Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (188).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).
La teoria del pastís
La primera cosa bonica del dilluns 13 de maig de 2024 és la teoria del pastís, pedra angular del pensament liberal i igualitari. Va ser formulada durant els anys setanta i ara sembla que torna. “Free and Equal”, lliures i iguals, no és pas el nom d’un partit de vida efímera sinó el títol d’un llibre de Daniel Chandler que reprèn una teoria creada fa mig segle per John Rawls. Aquesta del pastís, precisament.
Diu que si tenim un pastís i l’hem de repartir entre dues persones, l’única manera d’arribar a una divisió justa és donar-li a una el ganivet i a l’altra l’opció de triar el primer tall. Així doncs, per no ser penalitzat, el del ganivet buscarà la manera de dividir-la en dues parts exactament iguals. D’aquesta manera, els avantatges posteriors serien atribuïts a l’atzar abans de ponderar si s’ha nascut blanc o negre, al nord o al sud, home o dona i totes les altres possibles diferències.
Ben mirat, el que se’ns diu és que el pastís és a l’abast de tothom i que qui, gràcies als seus propis mèrits, el té abans adquireix el dret de servir-se’n el tall que vulgui. Tret que en aquesta cursa passi que hi hagi qui surt amb deu metres d’avantatge, o amb vint, i que, per tant, els últims no són mai agraciats per la fortuna.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Monna Casa
La primera cosa bonica del dimarts 14 de maig de 2024 és el destí de la Monna Lisa, la Gioconda de Leonardo, farta de sentir sempre les mateixes preguntes: qui és? d’on ve? cap on va?
Resolta, si més no això és el que sembla, la primera pregunta (es tractaria de Lisa Gherardini, esposa d’un noble) queden encara les altres dues. Ara s’acaba de saber que el paisatge que té al darrere correspon a un indret del llac de Lecco (*). Ho han deduït a partir de les roques. M’he passat mitja tarda en el Montefeltro (**) estudiant un cartell en el qual es detallaven els punts de contacte entre el panorama que estava contemplant i el que es veu darrere de la Gioconda. O era potser a la Llombardia? D’on venia? Pel que fa a l’últim interrogant (cap on va?) a Times Square, en ple cor de Nova York, ha aparegut un misteriós anunci lluminós que informa de la seva possible sortida de França per anar a Itàlia.
Pel que sembla els no menys misteriosos descendents de Leonardo s’han querellat amb l’Estat Francès i estan pendents de saber-ne el veredicte. Esperem que no guanyin perquè podria acabar penjada en una sala d’estar particular o, pitjor encara, on decideixi el ministre de Cultura o el seu antic subsecretari. Com tothom, vingui d’on vingui i sigui qui sigui, penso que és millor que faci gira per tot el món, amb una maleta a la mà i un bitllet obert de tornada.
(*) Vegeu aquí.
(**) Vegeu aquí.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Bons Matusalem
La primera cosa bonica del dimecres 15 de maig de 2024 són els bons Matusalem. No tant com a consell per invertir sinó com una mostra de confiança en l’existència. Són Bons del Tresor Italià plurianuals o emissions bancàries de llarga caducitat. Per exemple fins a l’1 de març de 2072. Tenen una cèdula del 2,15% i un rendiment brut del 3,96%. Detalls financers que, en el fons, són poc rellevants.
El que sorprèn és la idea d’apostar a mig segle i, per tant, d’arribar a aquella data per rebre el premi a la fidelitat. És evident que els joves, als vint anys, no disposen de diners per invertir, cosa que fa deduir que aquests bons s’han pensat per a persones ja madures. Per tant, tens quaranta-cinc anys i penses recuperar la teva inversió passats els noranta. Un repte pel que fa a la quantitat de vida. I també a la qualitat, tot preferint que aquells diners vagin fent la seva feina. Certament en qualsevol moment abans que el termini s’acabi pots revendre els bons en el mercat, però rarament funcionarà. Així doncs, el que tens és una cita amb el futur.
Esperes presentar-t’hi amb uns quants decennis més a les costelles i amb el desig intacte de fer alguna cosa amb els teus quartos: un viatge o un regal compartit amb qui aleshores estarà al teu costat. La vida no t’ha castigat amb una perspectiva a curt termini. Si més no, això és el que vull pensar, estimat Matusalem de 2072. Per molts anys.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Com era Truman
La primera cosa bonica del divendres 17 de maig de 2024 és el dilema que se li va plantejar a Truman Capote i que s’explica a la segona temporada de la sèrie ‘Feud (Capote vs. The Swans)’ (*) que l’enfronta amb els seus cignes particulars, les grans dames de Manhattan. Les acompanya sempre, els dona suport i consells. És el seu confident, ho sap tot d’elles, fins i tot els secrets més obscurs. Li truquen de dia i de nit, el conviden a totes les festes, i en qualsevol avió o iot sempre hi ha una plaça reservada per a ell. Truman escolta i sent, mira i veu. Sap coses.
Després de ‘A sang freda’ no se sent capaç d’escriure res més. S’enfonsa com a escriptor i va surant com a home de món. Però tot aquest material —les traïcions, les mentides, els delictes fins i tot— és massa potent per a resistir-s’hi. Hauria de fer-ho? Les trairà a totes i acabarà autodestruint-se. Però, qui era Truman Capote? un psicòleg, un majordom o un escriptor? L’escriptor persegueix una història i quan la troba, què o qui l’aturarà? La por a la venjança de l’alta societat? Que no el convidin mai més? El cert és que Truman, que no sap trair-se a ell mateix, fa una tria ‘a sang calenta’. I ‘Pregàries ateses’ (**), el llibre que en resultarà, és potser el més complet de la seva obra.
(*) Vegeu aquí.
(**) Vegeu aquí.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Respecte als Bons Matusalem s’ha de ser molt optimista per pensar que la terra seguirà existint l’any 2072 veient el camí d’autodestrucció que anem seguint. Malgrat tot he de dir que m’ha fet molta gràcia el que existeixin aquests bons que em semblen un dels tipus d’inversió més inversemblants de totes les que conec. Jo no en compraria ni un.