Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Martinica

La primera cosa bonica del dilluns 17 de juny de 2024 és la Martinica vista amb els ulls d’una dona que treballa a l’aeroport JFK de Nova York i que somia que hi tornarà algun dia.

Zona d’arribades, cinta per recollir les maletes, quatre avions descarreguen simultàniament uns quants centenars de passatgers que fan cua per obtenir l’autorització d’entrada als Estats Units. Tots estan cansats pel vol i esbufeguen perquè els tràmits es fan amb lentitud.

Els empleats que ordenen la cua cap a les finestretes pateixen les conseqüències de la incomoditat dels viatgers o són senzillament invisibles, com les màquines que donen números.

Hi ha aquesta dona vella, o envellida abans d’hora, que mira la gentada ansiosa per arribar a New York i diu: ‘Vosaltres voleu venir aquí i jo voldria tornar a la Martinica. Per què no agafeu un enllaç i us hi aneu? Només són quatre hores. Aquí em faig un fart de treballar, estic dreta vuit hores i mitja, després tinc dues hores de transport fins que arribo a casa per parlar amb el gos. A la Martinica hi ha el mar i les llagostes són molt barates. Agafeu la sortida 10, aneu a la Martinica’.

Cadascú té el seu paradís, de vegades et mors de ganes per arribar-hi, o per anar-te’n. De vegades és només com la darrera mirada de Carlito (*). L’important és saber reconèixer-lo quan el tens davant.

(*) Referència a la pel·lícula ‘Atrapat pel passat’, de Brian de Palma (vegeu aquí)

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La mascareta

La primera cosa bonica del dimarts 18 de juny de 2024 és la mascareta que tant de servei ens va fer quan la necessitàvem. Va ser obligatòria i ara mateix és a punt de ser prohibida com si fos un perill.

Resulta que el govern de l’estat de Nova York es planteja prohibir-ne l’ús a la xarxa del metro. Diu que estimula els delictes d’odi, cada vegada més habituals. Cobrir-se el rostre no és ja una necessitat i si algú ho fa no és per excés de prudència, sinó amb intencions criminals.

Em fa l’efecte que una mascareta sobre el rostre de persones ancianes, la majoria asiàtiques, no implica que vulguin emprendre entre una estació i la següent cap mena de cacera contra una minoria ètnica o d’altre gènere. Potser és una impressió meva. O potser resulta que és així com van ara les coses: abans utilíssimes, santificades, obligatòries; després descartades, ridiculitzades, prohibides. El pas del temps porta a la relaxació i l’oblit.

És important que mantinguem la llibertat de no oblidar, si ho volem. Les pors no passen, canvien. En funció d’on i de quan. El temps també és un lloc: vel obligatori a l’Iran, prohibit a França. Mascareta obligatòria ahir, demà prohibida. I vinga lleis, i vinga legisladors. Tot plegat com un ball. Com un ball de màscares.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Mig milió de dones

La primera cosa bonica del dijous 20 de juny de 2024 és el mig milió de dones que, gràcies a una decisió del govern americà, podrà continuar vivint al costat dels seus marits i fills. Són dones immigrades als Estats Units des de fa almenys deu anys i casades amb ciutadans americans però que encara no disposen de cap document que regularitzi la seva presència. Ara s’obrirà una escletxa perquè puguin obtenir la ciutadania. Oh, Déu meu, això és una invasió! Desperta’t, noi, no badis. Són allí des de fa deu anys i fan les feines que la teva cosina ha rebutjat. És precisament sobre això que haurem de judicar els polítics.

Segons Biden aquestes cinc-centes mil dones s’han de quedar on ara són. Segons Trump se les ha de deportar, enviar-les ben lluny i fer miques les seves famílies. ¿Realment té importància discutir sobre quin dels dos és més senil, qui fa més tentines quan camina o qui necessita algú a prop per recolzar-se? Per una part tenim el tercer (o quart) mandat d’Obama, de l’altra el retorn de Trump. Aturem-nos un moment en els detalls superflus: bons acudits, vestits vells. A un govern feixista no se’l reconeix pels braços alçats ni per les mandíbules virils i prominents, sinó per les lleis que promulga. Primerament n’hi ha una que fa més difícil retornar-los a casa. Però després arriba un altre i ho suprimeix.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’últim somrís

La primera cosa bonica del divendres 21 de juny de 2024 és l’últim somrís del general. Seia sol en una taula i dinava. Semblava absort, no amoïnat, més aviat absent. Fins que algú, que sabia que pertanyia a l’exèrcit de muntanya, va començar a explicar una anècdota familiar. Resulta que una tia àvia seva tenia una finca rural al Piemont. Hi creixien molts tipus de fruites, entre les quals uns esplèndids préssecs que penjaven de les branques, suculents i temptadors, esperant el moment de la recollida. No gaire lluny de la finca hi havia una caserna de soldats que havien de travessar aquells camps per anar a fer maniobres a les muntanyes atès que la guerra era imminent. Passava també que, al seu pas, molta fruita desapareixia. Vist això la dona va agafar un tros de fusta, va escriure-hi ‘PRÉSSECS ENVERINATS’ i, satisfeta, la va posar a tocar dels arbres. Quan l’endemà va tornar va veure que, una vegada més, molts préssecs havien desaparegut. La fusta estava girada i algú, amb la mateixa pintura, havia escrit ‘LA INFANTERIA ALPINA D’ITÀLIA NO TÉ POR DE LA MORT’. Un fugaç raig de sol va travessar la nuvolada; tot seguit el general va tornar a la seriositat.

(si entreu aquí i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!