan, el quiosquer de Sanllehy, no obrirà la seva parada i jo no podré recollir els tres diaris que compro els caps de setmana. Els tres que ni m’ofenen ni em fan sentir vergonya aliena.

El quiosquer de Sanllehy s’ha jubilat i després d’anunciar mesos enrere que traspassava el negoci tanca la barraca sense que hi hagi ningú que el substitueixi com ell mateix va fer un dia de març de 1995 quan va ocupar el lloc de la Priscilla i el seu germà, una parella d’allò més peculiar i de la qual no he tornat a saber res més. Ellls van ser, de fet, els veritables pioners del lloc ja que el seu pare venia diaris -aguantats amb pedres i gomes perquè el vent no se’ls emportés- en un espai al descobert de la mateixa plaça des dels primers anys 70.

Des que l’A. i jo ens vàrem canviar de pis i del Guinardó vàrem passar a aquest carrer que es fa dir avinguda i que porta el nom del seny ordenador de la nostra llengua -parlo de finals de 1977- cada dissabte i cada diumenge he anat a comprar els diaris al quiosc de Sanllehy. Es diu de pressa però és mitja vida com aquell qui diu.

Pel que em contava ahir mateix l’amic Juan sembla que la futura línia 9 del metro té prevista una boca d’accés en la mateixa plaça, just en la zona on ara hi ha una font ornamental. Aquest fet obligarà a una remodelació bastant dràstica de l’actual imatge de Sanllehy que, de passada, eliminarà definitivament l’espai on fins ara hi ha hagut el quiosc.

Suposo que tot això que ara explico forma part d’allò que en diuen “llei de vida”. O “servituds del progrés”. I vull pensar, a més a més, que tot es fa, com deien les àvies “per a una fi de bé”. De moment, però, el barri ens l’estan canviant notablement en poc temps. Primer va ser la marxa de la Clínica Quirón, ara el quiosc, demà la plaça Sanllehy…

Curiosament aquests mateixos dies l’amic Enric Barbat (vegeu aquí) m’està enviant per correu electrònic les cançons en format mp3 del seu primer disc -extraordinari- de 1971 (vegeu aquí). Un disc que jo, és clar, tinc en vinil però que no s’ha editat en CD per poder passar-lo a l’iPod. Tot plegat em porta a la memòria una cançó molt concreta de Barbat.

L’hi vaig sentir cantar un dia d’agost de 1972 a l’Studi Arts i la va enregistrar tot just fa dos anys en el seu magnífic disc “Camins privats” (vegeu aquí) (i també aquí). Es diu “La teva mà” i, entre altres coses dignes de remarca, diu: “Món que mai podrem comprendre / els nostàlgics permanents / els homes que vivim sempre / la fugida del bon temps”.

No és exactament això… però és això.

Gràcies per tot, amic Juan. Et recordarem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!