Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

25 de maig de 2024
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (189).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

La senyora Xampí

La primera cosa bonica del dimarts 21 de maig de 2024 és la senyora Xampí, amabilíssima traductora de l’italià a l’italià pels carrers de Bolonya. Resulta que mon pare, un vell lluitador, va comprar-se un mòbil d’aquells que tenen les tecles grans i l’àudio amplificat. I que a la sortida de la botiga on l’havia activat va provar de trucar-me. Li responc. Ell crida “Qui és?”, talment com si no tingués ni idea de qui era, tenint en compte que era ell qui havia marcat el meu número. Intento fer-me entendre, però no hi ha manera: no em sent. Just en aquell moment apareix una veu de dona: “Digui”. Penso que és la seva assistent però ella, un pèl sorpresa, em diu: “Miri, jo passava pel carrer i aquest senyor m’ha donat el telèfon, què li he de dir?” “Que soc el seu fill” “És el seu fill”, sento que li diu, “Molt bé. Com està?” “Vol saber com està” “Digui-li que bé, gràcies.”

Tot plegat bastant surrealista. Qualsevol que passés per allí es pensaria que la senyora estava traduint d’una altra llengua a aquell home amb el caminador. Però era de l’italià a l’italià. Continuem parlant i l’escena em porta un record familiar. Aquella senyora està omplint un buit: tal com feia la meva mare, és un conducte. Un conducte a través del qual el diàleg entre el meu pare i jo continua. Fins que li pregunto: “Aniràs a la festa de la Champions?” i ella tradueix “Diu que si anirà a la festa de la senyora Xampí”. Mon pare dubta un moment i respon: “Si em convida…”

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El llegat de Klopp

La primera cosa bonica del dimecres 22 de maig de 2024 és la manera com Jürgen Klopp, fins ara entrenador del Liverpool FC, ha traspassat la feina al seu successor. No tothom sabria fer-ho amb tanta elegància i estil. Quan es produeix un relleu en un lloc clau (entrenador, primer ministre, director, cònjuge) és bastant habitual que qui se’n va o no mantingui les aparences o ho faci de manera forçada per bé que en el seu interior li desitgi el pitjor a l’hereu. O, si més no, que no ho faci millor que ell. Per la seva banda aquest reacciona com en un mirall: o no ho agraeix o sí, però desconfiant de l’herència que li arriba i pensant què pot fer per perjudicar la memòria del predecessor. Misèries humanes gairebé inevitables.

Però Klopp, que es retira a Mallorca durant un any o per a la resta de la seva vida, que vota sempre a favor dels defensors de la societat del benestar i no de les curses pels privilegis, Klopp ha agafat el micròfon al centre d’un estadi que l’aclamava i ha començat un cor, el que li dedicaven a ell amb les notes del ‘Life is life’, substituint el seu nom pel d’Arne Slot, el seu successor. Això no és vida, és saber viure.

@liverpoolfc

👀🎶

♬ original sound – Liverpool FC

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El sisè minut

La primera cosa bonica del dijous 23 de maig de 2024 és el sisè minut després que el vol SQ321 comencés a caure. Potser va valer la pena ser allí. Ara bé, la majoria de la gent a qui li agrada experimentar sensacions fortes ho entoma tot menys el fet de ser en un avió que, a causa d’una turbulència, baixa a plom durant 1.900 metres en caiguda lliure. Imagina’t els crits, l’estómac i el cor que et surten pels ulls, el terror dels que t’envolten i tot el que se t’acut de pensar mentre les màscares d’oxigen es despengen, la cabina vibra, les hostesses desapareixen, el comandant calla, t’adones que no recordes cap pregària i un munt de coses més que poden passar durant cinc minuts, inclosa la mort d’un dels passatgers.

Ben mirat, no és pas la cosa més bonica per a 229 persones (tots els qui eren a bord), però sí per a 228. Cinc minuts, i al sisè l’avió atura la caiguda, no xoca contra el terra o l’aigua, recupera el control i tornar a elevar-se. Res no s’ha acabat: 228 persones han renascut. Dependrà d’elles saber si a una nova vida, però aquella experiència en el límit no l’oblidaran perquè molt pocs han pogut tornar per explicar-ho. És necessari saber-ho, estem vius de miracle.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’oasi

La primera cosa bonica del divendres 24 de maig de 2024 és l’oasi naturista de Capocotta, ara mateix en greu risc de supervivència. Cada dret que defensem és un oasi que salvem de la invasió d’un desert en el qual ningú no és lliure.

Capocotta és un tros de litoral meravellós al costat d’Ostia: formacions de dunes, poques botigues i no gens sofisticades, res de músiques a gran volum. Si a més a més aquell tros de mar fos bonic seria com Sudàfrica, però no es pot tenir tot a la vida.

Una zona de la platja està dedicada al naturisme. De tant en tant m’agrada caminar entre el restaurant Mediterrània i el Villaggio Tognazzi travessant per aquest indret freqüentat per persones dels dos sexes i d’edats molt diferents que practiquen el plaer de no dur ni un fil de roba damunt. No és una cosa que m’atregui, però considero que hi tenen tot el dret.

L’assumpte dels drets és molt senzill. Si volem actuar de manera justa no defendrem només aquells drets que compartim, també —i sobretot— aquells que afecten exclusivament als altres. I com més minoritari és el nombre dels qui els volen exercir més els defenso. Perquè quan a un home o una dona se’ls obliga a vestir-se és com si a tots ens posessin al coll un fulard o una corbata que ens escanya.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!