Avui, dia de Sant Josep, compleixo 55 anys i em fa il·lusió poder deixar-ne constància en aquest Bloc ja que, a part de la màgia dels aniversaris acabats en zero o en cinc, és el primer 19 de març en el que disposo d’aquesta curiosa i excitant finestra sense límits aparents. Desconec si textos de caire tan personal com el que avui escriuré són els que se solen penjar en aquests racons de la xarxa. De fet, no serà pas aquesta la primera vegada que li endinyo coses íntimes, al meu estimat Bloc totxànic. I no m’amoïna gaire, francament. Si algú se sent violent o molest ho té ben fàcil: que se’n surti i que no perdi més temps amb mi. (n’hi ha més)
Faig 55 anys i confesso que ho proclamo amb una certa dosi de coqueteria ja que em consta que, de moment, no els aparento pas. Em refereixo a l’aparença física, és clar. Una altra cosa són els rendiments -el mental i l’altre-, aspectes sobre els quals preferiria no entrar en detalls.
Com el meu enyorat "tiet" J.U. jo també podria definir-me com una persona de sort. Si més no fins avui, i que duri. Un dia de 1967 em vaig creuar amb l’A., la dona de la meva vida, i des d’aleshores no hem deixat de fer-nos companyia. Hem tingut dos fills -el Marc i l’Eloi- que ja se la campen pel seu compte i que, per damunt d’altres consideracions, crec que se’ls pot definir com dues bones persones. Amb això ja en tenim prou.
Tinc més feina (i més feines) de la (les) que voldria però la (les) porto força bé a base de guanyar-me una sòlida fama de pencaire. També la tinc de complidor. No és que treballar sigui la raó de la meva existència però, ja que ho he de fer, miro de lluir-me i ser al més útil que pugui. I que consti que no me’n queixo, ben al contrari. De fet, l’A. i jo pertanyem a un segment de la població en perill d’extinció que som els que ni un sol dia de la nostra vida laboral -iniciada quan teníem 15 anys- hem posat els peus a terra en llevar-nos pel matí sense tenir un lloc concret, fix i remunerat on anar a treballar (sempre, això sí, per compte d’altri). No hi ha cap vanitat en el que acabo de dir, senzillament constato el que ens ha passat i prou. La denominada "cultura de l’atur" no l’hem coneguda i, sincerament, a aquestes alçades de la pel·lícula no tenim cap interès a començar a freqüentar-la.
Quant a mi, em trobo bé, no em fa mal res (cervicals a part) i per aquesta banda no aspiro a res més que a quedar-me com estic. Fa molt temps, al principi d’escriure en aquest Bloc, invocava la transcripció xinesa del meu nom -Yu-An, és a dir, "Una vida llarga i tranquil·la"- tal com la reivindicava el guitarrista mallorquí Joan Bibiloni en un disc de 1984. Avui, dia que compleixo 55 anys, enarboro novament la divisa: tot allò a què aspiro en el futur es podria resumir amb la frase "una vida llarga i tranquil·la". O, dit altrament, que no em toquin gaire els collons.
Ep, si pot ser.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!