Totxanes, totxos i maons

Hi ha dies que des del moment de posar el peu a terra de bon matí ja sé sobre quin assumpte parlaré en aquest Bloc. El d’avui n’era un bon exemple. Tot estava planificat perquè cap al tard una persona molt estimada i propera a l’A. i a mi hagués de prendre una decisió d’aquelles que a la vida se’t presenten només dues o tres vegades: comprar un pis.  (n’hi ha més)

Una decisió de gran transcendència que anava potenciada, a més a més, amb un bon feix d’il·lusions i de projectes de futur per part d’aquesta persona molt estimada i de la seva enamorada. (quin embolic, però jo ja m’entenc)

Després d’anar donant voltes durant tot el dia a l’assumpte al final he pensat que el que finalment escriuria en aquestes Totxanes seria una continuació d’aquella "carta a qui jo sé" plena d’admiració que, sota l’empara del lema llatí "Audaces fortuna iuvat", vaig escriure-li a la mateixa persona d’avui el passat 14 de desembre (vegeu-la aquí).

Dissortadament això no ha estat possible -si més no de moment- perquè una trucada a l’hora de sopar ens ha avisat a l’A. i a mi que la decisió s’ajornava un parell de setmanes per problemes de caire tècnic.

Llavors he anat a l’arxiu d’esborranys del Bloc on tenia molt embastat l’apunt, l’he eliminat i m’he posat a escriure aquest decebut i frustrat apunt d’ara perquè quedi constància de tots aquests trasbalsos.

I tanmateix hi insisteixo: els clàssics no enganyen. AUDACES FORTUNA IUVAT.

Ànim, doncs, xicot!

(o, com diu l’A.: cap dret i orelles "tiesses")

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!