Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

La vida secreta

La primera cosa bonica del dilluns 26 de juliol de 2021 és la vida secreta. La de Gabriel García Márquez, de la qual en feia teoria, i la de totes les persones que la porten dintre seu sense gairebé adonar-se’n.
Rodrigo García acaba de publicar ‘Gabo y Mercedes: una despedida’ (*), una evocació dels seus pares, de la seva intimitat i de tantes i tantes coses que tenien no amagades però sí separades, perquè no tot es comparteix. Explica que en el funeral de son pare va recordar una frase que deia sovint: ‘Cadascú té tres vides: la pública, la privada i la secreta’, i es pregunta si entre els presents hi deu haver cap representant de la tercera. Probablement sí, però amb discreció. Potser més d’un, però sense que es coneguin entre ells
Com en la sobtada nit del poema de Quasimodo, la frase de García Márquez comença amb un ‘cadascú’ (ognuno), perquè val per a tothom. La vida secreta no té res de vergonyós, és una joia de valor purament afectiu que guardem en una caixa forta la combinació de la qual se’ns va oblidant a mesura que envellim.
Mentre som capaços, però, de tant en tant l’agafem i li fem carícies com si fos un gat. No és que sigui especial ni particularment bella, però és la nostra. És un somrís que ens surt sense motiu aparent. I ningú no n’ha de fer res sobre el què i el com.
És un parèntesis en el discurs, una parada imprevista, el batec sense sincronitzar del cor de la terra travessat per un raig de solitud. Oblidar-la és l’últim homenatge. No té contingut. No existeix. Mai més. I, tanmateix, què n’era de bonica…

ED È SUBITO SERA
Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da un raggio di sole;
ed è subito sera

I TOT D’UNA LA NIT
Cadascú està sol en el cor de la Terra
travessat per un raig de sol;
i tot d’una la nit

(*) Trobareu més informació del llibre aquí.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

Salgari a la platja

La primera cosa bonica del dimarts 27 de juliol de 2021 són aquells que s’inventen platges. N’he vist a dotzenes per la finestra del tren que remunta de Reggio Calabria cap a Torino. Són els reis de la fantasia de les costes italianes. Viuen entre la via del tren i el mar. Ocupen, literalment, una llenca de terra i tanmateix li treuen un gran profit.
A les 8 del matí ja els podeu veure en el seu espai minúscul, intransitable, del tot inadequat. Hi planten una cadira, qui pot (millor si disposa d’algun aparell perforador) hi clava una ombrel·la. Després no es mouen d’allí, del seu monopoli de còdols mentre contemplen la platja. Indiferents a si al costat hi ha una depuradora, passa un oleoducte o desemboquen les aigües corruptes d’un riu.
Són com Salgari: veuen coses que nosaltres no som capaços d’imaginar, la Malàisia o les Maldives, senten una música exòtica dintre del seu cap, existeixen i resisteixen perquè somien. Quan, cap al tard, guarden la cadira és com si pleguessin un mapa: tot el món, un continent, el mar dels Sargassos, LangKawi esdevenen un simple punt, una idea portàtil. Millor això, però, que Coccia di morto (*).

(*) Platja on el Tiber hi aboca les aigües residuals de Roma. Se la considera la pitjor d’Itàlia. (vegeu aquí)

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!