Totxanes, totxos i maons

"Sabeu on és la Quirón? Doncs just al darrere". Amb aquesta frase orientàvem l’A. i jo els taxistes o els amics que ens venien a visitar durant els primers temps d’instal·lar-nos en el nostre carrer amb vocació d’avinguda i batejat amb el mateix nom i cognom del seny ordenador de la nostra llengua. Parlo de finals dels anys 70.

Com tantes coses a la vida a partir d’un moment determinat, i a mesura que els edificis del nostre carrer es van anar habitant, aquesta referència ja no va ser tan necessària però encara avui, quan hem d’explicar a algú de manera aproximada per on para casa nostra no tenim cap dubte per tirar mà de dues referències que tothom coneix perfectament: "entre la Quirón i el Parc Güell", diem. I ens entenen de seguida.  (n’hi ha més)

Una fòrmula, val a dir, que a partir de la setmana vinent ja no ens servirà perquè -tal com s’ha anat anunciant des de fa un parell d’anys- la Clínica Quirón es trasllada nord enllà. Més concretament a la plaça Alfonso Comín, a tocar de la sortida 6 de la Ronda de Dalt, a un complex de nova planta que dobla el nombre de metres quadrats que tenia fins ara i que amplia i sofistica els seus serveis, consultoris, quiròfans, etc.

La nova ubicació comportarà també un canvi ben significatiu pel que fa a la nomenclatura popular ja que, per ser precisos, a partir d’ara "la" Quirón hauria de deixar pas a "el" Quirón ja que el nou complex sanitari deixa de ser una Clínica i passa a ser un Hospital amb tots els ets i uts. I si he de fer cas al que pregona el fulletó de propaganda que estan repartint aquests dies pel barri el nou Quirón Barcelona serà "Molt més que un Hospital". Com el Barça, si fa no fa.

No sé si en el futur l’A. i jo ens acostumarem a servir-nos d’"el" nou Quirón o bé anirem a alguna clínica més propera. El que sí que puc assegurar ja des d’ara és que l’enyorarem, "la" nostra Quirón.

Tenir a cent metres de casa durant quasi trenta anys una instal·lació sanitària de la seva importància ha estat un privilegi del qual ara començarem a sentir-nos mancats. Infinitat d’anàlisis, reconeixements, algunes operacions, ensurts a Urgències… mil serveis que hem tingut a l’abast de la mà -tant a "la" Quirón com al seu veí Institut Marquès, que també es trasllada- queden per a la història de casa nostra arxivats en el racó de les coses que ens han estat útils i que, per tant, no ens ha costat gent fer-nos-les nostres i estimar-les.

A força de passar dues vegades cada dia per davant de "la" Quirón he pogut ser testimoni directe al llarg dels anys d’una part de la seva història. Recordo les manifestacions silencioses del personal quan ara fa dotze anys varen segrestar Publio Cordón -un segrest que, per cert, mai s’ha resolt ja que continua desaparegut-, el fundador de la Clínica l’any 1950.

Recordo també les cues de cotxes i caravanes aparcades en doble filera de matrícules exòtiques i els grups de persones de raça gitana fent guàrdia a l’entrada cada vegada que algun dels seus patriarques hi estava internat. Un fet que si l’esmento ara és perquè no era gens inhabitual.

També recordo l’època que va estar ingressat Salvador Dalí, poc abans de morir. O el suïcidi de Sandor Kocsis, el jugador hongarès del Barça, que es va llançar des de la finestra de la seva habitació sabedor de la gravetat de la malaltia que tenia.

Tot plegat el florilegi particular d’un servei que ens ha estat útil i que, com un fill, s’allunya de nosaltres perquè ha prosperat i ha trobat un lloc on poder fer-se més gran. Gràcies per tot, vella amiga Quirón.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!