Totxanes, totxos i maons

Fa temps que em ronda la idea d’escriure alguna cosa sobre la preocupant tendència que es detecta entre la gent nascuda a partir de 1975  a valorar d’una manera més aviat “light” la figura del general Franco i de la dictadura que va instaurar.

Crec que aquest clima l’ha reforçat en part “Polònia”, un programa que procuro no perdre’m mai però que em sembla trampós i no tan equànim com pretén aparentar. Faig costat, doncs, a l’article “Quin riure!” que Sam Abrams va publicar a l’Avui el passat febrer i que reprodueixo al final de l’apunt.  (n’hi ha més)

Aquestes consideracions vénen a tomb per la manera com alguns mitjans de comunicació han resumit la trajectòria artística del cantant Ramon Calduch, traspassat ahir. Una trajectòria que, si hem de creure el que diuen uns quants dels nostres comunicadors, té com a dada més remarcable el fet que durant el franquisme Calduch es dedicava a cantar sardanes i peces tradicionals catalanes, cosa que no és exacta. Què més hauríem volgut!

Certament Calduch va gravar algun disc en català durant els anys 60 -i en les seves actuacions interpretava alguna cançó en la nostra llengua tal com feia també, per exemple, Rudy Ventura amb la celebèrrima “La Monyos”- però la popularitat li va arribar pels seus gran èxits -“Los gitanos”, “Viejo frac”, “La muralla de Berlín”, etc.- interpretats tots, com no podia ser altrament, en castellà.

Va ser a partir de la Transició que Ramon Calduch va saber aprofitar el moment i va treure uns quants discos de peces clàssiques catalanes que varen obtenir una bona i merescudíssima acollida del públic.

Digueu-me llepafils, però trobo que és una greu lleugeresa anar deixant caure missatges equívocs que a la llarga poden acabar creant entre la gent més jove que no va viure tot allò un estat d’opinió que doni per bo que durant els anys 50 i 60 el règim de Franco era sever, sí, però tolerava la producció en català sense excessives restriccions. Per una raó molt senzilla: perquè no és cert.

Dic tot això, és clar, des del respecte a la memòria del cantant que ens acaba de deixar i, per tant, des del desig de situar la seva figura -important per a tots els que ara tenim més de 50 anys- dintre d’unes coordenades realistes.

És que, si no, per aquesta mateixa regla de tres ens podem trobar que el dia -que, no cal dir-ho, desitjo ben llunyà- que ens deixi en Josep/José Guardiola, un altre cantant si fa no fa de la mateixa lleva d’en Calduch, surti un indocumentat setciències acabat d’arribar d’un Erasmus escampant  pels mitjans de comunicació que el popular “Pepe Hucha” va ser el pioner de la cançó religiosa a Espanya.

Ho dic per allò del “Di papá / donde está / el buen Diooos…” que cantaven ell i la seva filla Rosa Mari durant els primers anys 60 i que tant èxit va tenir. En ple franquisme, no cal dir-ho…

I és que, com deia la meva àvia, no hi ha res més llançat que la ignorància.

——————————————————————————————

QUIN RIURE
Sam Abrams

“No voldria que es mal interpretés aquest article i per això començaré amb una confessió d’ordre domèstic. Sempre que puc els dijous al vespre miro el programa Polònia a TV3. És un programa divertit que ens ajuda a tots a suportar la difícil càrrega de la política actual. És un saludable espai setmanal de venjança dels espectadors contra els polítics. I si passem dels evidents efectes terapèutics i entrem en el terreny artístic es veu clarament que és un programa que requereix un gran esforç de direcció, guionització, interpretació, maquillatge, vestuari, attrezzo, disseny, producció i muntatge.

COM A CREACIÓ TELEVISIVA POLÒNIA ÉS LA VERSIÓ genuïnament catalana de precedents il·lustres com Spitting image (1984) a Anglaterra, Les Guignols de l’info (1988) a França, This show has 22 minutes (1993) al Canadà, Politically incorrect (1993) i The daily show (1996) als Estats Units o, encara més a prop, Las noticias del guiñol (1995). Amb ninots de làtex o sense, amb actors de veritat o sense, amb comentaristes o sense, amb convidats o sense, tots aquests programes surten del mateix lloc: la crisi de la democràcia i la vida democràtica a Europa i Amèrica i el clima de desencís i frustració que ha suscitat.

TOTS AQUESTS PROGRAMES TENEN un gran seguiment per part del públic perquè estan al dia i són extremadament incisius. Estic segur que molts espectadors tenen la sensació que la versió satírica que ofereixen aquests programes de l’actualitat és, en el fons, molt més encertada, real i sincera que els serveis informatius, la ràdio i els diaris. I, per algunes reaccions que he vist, diria que la classe política presta força atenció a aquests programes, justament per poder tenir més contacte amb la realitat de la societat.

A VEGADES, FINS I TOT, AQUESTS PROGRAMES arriben a tenir un nivell d’incidència social i política que només es pot qualificar d’insòlita. En aquest sentit, molts lectors recordaran el cas de la suspensió del programa de l’extraordinari còmic Bill Maher, Politically incorrect, l’any 2002 arran d’uns comentaris sobre la política militar dels EUA després de l’atac a les Torres Bessones. El cap de premsa de la Casa Blanca, Ari Fleischer, va denunciar les paraules de Maher i en menys d’un any el programa havia perdut els seus patrocinadors i va haver de plegar.

PROGRAMES COM POLITICALLY INCORRECT, Les Guignols de l’info o Polònia, a banda de ser divertidíssims i catàrtics, són una arma que cal utilitzar amb intel·ligència i precaució, sobretot en un país com Catalunya, on el gran públic té relativament poques vies per expressar les seves opinions. Difícilment seria imaginable a Catalunya la campanya que es va muntar a França perquè els responsables de Les Guignols de l’info s’adonessin que les seves actituds sectàries en matèria política no passaven inadvertides. Finalment el director va haver d’admetre públicament el seu punt de vista esbiaixat i ara els francesos saben sense subterfugis quin tipus de riure provoca el programa en qüestió.

¿SABEM AMB CERTESA A QUIN TIPUS DE RIURE es dedica Polònia? Jo crec que no. I, atenció, ho diu un espectador assidu que riu ben a gust cada dijous amb les imitacions impagables de Queco Novell, Sergi Mas, Toni Albà, Agnès Busquets i la resta. Crec que Polònia no és equànime en la manera de repartir la broma i la mala bava quan justament hauria de ser així. Tots els personatges haurien de rebre les bastonades de manera equitativa, a partir d’un punt de vista únic i sense favoritismes o prioritzacions que traeixin tendències o propensions de caire polític i ideològic.

HO DIC PERQUÈ CREC QUE S’OBSERVEN desequilibris que a la llarga poden pesar negativament en el públic. Serà millor baixar al detall. Si agafem dos personatges com Franco i Benet XVI, la sàtira del dictador és massa feble mentre que la del Papa és completament dislocada, mostra típica de l’anticlericalisme més ranci del país (per això el personatge no té res a veure amb Ratzinger). El tracte dispensat a la família reial és molt lleu per no buscar-se problemes. El president Montilla rep un tracte afable que l’acaba fent un personatge entranyable amb un perfil humà que no té en realitat mentre que Duran Lleida i Mas reben un tracte francament humiliant i denigrant que gairebé arriba al límit. Després, Carme Chacón i Joan Herrera surten com dos joves il·lusos i innocents quan tots sabem que no és exactament així. En canvi, amb Carod i Puigcercós es tornen a carregar les tintes de la ridiculesa feridora portada als extrems.

AMB UNA MICA D’OBSERVACIÓ, NO COSTA GAIRE veure cap a quin cantó de l’espectre polític carrega el programa quan, per anar bé, no hauria de carregar cap a cap cantó. I crec que és un gest injust que tindrà conseqüències tard o d’hora. Si la democràcia garanteix el tracte igual a tots els ciutadans, la sàtira de la democràcia també ha de garantir un tracte igualitari per a totes les seves víctimes.”

(publicat al diari Avui del dimecres 20 de febrer de 2008)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!