El quadern gris: 6 de maig de 1918.

(Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i aquí la referència a Xarxa de Mots del fragment que he triat avui).

“El quadern gris”, Josep Pla ( 6 de maig de 1918)

«La Revista» de López-Picó publica un llarg assaig de Joan Estelrich sobre Kierkegaard, un capellà protestant danès. Aquest assaig és una forma de reflexió completament nova en el país, una posició absolutament inèdita. Habituats als llocs comuns de la calderilla filosòfica que circula –un tomisme esbravat a la dreta, el positivisme a l’esquerra–, la novetat d’aquestes reflexions sorprèn i enlluerna. Tal com van les coses de l’època, vist el frenesí romàntic que ho abassega tot –romanticisme aparent, perquè no es tracta de res més que d’arribar a una concepció més complexa de la realitat, el coneixement de la qual es persegueix en totes les direccions, àdhuc en poesia–, les reflexions de Kierkegaard susciten una dilatada i misteriosa terra incògnita. Els jocs de paraules, en filosofia, produeixen una insatisfacció general progressiva. L’única manera de tornar la filosofia a la seva autenticitat serà fer-la passar una temporada pel purgatori de la confessió personal, la nota subjectiva, el diari íntim.

Josep Carner. Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic –l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa –l’esforç tècnic.

Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.

Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els qui n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els qui tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica.

De tota manera, és una mica difícil de donar la volta a mossèn Verdaguer. El que sorprèn més en aquests països en què l’esforç literari sol esgotar-se tan prematurament és l’aparició de casos de gran vitalitat, de capacitat biològica potent. Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d’altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d’expressió és una feina considerable… De seguida és dit! Des del punt de vista de l’eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix.

Però la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada fa quatre dies per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. Potser és una pretensió excessiva. Sense pretensions, però, no es pot viure. Així, tant com de dir les coses, el problema és de tenir alguna cosa a dir. Això és el que separa els nostres dies dels de Verdaguer.

«L’Atlàntida», el «Canigó» són autèntics fenòmens literaris que tenen aspectes de gran interès i que, en bloc, tenen, a penes, interès. L’escenografia hi és exasperant. Des del punt de vista de la sensibilitat i de les tendències de la literatura moderna s’hi sent un esforç perdut, que entristeix. La literatura moderna tendeix a la captació de la veritat i de la vida. Gairebé tot el restant li és indiferent. I aquests poemes són reminiscències d’un retoricisme abolit.

Com s’explica la mística de Verdaguer? La mística, com a gènere literari que ha transcendit d’una situació social determinada, és un fenomen de reacció contra determinades saturacions de sensualitat i d’immoralitat que arriben a fer fàstic. La mística es produeix quan se sobrepassa el nivell normal d’animalitat –quan el grau d’animalitat per metre quadrat és excessiu. Llavors, per contracop natural, apareix l’espiritualisme cadavèric –l’ànsia de cel. La mística castellana demostra que Castella, com a nucli humà, no és un país místic. Enquadrant-la en el seu temps, ¿és aquesta l’explicació de la mística de Verdaguer? ¿És una reacció contra l’embafadora hipocresia que caracteritzà les primeres generacions industrials d’aquest país?

Després, hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *