Totxanes, totxos i maons

Per fi a casa. Sense deixar, però, de pensar en la Fira que avui i demà canvia la tipologia dels seus visitants i es massifica (encara més!) amb la invasió no gens subtil d’un públic format per famílies senceres que van a la Fira com qui va a complir un ritual que es renova d’any en any. És una imatge sorprenent a la qual per aquí no hi estem pas acostumats i que vaig poder viure de prop l’any passat.

He aprofitat el matí per repassar els diaris del darrers dies i, a banda del patètic show televisiu protagonitzat pel senyor Rajoy, em trobo amb una notícia engrescadora: el senyor Félix de Azúa ha declarat, mentre presentava el seu darrer llibre, que això de Frankfurt és un pessebre institucional que demostra que els escriptors catalans són una colla de funcionaris servils.

Bona aquesta, tu! I que duri perquè el disgust d’aquest senyor -i de tots els de la seva corda- és l’evidència més clara que avancem.  (n’hi ha més)

Dels actes i llocs que he visitat durant les cinquanta hores que he viscut en aquelles contrades destacaria l’homenatge poètic a Salvador Espriu fet el dimecres al vespre a la Literaturhaus. Públic majoritàriament alemany, m’apresso a dir. Cinc poetes de casa -Comadira, Duarte, Forcano, Rodés i Sampere- llegint obra pròpia en català que després una parella de lectors professionals -un ofici ben normal allí- recitaven en alemany i una segona part en la que aquests mateixos poetes llegien un fragment d’Espriu igualment traduït després a l’alemany.

Llevat del cas de Manel Forcano -i una mica també de Màrius Sampere- el que veig i escolto em ratifica en la idea que molt sovint els pitjors lectors de poesia són els mateixos poetes. Tant si declamen obra pròpia com d’altri.

A la sortida compro la versió alemanya de "Solitud" que ha editat SchirmerGraf Verlag, de Munic. El llibre és un exemple de bona edició: dimensions, pes, disseny de la coberta, tacte i color del paper, composició de la pàgina, relligat… Tot ben pensat, a un preu absolutament popular -vint-i-un euros- i elaborat amb l’entusiasme dels qui estimen la feina que fan. L’obra ben feta, vaja.

Sé que em vaig comprometre a fer un nou passeig per l’exposició abans d’emetre una opinió definitiva que modifiqués la que em va provocar la primera visita. Per no allargar més el tràmit diré que hi he passat quatre o cinc vegades més -molts actes es feien allí- i que la impressió no gaire engrescadora la mantinc. I ho deixo aquí.

Queden poques hores per tancar aquesta aventura i perquè es comencin a emetre des de l’Institut Ramon Llull resums i balanços de com ha anat tot plegat.

Jo, que no hi entenc gaire i que de bona part del que s’ha estat fent aquests darrers mesos he estat un simple espectador que ha procurat molestar al menys possible, juraria que l’experiència ha valgut la pena. A mi no se m’oblidarà pas. Paraula.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!