Totxanes, totxos i maons

Els divendres alterns una de les primeres coses que faig de bon matí és llegir l’article que el meu estimat Josep Valls publica a les pàgines d’El Punt Avui amb la seguretat que aquesta experiència lectora (i matinera) l’entomaré com una saníssima injecció de seny de cara al començament del nou dia.

L’article d’avui (aquí en teniu l’enllaç, tot i que al final, pels que encara no sou subscriptors del diari, us el reproduiré íntegre); l’article d’avui, dic, n’és un exemple més. Amb el títol ‘Ara que tenim bisbe’ l’amic Valls celebra que, finalment, s’hagi nomenat el bisbe de Girona, després de dos anys amb la plaça vacant. Un panorama que no diu gaire cosa a favor de l’eficiència del bisbat gironí ja que una absència de tant temps en la cúpula de qualsevol empresa hauria portat el negoci cap a una inevitable bancarrota.

(Deuen ser els avantatges de tenir una història de més de dos mil anys…)

En l’article de Valls -que parteix d’un article anterior (aquest) de Josep Lligadas publicat al setmanari ‘Catalunya Religió’ i que també reprodueixo al final d’aquest apunt- es contraposa l’envitricollat sistema d’elecció (molt ‘vaticà’, per cert) dels bisbes amb el que una mínima dosi de sentit comú aconsellaria.

Més enllà del fet concret (anava a escriure ‘anecdòtic’, però em resisteixo a fer-ho perquè la cosa no és gens banal) d’aquest nomenament, que trobareu molt ben explicat en el text de Josep Valls, tot això em porta a pensar que quan arribem a una certa edat, segurament per la distància que donen els anys, les coses en aparença complicades les veiem cada vegada més planeres, més fàcils de solucionar. La llàstima és que en la majoria dels casos aquesta claredat ens l’hem de menjar amb patates nosaltres mateixos perquè ningú ens fa cas (o, com es diu ara, ‘ningú ens la compra’).

Penso, per exemple, en quan estàvem en el més cru de la pandèmia i del confinament, quan tothom semblava que tenia molt clar que d’aquell tràngol se n’hauria de derivar una reconsideració total de les nostres maneres de fer, pensar i viure. I finalment tururut. Penso també en les lliçons que podríem extreure del que va passar amb l’independentisme el diumenge passat. Penso en els embolics de can Barça… i arribo a la conclusió que estem davant d’un nus ben llarg i complicat de desllorigar.

Tant, que potser no ens serà donat de poder-lo viure amb totes les potències del cos i de l’ànima en condicions.

I em sap greu, tu…

———————————————————————–

Ara que tenim bisbe

Josep Valls, El Punt Avui, divendres 17 de maig de 2024

Ara que ja en tenim, puc escriure amb un cert acontentament. La designació, aquest març passat, de l’abat de poblet Octavi Vilà com a nou bisbe de Girona va ser una bona notícia, i me’n vaig alegrar. Però un cop alegrat, també vaig barrinar una mica: què ha passat en tot aquest procés, que ha durat tant, per arribar a aquest nomenament? Com és que han calgut dos anys? D’entrada semblaria que es pot explicar perquè som un poble pacient, resignat i sofert però, malgrat tot això, costa d’entendre: com és possible que hagin calgut més de set-cents dies per nomenar un nou bisbe a la nostra diòcesi de Girona? Set-cents dies… No es pot tenir una diòcesi així aturada durant tant de temps, i això és una mostra òbvia que aquest sistema de nomenament de bisbes no funciona. Gens ni mica. Cap organització, empresa o societat podria rutllar bé amb un sistema de selecció dels seus dirigents com el que utilitza la Santa Mare Església Romana. Perquè: com podria tirar endavant una companyia o estructura pública social sense dirigent, i que trigués dos anys a nomenar director o capdavanter per fer-la funcionar? A la revista Catalunya Religió del 4 de març passat, s’hi publicava un informe titulat L’impossible sistema de nomenament de bisbes, signat pel periodista Josep Lligadas, que posava el dit a la ferida, donant a conèixer amb tota claredat el sistema que ara mateix funciona al Vaticà, en això de nomenar de bisbes. Hi ha tot un seguit d’embulls que resulten aproximadament increïbles, que semblen pensats per poder embolicar fortament la troca; qui m’hagi de perdonar que em perdoni, però és ben bé l’efecte que em fa. El dit periodista Lligadas, al final de totes les complicacions i entrebancs que enumera, insinua si no fora més eficaç i directe, per triar uns bisbes adequats, crear un comitè de tres prelats del país i que ells triessin els candidats Com a coneixedors del país i de la gent, amb només una tarda de trucades podrien tenir uns quants candidats, parlant-ne i garbellant-nos (en sentit figurat, s’entén). I després, si fos convenient, que en fessin un cert control des de Roma. Estalviaríem molts embolics i entrebancs, i segur que les tries serien millors. En tot cas més eficients, més nostrades i més ràpides.

———————————————————————

L’impossible sistema de nomenament de bisbes

Josep Lligadas, Catalunya Religió, 4 de març de 2024

El nomenament de l’abat de Poblet, Octavi Vilà, com a nou bisbe de Girona, és una bona notícia. O sigui que alegrem-nos-en. Però, un cop alegrats, farem bé de reflexionar una mica. ¿Quin procés deuen haver seguit per arribar a aquest nomenament? Dos anys han calgut! No es pot tenir una diòcesi així aturada tant de temps. És un nou exemple d’una cosa òbvia: que el sistema actual de nomenament de bisbes no funciona. I, si m’ho permeteu, goso afegir que cap organització, o cap empresa, podria funcionar amb un sistema de selecció dels seus quadres intermedis com el que té l’Església catòlica. S’enfonsaria.

La cosa va així. A cada país hi ha un nunci, nomenat pel papa (o més aviat pels responsables de la Secretaria d’Estat), que fa les funcions d’ambaixador de l’estat del Vaticà davant cada govern. Aquests funcionaris, que són ordenats bisbes, estudien les matèries que seran adequades per a aquesta funció d’ambaixadors a l’anomenada Acadèmia Eclesiàstica Pontifícia.

Però el cas és que, a més d’això, a partir de Pau VI, als nuncis se’ls encomana també coordinar el sistema de selecció de persones per cobrir les vacants episcopals que es vagin produint. Aquesta selecció té un primer moment que és recollir totes les informacions i propostes que els diversos bisbes, les províncies eclesiàstiques o les conferències episcopals envien periòdicament a Roma, al Dicasteri de Bisbes. Tenint aquestes informacions i propostes, el nunci fa les seves consultes: als bisbes de l’entorn, a alguns capellans de la diòcesi, també a alguns laics… i amb tot això, i segons el seu lliure criteri (que, per tant, pot no coincidir amb cap de les propostes rebudes o no tenir res a veure amb les consultes fetes) elabora una terna de noms, amb els seus corresponents dossiers explicant els perquès de la seva tria, i els envia al Dicasteri. Allà, els membres d’aquest organisme, que són majoritàriament bisbes d’arreu del món (d’Espanya n’hi ha tres: Omella de Barcelona, Cobo de Madrid i Satué de Terol), es miren els dossiers, els debaten, i trien un nom, que presenten al papa, el qual, si li sembla correcte, el designa. Evidentment, el papa pot triar-ne un de diferent, o intervenir-hi de qualsevol altra manera que consideri oportuna. També pot passar, i passa, que alguns bisbes amb especial influència actuïn per fer que el nunci incorpori determinats noms a les ternes, encara que potser a ell (al nunci, vull dir) no li facin gaire gràcia. També pot passar que, al final del procés, els bisbes del Dicasteri tombin la terna del nunci. O pot passar que un cop triat el candidat, aquest no accepti el nomenament. Si passa alguna d’aquestes dues darreres coses, doncs tornem a començar.

He dit al principi que cap organització o empresa podria tirar endavant amb un sistema així. I l’Església, de fet, tampoc. Fixem-nos-hi. El nunci de la Santa Seu a Espanya és l’arquebisbe Bernardito Auza, filipí de 65 anys, que ha estat a diverses destinacions arreu del món abans d’arribar a Espanya. Doncs bé. El nunci Auza, com és natural, no tenia quan el van nomenar cap coneixement de la realitat eclesial espanyola, ni tampoc de la realitat social i cultural. Li devien donar, suposo, uns amplis informes (més o menys ben fets) sobre aquestes realitats perquè se’ls estudiés. D’altra banda, no consta tampoc que en els seus estudis a la Pontifícia Acadèmia Eclesiàstica hi hagués alguns estudis pastorals que li fornissin criteris per a la tria de futurs bisbes, perquè allà el que s’estudia són temes centrats en les tasques diplomàtiques. Potser li van donar algunes instruccions concretes sobre tal i tal altra cosa. I amb aquest pobre bagatge, a ell li toca buscar bisbes. Com és obvi, no té les antenes necessàries per captar la gent que pugui ser útil per a l’episcopat, i per a l’episcopat d’un lloc o d’un altre, i, a més, els criteris amb què es mou són els seus propis, els que ell s’ha anat formant amb les influències rebudes al llarg dels anys. Per tant, és clar que per moure’s en el complex camp de la vida eclesial a Espanya, amb les seves immenses varietats a tots nivells, s’haurà de refiar bastant de les persones amb qui més sintonitzi, que vés a saber quines seran. A mi em semblaria un miracle, si el resultat de tot plegat pogués ser gaire encertat…

I una pregunta. Quan el nunci envia els dossiers de la terna que ha triat, ¿aquests dossiers se’ls miren, els cardenals i bisbes del Dicasteri? ¿Tenen temps? Perquè, si volen transmetre bé la realitat i el seu context, deuen haver de ser llarguíssims, no?

Estic parlant de l’eficàcia i l’encert del sistema, no de la democràcia i la participació del Poble de Déu. I la meva conclusió serà també sobre el tema de l’eficàcia i l’encert, no sobre l’altra part del problema. I la conclusió és: per triar uns bisbes adequats, ¿no seria molt més eficaç, i ràpid, crear un comitè de tres bisbes del país i que ells triïn els candidats a bisbe? Com a coneixedors del país i de la gent, amb una tarda de trucades podrien tenir ja uns quants candidats, no? I després, parlar-ne i garbellar-los. I després, si es vol, que hi facin un cert control des de Roma. Estalviaríem molta complicació inútil, i segur que les tries serien millors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!