Totxanes, totxos i maons

No conec prou a fons l’obra de l’escriptor israelià Amos Oz com per posar-me a ponderar el grau de justícia i d’encert que hi ha hagut en el veredicte del jurat que ahir li va concedir el premi Príncep d’Astúries 2007 de les lletres. En tot cas el que sí que em consta és la seva clara actitud militant en favor de l’enteniment i el diàleg entre els pobles israelià i palestí, cosa que sens dubte l’honora.  (n’hi ha més)

El que sí que em xoca és veure com els espanyols en segons quines coses no tenen ni la meitat dels escrúpols que gastem per aquí, que sembla que, de tan purs i políticament correctes, ens l’agafem amb paper de fumar per tal de no contaminar-nos.

Ho dic perquè l’any 2004 el nostre premi més important -el Premi Internacional Catalunya, concedit per la Generalitat- que segons les bases es concedeix "a aquelles persones que han contribuït decisivament amb el seu treball creador a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món" va ser "excepcionalment compartit" (això posa textualment la pàgina web del palmarès) per Amos Oz i el filòsof palestí Sari Nusseibeh.

Vet aquí una bona mostra que a progres i cosmopolites no ens passa ningú la mà per la cara… O que abans de reconèixer en solitari els mèrits d’un israelià és millor que aigualim la festa posant-li un palestí -ple de mèrits, no ho dubto- al costat. No fos cas.

Ve a ser un exemple més d’una certa manera de fer les coses de cara a la galeria (a una determinada galeria, vaja; que no ens mamem el dit, tu) i que va arribar al paroxisme amb aquell parell de tongades -anys 2004 i 2005- de Creus de Sant Jordi en les quals -segons paraules d’una consellera el nom de la qual ara no recordo- el Govern havia primat per damunt de tot la paritat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!