Totxanes, totxos i maons

Si es compleixen les previsions el proper diumenge 31 de juliol serà el primer dia -des del 23 d’abril de 1976- que als quioscos del país no arribarà cap diari que ostenti en solitari la capçalera de l’Avui. S’haurà tancat, doncs, per bé o per mal un període de trenta-cinc anys, tres mesos i vuit dies de vida d’un mitjà de comunicació la trajectòria del qual em sembla que podria ser qualificada d’atzarosa i complexa.

En el seu lloc apareixerà un diari nou -batejat amb el nom El Punt Avui– que culminarà el progressiu procés de fusió (aliança, absorció…) amb El Punt que ha posat en marxa el Grup Hermes, propietari des de fa quasi dos anys de les dues capçaleres.

(n’hi ha més)

D’entrada pot semblar una mica estrany que un diari de nova factura triï el pòrtic del mes d’agost per la seva sortida al carrer. És prou sabut que agost és un mes fluix pel que fa a la generació de notícies i al seguiment del personal, que té el cap -i en molts casos la resta del cos- lluny d’aquí i/o ocupat en altres cabòries.

Però pensant-ho bé trobo que la decisió té un costat bo no gens menytenible ja que, precisament gràcies a aquest mig gas propi de l’època, l’equip d’El Punt Avui disposarà de més temps i de menys pressió per ajustar detalls i fer proves. Cosa que no passaria si hagués optat per debutar en plena temporada.

Jo, no cal dir-ho, espero amb un cert enjòlit la solució que s’ha pensat de cara a aquesta nova etapa de l’Avui i, per tant, seguiré el procés amb silenci expectant fins ben bé mitjans de setembre, que és quan hi haurà un mínim de perspectiva per poder emetre una opinió amb coneixement de causa sobre el producte.

Arribat a aquest punt -tampoc caldria que ho especifiqués, però ho faig perquè en quedi constància- he d’expressar el meu desig més fervent que l’aventura que ara enceta El Punt Avui obtingui l’èxit i el reconeixement que els seus responsables esperen.

(Una altra cosa són les meves consideracions sobre el procés que ha portat l’Avui, aquell diari que tantes il·lusions va aplegar fa trenta-cinc anys, fins a la situació actual. Unes consideracions que si m’animo -tot aquest afer em provoca una sensació barrejada de pena i fatiga que em costa de superar- miraré d’exposar en un proper apunt.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!