Totxanes, totxos i maons

Llegint ?Confessió general?, la monumental novel·la pòstuma de Joan Garrabou que acaba de publicar Proa, m?assabento que un dels cabdills de la insurrecció filipina contra els colonitzadors espanyols de finals del segle XIX es deia Emilio Aguinaldo.

Aquest cognom em remet a una paraula que quan jo era petit s?utilitzava molt precisament per aquesta mateixa època de l?any que ara vivim (*) ja que ?cobrar l?aguinaldo? volia dir que ens havien abonat la paga extra de Nadal.

Fa uns quants anys, despatxant a la feina amb el meu amic R., vaig veure que ell aplicava el mot a una aportació econòmica addicional que en aquell cas concret no tenia cap relació amb les festes nadalenques i em va agradar tant aquesta aplicació extensiva del concepte que la vaig incorporar immediatament al repertori de mots i expressions en desús que, amb intencions recuperadores, procuro utilitzar sempre que puc. Com, per exemple, ?camp d?aviació? per ?aeroport? o ?xampany? per comptes de la tonterieta del ?cava?.  (n’hi ha més)

El que mai se m?havia acudit era dubtar de la genuïnitat del mot fins que ahir, interessat per esbrinar els orígens d??aguinaldo? ?sobretot després de descobrir que un personatge que fa més un segle gaudí d?una certa notorietat cognomava d?aquesta manera- vaig veure que ni la GEC ni cap dels diccionaris catalans que faig servir habitualment recollia la paraula.

Exhaurits els recursos catalans vaig consultar el diccionari de la Real Academia Española i, efectivament, allí sí que hi era. L?entrada ?aguinaldo? esmenta com a mot original ?aguilando? i en anar a aquesta entrada es pot veure com la mateixa RAE ja avisa, vacil·lant, que prové ?quizá del latín ?hoc in anno?, en este año?.

Comptat i debatut resulta que el meu estimat ?aguinaldo? no és català. I, tanmateix, jo m?entesto a fer-lo servir perquè crec que és un mot útil tot i que en plena apoteosi del ?mileurisme? la gratificació extraordinària de Nadal sigui un concepte en perill d?extinció.

En conseqüència, des d?ara mateix advoco per la utilització d??aguinaldo? com a sinònim de percepció econòmica imprevista i/o extraordinària sense especificar èpoques concretes de l?any. (**)

I, posats a somiar, m?encantaria que en la propera edició del Diccionari de l?IEC que sortirà el proper Sant Jordi el mot fos inclòs amb tots els ets i uts. Seria una gran alegria.

Com un aguinaldo abrilenc, vaja.

————————————————————————————–

(*) Una altra paraula deliciosa ?i, aquesta sí, castellana i d?inequívocs orígens àrabs- que tinc associada a aquesta mateixa època de l?any és ?almanaque? que, vés per on, té equivalent català amb ?almanac?, tot i que no em sona tan entranyable com en castellà ja que els números especials de Nadal del TBO, del ?Pulgarcito? o del ?Tiovivo? de la meva infantesa es deien precisament així: ?Almanaque infantil?, amb els seus pessebres retallables i històries edificants afusellades ?tot i que aleshores no ho sabíem- la majoria de les vegades del senyor Dickens.

Molts anys després, en l?època que anava pel món fent obres, vaig descobrir parlant amb paletes i manobres grans originaris d?Andalusia que per a ells ?almanaque? era un mot encara viu que definia el que per a nosaltres seria un calendari o una agenda. Preciós, no?

—————————————————————————————–

(**) I un altre mot que hauríem d’apropiar-nos és "despilfarro". Descriptiu, contundent, eufònic i deliciós. Repetiu-lo amb mi, vinga: despilfarro, despilfarro, despilfarro… 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!