Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Dissabte 3 de gener. Pocs minuts després de les 7 del matí baixem al restaurant de l’hotel per esmorzar. No cal dir que l’A. i jo estem sols. Els altres hostes -si n’hi ha- deuen dormir (que, ben mirat, és el que sol fer la majoria de la gent un dissabte d’hivern a aquestes hores).

El finestral del menjador té vistes -ara encara impossibles, que és fosc- a la petita vall que envolta aquesta zona del Voló per on discorre tranquil·lament el riu Tech. “La” Tech, que en diuen allí. El fil musical sona fluixet: acompanya i no molesta. Està connectat a una emissora local que alterna notícies, anuncis, informació meteorològica i música.

De sobte els compassos inicials d’una cançó em deixen garratibat…  (n’hi ha més)

“Què t’hi jugues que això que sona és Nougaro?”, li dic a l’A. des de la màquina que serveix el suc de taronja. I clavat, tu: “Dès l’aérogare / j’ai senti le choc / un souffle barbare / un remous hard-rock…”

És “Nougayork”, l’esplèndida cançó que obre i que dóna títol al disc que Claude Nougaro (vegeu aquí el seu web) va enregistrar l’any 1987 -tenia la mateixa edat que jo ara: 58 anys- als Estats Unitats quan es va enamorar de la música techno que s’estava fent en aquell moment per aquelles contrades. (feu click aquí si la voleu sentir)

Una vegada més segrego la mateixa enveja punyetera que l’estiu passat vaig tenir a Itàlia en veure com la gent dels països civilitzats estima la seva música i la difon sense cap mena d’escrúpol. Exactament a l’inrevès que a casa nostra.

Quina bella manera de començar el nostre segon dia a la Catalunya francesa! Una emissora local que ens diu bon dia amb música pròpia de fa més de vint anys. Quin magnífic exemple…

Quan agafem el cotxe per anar cap a Céret m’adono de l’encertat de la meva decisió d’endur-me l’iPod perquè, com no podia ser altrament (els nostres comunicadors moderns aquí dirien “com no?”, ara que hi penso), programo “Nougayork” pel trajecte. Un trajecte que procuro que sigui llarg, plàcid,  tranquil i sense presses. Avantatges dels matiners…

A Céret deixem el cotxe a l’aparcament a l’aire lliure del Museu i entrem al Cafè de France a prendre sengles cafetons. Fot un fred considerable però, ben abrigats, gairebé no el notem. Després, fent temps fins l’hora que obren el Museu, passegem pel centre de la vila on s’està preparant el mercat setmanal. Un encant afegit i inesperat de la nostra visita.

Al Museu busco especialment la tauromàquia que Picasso va pintar en l’interior de trenta bols de ceràmica durant sis dies del mes d’abril de 1953. Un treball fet en sèrie i que cal contemplar en el mateix ordre amb què fou elaborat -la presentació que en fa el Museu és impecable- ja que cada peça prefigura la següent i incorpora nous elements al conjunt.

M’agrada veure-la, aquesta tauromàquia. Ni més ni menys que el resultat de sis dies en estat de gràcia de Picasso a la vista de l’espectador. Tot i que jo no hi entenc gaire d’aquestes coses m’atreveixo a imitar la famosa frase de la Guia Michelin: “vaut le voyage”.

En sortir el mercat a l’aire lliure està en plena apoteosi i l’A. i jo ens hi capbussem per fer algunes compres -uns guants, formatge, mel…- i escoltar la parla de la gent. Com era d’esperar el poc català que se sent el parlen els més grans tot i que quan ens hi dirigim en la nostra llengua pràcticament tothom ens entèn sense gaires complicacions i fins i tot algun venedor s’anima a seguir-nos. Miracles del comerç.

A tocar de les 12 enfilem cap al sud. Decidim no parar fins a Girona amb la companyia de Nubla i del darrer disc de Toti Soler. Deixem el cotxe al pàrquing de la plaça de la Constitució, dinem a ca la Marieta -bé, com sempre-, passegem Força amunt Força avall, veiem que la botiga de les monges de Santa Clara ha canviat de lloc i renunciem a pujar escales per anar a veure la zona de la universitat i la plaça dels Lledoners.

La tornada la repartim entre “Vida secreta”, l’anterior disc del Toti, i una de les perles del meu iPod: totes les cançons que Núria Feliu i Tete Montoliu varen enregistrar en dues tongades. La primera -la històrica- el 1965 i la segona el 1990.

Després, al vespre, victòria del Barça i sopar amb el noi petit de casa, la dolça C. i la seva germana. Què més podem demanar?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!