Totxanes, totxos i maons

El camí dels degotalls de Montserrat va ser una de les primeres referències de la meva infantesa a un lloc de placidesa i de felicitat. A un setè cel, com diria en Sisa. I no pas perquè al darrere hi hagués una vivència directa meva sinó de la meva mare.

Un bon dia em vaig adonar que cada vegada que a casa es parlava de Montserrat la meva mare s’ho feia venir bé per parlar dels Degotalls amb una unció molt especial.  (n’hi ha més)

Quan li vaig preguntar per aquesta fixació es va remetre a les passejades que hi feia amb el meu pare quan per primera vegada va pujar a la muntanya montserratina. Va ser pel mes de maig de l’any 1949, immediatament després de casar-se.

No n’estic segur del tot però gairebé juraria que la darrera vegada que hi vàrem pujar amb ella -consultant papers m’adono que va ser el 17 d’agost del 2005, just un any i un dia abans de la seva mort- tot aprofitant la posada en marxa del nou cremallera, encara ens en va parlar, del camí dels degotalls. I de la "reixa dels tontos", un curiós indret del qual el meu pare guarda un record molt eteri i que, pel que he deduït, consistia en una espècie de mercat de Calaf a l’aire lliure en un racó de l’esplanada d’accés al monestir on segurament li deurien vendre a ma mare -joveneta, ingènua, il·lusionada…- algun duro a quatre pessetes.

Ja sé que tot el que he explicat fins aquí no ve gaire a tomb del que comentaré a propòsit de la publicació de l’últim disc d’Oriol Tramvia, titulat precisament "El camí dels degotalls". Fins i tot, pel que llegeixo en el web d’Enderrock (vegeu aquí) aquest camí que canta en Tramvia fa referència a un indret religiós que no és el montserratí sinó el de la cartoixa de Montalegre, a Tiana.

Tot i això he de dir que el petit univers que es dibuixa en les nou cançons que porta el disc m’ha disparat la màquina dels records. Una màquina que, com ja hauran observat els seguidors d’aquestes Totxanes, d’un temps ençà se’m posa en marxa sense gaires requeriments previs. Senilità, que dirien a Itàlia…

No puc dir que "El camí dels degotalls" és el millor disc de l’Oriol Tramvia perquè després d’aquell inicial, energètic i sorprenent "Bèstia!" de principis de 1977 li havia perdut la pista i posteriorment he sabut que, entremig, han aparegut almenys un parell de treballs seus que no conec.

Tampoc puc explicar per experiència directa la seva espectacular intervenció en el primer Canet Rock (1975) perquè, com he dit ja alguna vegada, en aquella mateixa data al noi gran de casa se li va ocórrer avançar en una setmana la data prevista per a la seva arribada al món. Sí que crec recordar, perquè algú m’ho va explicar, que ell i Micky Espuma, que ara està amb La Fura dels Baus, varen autoconstituir-se en la divisió "off-Canet" muntant la seva paradeta a l’altra punta de l’esplanada coneguda com el Pla d’en Sala i que varen deixar a tothom ben bocabadat.

Fetes totes aquestes precisions prèvies puc dir que "El camí dels degotalls" és un magnífic disc que recomano obertament a tothom. I en l’apunt de demà miraré de deixar-me de batalletes i entrar més en els detalls. Espero sortir-me’n.

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!