Totxanes, totxos i maons

Viatge llampec a València, ahir divendres, per participar en una taula rodona a la Universitat. Hi vaig sol. En altres ocasions l’A. m’ha acompanyat i hem aprofitat el cap de setmana per quedar-nos algun dia més i passejar per la ciutat. Aquesta vegada, però, no ha pogut ser i vaig i torno el mateix dia. 

Tres hores d’Euromed, de 7 a 10 del matí, en el transcurs de les quals -a part d’ingerir una inenarrable “quiche de puerros con salsa de queso parmesano acompañada de guisantes con pavo” que la Renfe ens ha donat per esmorzar- repasso sense presses la premsa del dia i liquido els tres sudokus de l’Avui. Això no passa tots els dies. Ep, i amb el mòbil desconnectat (he demanat festa a compte de vacances). Això tampoc passa tots els dies.  (n’hi ha més)

A mig camí entre Castelló i València encara em queda temps per fer un tast -via iPod- de “Silabario”, l’últim disc de les Pauline a la Playa. Començo l’audició, però, amb una prèvia: el tema “(Prólogo) Tango apasionado”, del grup Argento. Una gent que amb guitarra, violoncel, bandoneó (no gaire, per cert), percussions i unes subtilíssimes bases electròniques fan una lectura revisada del tango que des de fa un temps em té el cor robat. Un descobriment, aquests Argento, que li dec, per cert, al noi petit de casa. Gràcies, nano.

Ja a València, i aprofitant que és a deu minuts de l’estació, m’encamino cap a la llibreria Tres i Quatre. Una visita que mai deixo de fer. Aquesta gent està a la trinxera i es mereix que els fem costat. Allí ja m’espera la Rosa Soldevila amb un paquet de novetats de la casa: poesies de Carles Duarte, Tono Fornes i Rafael Vallbona. I -important- el llibre més recent de Josep Ballester, “La mirada de Xahrazad”, guanyador del premi de narrativa Ciutat d’Elx. En Pep és un autor que segueixo i una persona que estimo i respecto molt. I aquest llibre el vull llegir amb calma. Assaborint-lo. Segur que serà una experiència d’allò més gratificant. Després agafo el metro que en un trajecte ben curt -dues parades- em diposita en la zona universitària. El nom de l’estació és inequívoc: “Facultats”. El meu destí, la Facultat de Filologia.

A un quart de dotze comencem el “bolo”. Modera Carles Bellver i parlem l’escriptor Toni Cucarella, el professor Enric Sullà i jo. L’aula és gairebé plena d’estudiants i entre el públic hi veig Ramon Guillem, Antoni Martí Monterde, Salvador Company i Jaume Pérez Montaner amb els quals després compartirem paella a l’hora de dinar. Dues hores després surto de l’acte content i estimulat perquè crec que s’han dit coses interessants. Tant des de la taula com des del públic. Cosa que no passa sempre, dissortadament. M’agradaria pensar que els alumnes han tret alguna cosa de profit.

Mentre dinem ens arriben notícies de dues reunions a Barcelona: la del Comitè Executiu d’ERC i la del patronat de l’Institut Ramon Llull. Per si n’anàvem curts ja tenim temes de conversa. Després, entre les 4 i les 6 -l’hora del meu tren-, vagarejo sol pel centre de València. Pel camí veig la llibreria de la Universitat i hi entro. Tafanejo i acabo comprant el catàleg de l’exposició “Els arxius de Joan Fuster” i el pin de la Universitat: una mascota raríssima que poca gent identificaria amb una cosa tan seriosa i solemne com és l'”alma mater”.

Travesso el pont que em diuen que els castissos denominen “la Peineta” -una “calatravada” de les moltes que esquitxen la ciutat-, passo per l’església de San Vicent Ferrer (no em dóna temps per veure “lo pouet”, però), el Trinquet Vell, l’església de l’Hospital (desgraciadament tancada), la plaça on hi ha la seu de CCOO, un dels edificis més horripilants de la ciutat, el monument al Pare Túria -una falla que mai crema-, entro a la llibreria París-València -la dels llibres facsímils de color groc- i demano per un tractat de màgia i il·lusionisme de finals del segle XIX que havia vist en visites anteriors. El dependent em diu que no els en queda ni un. Sí que ha tingut lectors, penso per a mi, el “Farsa” de Màrius Serra a València…

Després travesso la plaça Rodona, m’acosto cap El Siglo Valenciano -obres molt endarrerides, per cert-, entro en el Mercat -desert a aquella hora, res a veure amb la bullícia dels matins- i tanco el circuit fent una Coca Cola a l’Fnac, a cinc minuts de l’estació. Anant pel carrer he notat que la majoria de converses de la gent són en castellà però, tot s’ha de dir, cada vegada que m’he adreçat a algú m’ha entès i fins i tot en alguns casos ha continuat la conversa en valencià.

Les tres hores de tornada les he dedicat íntegrament als tres sudokus de La Vanguardia i a Bruce Springsteen. Feia molt temps que no m’inoculava una ració de “The Rising” -quin gran disc!- entre pit i esquena. Després he repassat “Devils & Dust” i he acabat amb el flamant “We shall overcome. The Seeger Sessions”, un disc en el qual, sense perdre ni un dels atributs propis de la seva manera de cantar, el talent del Boss aconsegueix que l’esperit de Pete Seeger es mantingui íntegre en cada nota.

Quin invent, l’iPod. I quin paio, el mestre Springsteen…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!