Pecats, virtuts (1): una primera aproximació a ‘La teva ombra’, de Jordi Nopca.

Aquests dies vaig atrafegat. Preciso: vull dir que vaig MÉS atrafegat que el que tinc per costum (que Déu n’hi do) per una sèrie de motius molts dels quals segurament acabaré explicant-los aquí mateix en els propers dies. Coses petites, al capdavall, que en principi no exigirien una atenció gaire intensa però que en acumular-se fan un feix d’una certa consideració. Si més no, d’una consideració suficient per atabalar aquest pobre totxanaire jubilat que us parla.

Vaig atrafegat, per exemple, perquè estic llegint “La teva ombra”, el llibre de Jordi Nopca que acaba de guanyar la primera convocatòria del Premi Proa de Novel·la i que em sembla que serà –si més no al meu parer– un dels llibres importants de l’any que aviat s’acabarà.

És una història complexa (he he… ja estic veient el bon amic Josep Lluch, editor de Proa, tremolant davant l’adjectiu que acabo d’ejacular, ‘complexa’, perquè ja se sap la dèria que hi ha ara amb els llibres: han de ser de lectura amena i d’acció trepidant). Una història complexa, dic, en la qual tan important és el que s’hi narra –l’argument– com la manera com l’autor es desempallega a l’hora d’explicar-nos-ho –l’exigència d’estil– i que demostra que Nopca és un escriptor ambiciós, equipat amb un rerefons de lectures i audicions musicals ben païdes i amb les idees força clares.

Les més de cinc-centes pàgines de “La teva ombra” m’han tingut uns dies atrapat, una situació que a més a més es repetirà perquè avui mateix començaré una segona lectura –aquesta vegada amb ploma i llibreta al costat per anar anotant-hi detalls i impressions– ja que és molt possible que acabi escrivint un comentari més extens sobre aquest llibre que m’ha forçat a deixar de banda momentàniament un altra novetat igualment prometedora que també volia tornar a llegir: “Crònica al marge”, d’Agustí Pons, editat per Comanegra.

Acabo aquí la primera entrega d’aquesta sèrie que, almenys en el seu títol genèric, fa esment a pecats i virtuts. El motiu ve donat perquè en el següent capítol us parlaré d’allò que en la meva llunyana infantesa en déiem ‘los pecados capitales’. I de llibres, és clar.

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *