Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

27 de juliol de 2021
0 comentaris

Cap de setmana a Montblanc amb bons amics i gent de bé.

Dintre del programa de l’Any Joan Triadú aquest mes de juliol és el que marca el nivell més alt d’intensitat del calendari. Si més no, del que ha transcorregut fins ara perquè si li faig una ullada a les activitats programades per a setembre i octubre la intensitat es manté, si no puja encara més.

En tot cas juliol va començar amb la trobada a Cantonigròs per commemorar els 77 anys de la creació, el 1944, del Concurs Parroquial de Poesia (idea de Joan Triadú i Jordi Parcerisas). Una trobada que es va celebrar el dissabte 3, que no m’estic de qualificar de memorable i que espero tenir una mica de temps aquest agost per dedicar-li l’apunt que es mereix.

I aquest juliol àlgid culminarà d’aquí a pocs dies quan celebrarem els cent anys del naixement de Triadú a Ribes de Freser per mitjà d’un programa que començarà el divendres 30 -la data exacta del centenari- i s’allargarà fins l’endemà (i que espero també descriure aquí mateix durant la treva d’agost).

Entremig, però, l’A. i jo hem tingut un cap de setmana també digne de recordança centrat en la vila de Montblanc on vaig ser convidat pel Museu Comarcal de la Conca de Barberà a fer una conferència sobre Joan Triadú i els objectius que ens hem plantejat al llarg de tot l’Any que porta el seu nom. Va ser un dia i mig de fer vida de montblanquins gràcies a l’hospitalitat de l’A.A., amiga de casa, veïna de replà i amb una llarga i estreta relació familiar amb Montblanc.

En el programa feia dies que es deia que l’acte començaria amb la presentació del conferenciant, que faria Josep Maria Sans Travé (vegeu aquí), patrici de la noble vila de Solivella, home savi (ho sap tot sobre els Templers i sobre un munt de coses més) i vell amic dels primers anys en el Departament de Cultura. Sans Travé va ser el primer responsable de l’Arxiu Nacional de Catalunya i durant el seu mandat es va construir i posar en marxa el magnífic edifici de Sant Cugat on darrerament he passat unes quantes hores entre papers, fotografies, cartes i documentació diversa pertanyent al fons allí dipositat de Joan Triadú.

El que ningú m’havia dit és que en la mateixa presentació intervindria Josep Gomis (vegeu aquí), montblanquí veterà, alcalde la vila entre 1964 i 1983 i un munt de càrrecs més (que ja coneixereu si entreu a l’enllaç a la Viquipèdia que us he posat) dels quals em permeto destacar el de Conseller de Governació entre 1988 i 1992 i el de Delegat de la Generalitat de Catalunya a Madrid entre els anys 1993 i 2002. L’amic Gomis era al meu costat a la taula en la seva condició de president del Museu i va ser molt generós en les quatre coses que va explicar sobre la feina que estem fent per posar el nom de Triadú de plena actualitat (precisament la meva conferència es titulava ‘Joan Triadú. Un referent encara necessari’).

Però potser el moment culminant d’aquell matí va ser la breu trobada feta uns minuts abans amb els organitzadors, l’alcalde de Montblanc i els tres oradors que intervindríem en l’acte. Aprofitant que tenia a mà en Sans Travé vaig elogiar la immensa sort que hem tingut que Triadú fos ‘guardador de mena’ i que els seus papers estiguessin sota la custòdia de l’Arxiu Nacional. En aquest punt en què ens endinsàvem en el sempre fascinant món dels records Josep Gomis -vuitanta-sis anys portats amb una increïble dignitat física i una envejable agilitat mental- ens va explicar una anècdota que havia viscut la tarda anterior.

Era a casa seva quan va sonar el telèfon. A l’altra banda hi havia una persona (en va dir el nom, però el deixo en la reserva) que durant el franquisme havia exercit càrrecs de ‘Gobernador Civil’ en diverses ‘províncias’ i que, per tant, havia tingut relació amb Gomis. El motiu de la trucada, sorprenent i inesperada, era el següent: aquell home acabava de complir noranta anys i havia decidit dedicar el temps que li quedava a repassar la seva vida, veure on havia tingut conflictes, analitzar des de la distància els fets… i parlar -ai, si encara era possible- amb les persones implicades per fer-ne cau i net. Davant la seva sorpresa, aquella persona- amb la qual, efectivament, havia mantingut unes relacions més aviat complicades- admetia que no sempre havia actuat amb correcció i li demanava perdó per tot els perjudicis que li hagués pogut ocasionar.

La conversa va tenir una continuació pocs minuts després de penjar el telèfon amb una altra trucada de la mateixa persona: s’havia oblidat de dir-li que vivia a Barcelona, en un pis molt gran de la Diagonal, amb l’única companyia d’una persona que l’ajudava i que li encantaria poder-lo rebre el dia que volgués.

La història és de les que valen el seu pes en or i, per tant, la deixo aquí perquè no la voldria espatllar amb consideracions filosòfiques de via estreta.

L’únic que se m’acut de dir és que si mai se’m presentés un d’aquells genis que et concedeixen tres desitjos li demanaria que me’ls concentrés en un de sol, però que no me’l negués: poder arribar als noranta anys amb la clarividència d’aquell ‘gobernador civil’ conegut de Josep Gomis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!