Totxanes, totxos i maons

Aquests dies de poc escriure i molt llegir he tingut ben present, en canvi, la figura de dos joves acabats de casar que festegen la seva nova situació passejant per Montserrat.

Són els meus pares, que es varen casar a la parròquia barcelonina de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa (precisament el lloc on es varen conèixer: ‘la Milagrosa’, en l’argot familiar) el diumenge 1 de maig de 1949. Ara ha fet, doncs, setanta-cinc anys. Tres quarts de segle. Mon pare tenia vint-i-nou anys i ma mare vint-i-quatre.

Conservo una postal que mon pare va escriure a casa seva datada el dilluns 2 de maig. A l’anvers la imatge del funicular de sant Joan que he reproduït en l’encapçalament de l’apunt. Al revers la lletra inconfusible de mon pare -usuari d’estilogràfica, com tothom aleshores- que explica que han arribat a Montserrat ‘en automóvil’ (ostres! quin?), que estan molt còmodes i que són molt feliços. El menjar és ‘de fonda económica’, però molt bo. I a més a més, la cel·la on estan instal·lats… disposa d’aigua corrent!

No s’hi varen estar gaires dies perquè el dissabte 7 de maig ja eren de tornada a Barcelona, però varen tenir temps per complir aquella sentència popular (vegeu aquí) que diu que si vols estar ben casat has de portar la dona a Montserrat.

Molts anys després, quan alguna vegada ma mare evocava aquells dies sempre feia esment a dues referències: el Camí dels Degotalls, que és un indret conegut cap el qual sembla que encaminaven la majoria de les seves passejades, i una enigmàtica ‘reixa dels tontos’, que pel que vaig entendre estava situada en un racó a tocar de l’entrada del monestir en el qual sembla que s’hi instal·laven uns venedors ambulants que, pel que també vaig entendre, els van mig enredar amb alguna compra. I si dic ‘mig’ és perquè, en el fons, alguna cosa interessant deuria passar allí ja que quan ma mare evocava aquells moments ensonyava la mirada i se li escapava, fugaç, un començament de rialla (*).

Jo encara no hi era, és clar. Però el fet que el meu naixement fos el dia de sant Josep de 1950 -és a dir, deu mesos i divuit dies després del seu casament- em fa creure que, en forma d’idea i de desig, jo ja era present en els pensaments d’aquella parella de joves enamorats que trescaven per Montserrat, tal com diu la tradició que han de fer els que volen estar ben casats.

—————————————-

(*) Després de publicar aquest apunt he recordat que no és ara la primera vegada que parlo del camí dels Degotalls i de la reixa dels tontos. Curiosament ho vaig fer un dia d’abril de 2007 arran de la publicació d’un disc d’Oriol Tramvia. El trobareu aquí i us recomano que li feu una mirada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!