Totxanes, totxos i maons

(L’article anterior el trobareu aquí)

Un dels Premis Nacionals, merescudíssim, ha anat a mans de Jaume Cabré que és, al meu parer, el narrador català més important i de més qualitat que tenim actualment. Sobre ell i la seva obra he parlat un munt de vegades en aquest Bloc (feu una tria pel cercador i ho veureu), en tot cas us enllaço (aquí) amb la crítica que vaig escriure fa vuit anys arran de la publicació de “Jo confesso”. Però com que Cabré és també un home que reflexiona –no només sobre l’ofici d’escriure, sinó sobre el món que l’envolta– permeteu-me que de cara a Sant Jordi us recomani ferventment “Tres assaigs”, un volum (aquest) que aplega tres llibres seus anteriors i que em sembla de lectura imprescindible.

Un altre Premi que m’agrada ha estat l’atorgat a Clara Peya, una jove pianista, compositora i un munt de facetes més que ja fa temps que segueixo amb molt interès. Un altre, igualment merescut, ha anat a parar a mans de Maria Bohigas, neta de Joan Sales i hereva de l’històric segell Club Editor, que ha sabut convertir cada llibre que publica (vegeu aquí) en una garantia de rigor i qualitat sense necessitat de pirotècnies de disseny a l’hora de concebre les cobertes ni de tècniques sofisticades de màrqueting. I encara un altre Premi destacable ha estat per a la cuinera Carme Ruscalleda sobre la qual em limitaré a dir que ningú s’hauria de perdre “Carme Ruscalleda. L’essència del gust”, l’exposició que s’acaba d’inaugurar al Palau Robert (vegeu aquí) sobre la trajectòria i la història de la cuinera i del restaurant Sant Pau de Sant Pol de Mar.

No parlaré d’altres premiats igualment meritoris com el Museu de Lleida, la Federació d’Ateneus de Catalunya, la Fira d’Espectacles Literaris Litterarum Móra d’Ebre o Josefina Matamoros, directora del Museu d’Art Modern de Ceret, per no allargar innecessàriament l’apunt, però sí que em referiré als dos premiats de la llista que encara no havia esmentat:

El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, que espero que commemori de manera ben adient el mig segle d’una fita insòlita: el mural efímer que Joan Miró va pintar als vidres que donen al carrer de l’edifici de la Plaça Nova com a il·lustració i reclam de l’exposició “Miró, otro” que es va fer en el Col·legi entre el 28 d’abril i el 30 de juny de 1969 (vegeu aquí).

Els comissaris d’aquella exposició, que formava part del programa d’activitats convocades arreu del país per celebrar els setanta-cinc anys del pintor, varen ser els joves arquitectes de l’Estudi PER (Bonet, Cirici, Clotet, Tusquets). A part dels records dels qui vàrem viure personalment aquell esdeveniment i dels retalls de la premsa de l’època tinc la impressió que n’han quedat molt pocs vestigis. Potser el més important és una pel·lícula d’uns quinze minuts (vegeu aquí) feta per Pere Portabella en la que apareix el pintor treballant en la decoració dels vidres i ajudat pels arquitectes comissaris.

(Ara que hi penso, fa cosa d’un any en una exposició muntada al Col·legi d’Arquitectes dedicada a l’Estudi Per  —aquesta—  es va poder veure la pel·lícula de Portabella i unes quantes imatges més sobre aquest esdeveniment per al qual m’agradaria demanar una celebració especial en les properes setmanes).

Pel que fa a l’artista banyolí Josep Ponsatí –que, ho confesso, de tots potser és el Premi que personalment m’ha satisfet més– em remeto al que vaig escriure en aquest Bloc fa set anys:

La “Ciutat Instantània”, quaranta-un anys després.

(Apunt publicat en aquest Bloc el 23 de juliol de 2012)

Entre el 14 i el 16 d’octubre de 1971 es va celebrar a Eivissa -més concretament en un hotel situat a la cala de Sant Miquel– el VII Congrés de l’Internationl Council of Societies of Industrial Design (ICSID), organitzat per l’Agrupació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives (ADI/FAD).

En aquella època jo era un estudiant d’Aparellador ple de curiositat per tot el que fos descoberta de noves vies en el camp de la construcció, l’arquitectura i l’urbanisme, cosa que em va fer seguir molt de prop tot el que s’anava covant al voltant d’aquest congrés en el qual, sota el lema “La utopia és possible” es varen presentar una sèrie de propostes col·laterals que encara avui són recordades com a icones d’aquell moment.

Em refereixo més concretament a la Ciutat Instantània i a dues experiències properes al món de l’escultura de gran impacte visual: el Vacuflex-3 i, sobretot, el mòbil inflable de Josep Ponsatí, ambdues a les aigües de la cala Sant Miquel.

Tota aquella experiència la vaig haver de viure obligatòriament des de Barcelona ja que aleshores estava fent el Servei Militar i no podia disposar de cap permís per desplaçar-me a Eivissa.

Ara, quaranta-un anys després, el MACBA presenta “La utopia és possible”, una exposició que aplega una gran quantitat de documents gràfics i audiovisuals d’aquells tres dies i que es podrà visitar fins al 20 de gener de 2013.

L’A. i jo hi vàrem ser ahir, diumenge, i crec que no serà pas la darrera vegada que almenys jo m’hi acosti ja que hi ha molta teca per conèixer i evocar aquella experiència que vaig seguir en la distància i que amb el pas dels anys s’ha anat revestint per a tothom -els que hi varen ser i els que no- d’una pàtina mítica molt especial.

La prova del que acabo de dir és que deu anys després, durant la meva època d’escriptor de poesia, vaig presentar-me a diversos premis amb un recull de poemes que vaig titular “La ciutat instantània”, molt influenciats també per aquell “Taller de arquitectura”, de José Agustín Goytisolo, editat per El Bardo el 1977 que tant em va impressionar en el seu moment.

En tornar de l’exposició del MACBA vaig recuperar el poema després de tenir-lo desat molts anys en la penombra d’un calaix del buró del meu avi que tinc al rebedor. Us el copio aquí i que sigui el que Déu vulgui:

Instant City

(A Josep Ponsatí, ara fa deu anys)

Algun dia
l’anònim planificador veurà
com cauen les cases que va crear
en hores de malson.
I en el seu lloc
creixeran immensos cucs,
volves d’aire embolicades
amb plàstic de colors llampants.
Serà llavors
quan l’instant esdevindrà
matèria eterna i fugissera alhora
i una vegada més
-ara per definitiva-
amb l’escala de la seva mesura
apamarem la terra que ens pertany.
En un cal·lidoscòpic pas enrere
ens acollirà un contradictori
claustre matern,
generós imperi de la llum,
que inundarà racons insospitats.
Dos llavis molsuts ens engoliran
golafres
en entrar ajupits a la nova vagina
trencant el tel d’una virginitat invisible
i cínicament renovable
i ens eixordarà
el brunzir constant dels ventiladors
o l’espetec d’una juntura que es desgrapa.

Posseïdors de la cova-placenta
expulsarem records d’allà on venim,
domini d’obscurs planificadors,
laberint que ens ha vist nèixer
i on no volem morir.

Sadollats i ferms en les nostres conviccions
ens estimarem
i tindrem fills a dojo.

(abril / desembre de 1981. A Barcelona)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!