Una vida als encants (a propòsit d’Albert Forns i “Abans de les cinc som a casa”).

Aquest article el vaig publicar a Vilaweb la setmana passada (vegeu-lo aquí).

Albert Forns, una vida als encants

(Article publicat a Vilaweb el diumenge 6 de setembre de 2020)

En un disc del 1981 que es va dir ‘El tigre del Guadarrama’ el duet Vainica Doble va incloure una cançó titulada ‘El duelo’ que, ho confesso, malgrat la dosi d’humor negre que les autores varen inocular a la lletra, cada vegada que l’escolto m’arriba a l’ànima. Parla de la mort d’un vell els hereus del qual, tan bon punt tanca els ulls, comencen a saquejar-li el pis a la percaça d’objectes de valor material i sense cap consideració per la memòria del difunt:

‘Con encono virulento / se pelean sin empacho / por un horrible despacho / estilo renacimiento. / Y rasgan en un momento / sus escritos y poesías, / sin ningún remordimiento / se van por las cañerías / sus más nobles sentimientos / que ellos creen tonterías/ y nadie reclama su herència / en encanto ni en dulzura / nadie quiere su inocencia, / su bendita chifladura.’

Acabo de llegir un llibre –novetat de fa només dues setmanes– que m’hi ha fet pensar, en les entranyables Vainiques

 

Un diumenge al mercat de Sant Antoni

Els últims dies de maig es va saber que el jurat de l’edició número quaranta del Premi BBVA Sant Joan havia decidit distingir la novel·la ‘Abans de les cinc som a casa’ i poc després l’autor, Albert Forns (Granollers, 1982), explicava a la premsa alguns detalls sobre l’argument del llibre. Va ser aleshores quan em vaig conjurar a estar atent tan bon punt es publiqués, perquè tenia la impressió que aquella història no em deixaria indiferent. I no em vaig equivocar gens: el treball de Forns parteix de la troballa que va fer en el mercat de Sant Antoni de tretze llibretes ordenades entre 1966 i 1980 que contenien el diari manuscrit d’un desconegut. Per això, la primera frase del llibre no té res de forçat ni gratuït. Ben al contrari, em sembla el resum perfecte de l’obra: ‘El 21 de juny de 2015 vaig comprar una vida.’

A mesura que s’endinsa en el contingut dels quaderns creix sense aturador la fascinació que l’autor sent per aquells papers arribats a les seves mans per atzar. I això els lectors ho detectem sense haver de fer cap esforç perquè, de fet, al llarg de les més de tres-centes pàgines d’‘Abans de les cinc som a casa’ assistim des de la primera fila a un espectacle narratiu que s’expandeix en tres direccions.

Primerament, tenim la reconstrucció del personatge, la deducció gairebé detectivesca de qui i com era l’autor del dietari, amb qui es relacionava i en quin entorn es movia habitualment.

En segon lloc, a mesura que Forns –i nosaltres amb ell– va sabent coses del seu home es veu capaç d’arriscar-se imaginant escenes, trobades i diàlegs que, lògicament, no surten en els dietaris però que en el seu context tenen les traces de ser molt propers a allò que realment podria haver-se esdevingut. Tapar forats sempre és una feina de risc, però aquí tenim la sort d’haver-nos-les amb un escriptor dotat d’un pols molt afinat.

I, tercerament, tenim una feina d’investigació teòrica sobre les maneres com al llarg dels segles l’ésser humà ha fet servir l’escriptura de diaris i, en conseqüència, com s’han anat creant iniciatives paral·leles encaminades a recopilar-los, conservar-los i estudiar-los. És una aventura plena de sorpreses que es remunta a Babilònia i que es desplega en un munt de referències que Albert Forns ens detalla i que jo ara resumeixo. Parlo de noms com els de Philippe Lejeune, Sophie Calle, Josep Pla, Samuel Pepys, José Luís Guerín, el Baró de Maldà, Walter Kempowski o Bálint Magyar; d’institucions com el Great Diary Project o el Mass Observation Project; i d’experiments d’observació sobre la realitat en els quals estan implicats noms com Plensa, Christian Boltanski o el tàndem Brossa-Tàpies. Sense deixar de banda una altra de les grans preguntes sobre el tema: ¿per què escrivim diaris?, qüestió a la qual el llibre aporta una llarga sèrie de respostes.

I sempre, persistent com un baix continu, la incògnita sobre què devia passar perquè aquelles tretze llibretes fessin un recorregut des del domicili del seu autor fins al mercat dominical de Sant Antoni passant, entremig, pels buidadors de pisos i els encants.

 

Hilari, un personatge singular

Una de les primeres troballes que Forns fa és esbrinar el nom de l’autor dels diaris. Us estalvio els detalls i vaig al gra: Hilari. Els cognoms trigaran una mica més, però igualment cauran: Miralpeix i Martí. Un personatge ben singular, aquest Hilari, del qual sabem que escriu en català –i en un català, per cert, de qualitat bastant més depurada que l’habitual en la dècada dels seixanta–, que treballa a l’edifici de la Telefónica de la plaça de Catalunya fent feines relacionades amb la comptabilitat (i, pel que sembla, de manera competent perquè al llarg dels dietaris assistirem a uns quants ascensos de categoria laboral), que gairebé mai surt de nit (precisament el títol del llibre fa referència a una frase habitual en Hilari), que és cinèfil, excursionista de diumenges i que té una certa fortuna personal perquè és propietari d’alguns pisos a Barcelona. Que no té cotxe, ni fills. I no gaire família. Pel que fa a dones, sabem que té tractes amb una italiana de nom Grazia, i que és un home creient, metòdic fins a l’obsessió (li encanta guardar tiquets i fer llistes i fitxes), que viatja per plaer unes quantes vegades l’any… i que quan va a Montserrat (lloc al qual pelegrina cada Cap d’Any) els preus de la cafeteria sempre li semblen abusius.

Això pel que escriu en les llibretes, però en els aspectes més íntims de la seva personalitat o en tot el que es refereix a les conviccions polítiques, l’Hilari és un home totalment opac. La Història li passa pel costat i ell va a la seva: té la vida organitzada i això, pel que sembla, és el que preval per damunt de tot. Amb prou feines arriba a fer alguna anotació lacònica per l’estil de la de Kafka del 2 d’agost de 1914: ‘Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda he anat a nedar.’

No sé si ho he aconseguit, però val a dir que no m’he plantejat fer cap crítica literària convencional sobre aquest llibre d’Albert Forns. Al llarg de la meva vida n’he publicat un munt, però en aquesta ocasió em ve molt més de gust mirar de transmetre per quines raons –moltes de les quals, ja ho avanço, són de tipus personal– ‘Abans de les cinc som a casa’ m’ha interessat tant. Començaré pels encants.

Quan ara fa uns anys vaig deixar la feina activa, una de les coses que tenia ganes de conèixer de prop era el món dels encants de vell. Però no durant el dia, sinó a quarts de set del matí. L’hora que en el patí central del recinte apareixen els camions de les empreses que es dediquen a buidar pisos i en un espai que no arriba als deu metres quadrats per a cada transportista acreditat es descarreguen mobles, papers, roba, aparells elèctrics, quadres i altres objectes que, apilonats en la parcel·la assignada, condensen la vida d’una família. Tot seguit es fa la subhasta i a continuació la venda de la menudalla, un procés sobre el qual no m’estendré perquè l’Albert Forns l’explica molt millor en el llibre.

Diré només que l’espectacle resultant –grotesc i esperpèntic quan el vius per primera vegada– al cap de cinc o sis sessions (se’n fan tres dies a la setmana) el vaig trobar tan depriment que en vaig tenir ben bé prou. I només em va faltar la cirereta final de l’estiu del 2015 quan va saltar la notícia que en aquells mateixos encants havien aparegut papers, dibuixos i objectes que havien pertangut a la parella d’artistes Maria Girona i Albert Ràfols Casamada escampats de qualsevol manera. Es pot dir, doncs, que ‘Abans de les cinc som a casa’ és el projecte de dignificació d’una vida oberta en canal i escampada en una parcel·la dels encants i de la qual, per una sèrie de felices casualitats, aquelles tretze llibretes varen aconseguir deslliurar-se de la destrucció. De l’oblit.

 

La dèria de catalogar

Fa molts anys que em dedico a arxivar, catalogar i endreçar papers personals i objectes de valor sentimental i de moment me’n surto força bé. M’apresso a dir que no em ve de manera espontània, la dèria. Formo part de la tercera generació d’arreplegadors de papers de la família, cosa que fins ara he pogut mantenir perquè he heretat, és clar, uns hàbits determinats i una manera de procedir summament metòdica. Però sobretot –no ens enganyem– perquè a casa disposo d’espai per conservar-los i perquè el meu índex de mudances domiciliàries en els darrers quaranta anys ha estat zero. Dues característiques que ja fa temps que s’estan perdent.

Recordo Simon & Garfunkel que en un àlbum de 1968 titulat ‘Bookends’ cantaven una cosa que en el seu moment també em va arribar a l’ànima: ‘Preserva els teus records; és tot el que deixes.’ Tretze anys després, però, ‘El duelo’, de la parella Santonja & Van Aerssen, li va extirpar tota la mel a la idea. Els temps ja començaven a canviar.

En el llibre d’Albert Forns he trobat, ja ho he dit més amunt, un esplèndid esforç de construcció d’un personatge a partir de les pistes que mig segle abans ell mateix havia anat deixant escrites en el seu diari. És també un magnífic exercici de recreació d’una ciutat com Barcelona que durant els anys setanta era molt diferent de com és ara. En dono fe perquè és la ciutat –i en alguns moments del llibre, fins i tot els barris– que vaig conèixer de prop. I, perepunyetes de mena, puc dir que no he enxampat l’autor en cap error flagrant.

Albert Forns ha escrit un llibre que ha posat en acció dintre meu una sèrie de records que m’han acompanyat mentre el llegia i una mica més enllà quan hi pensava. Crec que aquesta és una de les raons que demostren si un llibre passa desapercebut o et deixa forat. D’altra banda, desconec si aquesta impressió és general perquè cada lector és un món. En tot cas a mi m’ha tocat força. Tant com quan sento Vainica Doble cantant a ‘El duelo’ coses tan serioses i tristes com:

‘…derechos van a su asunto / no hay respeto ni clemència / para el que abandona el mundo.’

Unes coses que a partir d’ara em remetran també al record –al magnífic record– que m’ha deixat la lectura d’’Abans de les cinc som a casa’.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *