Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Situo una cadira enmig del menjador, m’hi assec, poso les mans damunt dels genolls, dic “a veure si hi ha cap nena que vulgui fer escarabat bumbum amb miii…” i no falla: de seguida deixes el que estàs fent i et poses de través i cap per avall sobre els meus genolls (que no és la posició “canònica” que il·lustra l’encapçalament de la carta d’avui) i comencem el ritual del “posa-hi oli, posa-hi oli…”

Quan arriba el moment culminant  –el de “escarabat, endevina qui t’ha picat!”—  et poses dreta, observes a tots els presents i, la majoria de les vegades, encertes qui t’ha clavat el cop. És aleshores que jo, amb els ulls oberts com plats, exclamo “aquesta nena té ulls al cul!!!” i tu, amb una barreja de suficiència i d’íntima satisfacció, deixes anar mitja rialla mentre em demanes de tornar-hi.

També tenim el “boleta, boleta” per quan anem pel carrer. El joc consisteix a agafar-te l’àvia i jo per les aixelles i desplaçar-nos unes quantes passes amb tu enmig carregada a pes com si levitessis i, això sí, sense deixar d’entonar el “boleta, boleta, boleta, boleta…” fins que ja no podem més i et fem aterrar.

O el “ning nang, ning nang”, que fem al menjador encara que tu voldries practicar-lo també al carrer. És un altre exercici de carregar-te a pes  –en aquest cas l’àvia t’agafa pels peus i jo per les aixelles–  i de fer-te bascular a banda i banda com una campana mentre cantem “ning nang, ning nang, les campanes de Sant Joan, unes vénen i altres van, ning nang…” amb l’alè dominat per l’esforç. Un esforç que, ai las, a mesura que tu vas creixent i nosaltres envellint cada dia és més intents

També hi ha el “fred, calent” de després de dinar els dies de festa. Un exercici molt més descansat que els anteriors i que consisteix a amagar una moneda de xocolata embolicada amb paper daurat i anar-te orientant “freeed… caleeent…” segons si t’allunyes o t’apropes a l’amagatall on t’espera el premi.

Si algun dia arribes a llegir això, estic segur que et preguntaràs per què t’ho explico. La raó és molt senzilla: tots aquests rituals (i algun altre més que em deixo per no allargar-me massa) són moments senzills però molt especials en els quals l’àvia i jo som conscients del privilegi que ens ha estat donat de poder viure’ls en plenitud al teu costat. Uns moments que, dissortadament, sabem que a mesura que et vagis fent gran tenen una data de caducitat cada vegada més propera.

I com que els hem viscut  –tots tres; tu també, eh?–  amb una innegable sensació de felicitat ens agradaria que, si fos possible, no es perdessin en l’oblit. Sobretot pel que fa a tu, que tens encara un munt de coses per aprendre i que, per tant, ets qui té més risc d’acabar arxivant aquests records en algun racó de la teva memòria d’accés complicat anys a venir.

Són, doncs, instants de felicitat fugaç que també tu tens dret a recordar, a saber que són teus i que, per tant, responen la pregunta sobre el sentit d’aquesta carta.

També sé que no s’acaba el món, amb això. Simplement es tanca una etapa de la teva vida i se n’obre una de nova. No falta gaire perquè compleixis 5 anys i, per tant, el moment de començar a llegir ja s’albira en l’horitzó. Però estic convençut que l’assoliment d’aquesta nova funcionalitat  –que et permetrà descobrir per tu mateixa les meravelles que t’estan esperant als llibres–  no farà desaparèixer un parell de coses que a tu i a nosaltres ens encanten: que l’àvia t’expliqui contes, i que tu i jo ens n’inventem de nous (ep, sempre amb tu asseguda al balancí del meu despatx; l’únic indret de casa dels avis on els contes es deixen inventar) (*).

I sempre dosificant el plaer, repetint menys vegades de les que tu, insaciable de mena, voldries. Seguint, en fi, aquell “de res, massa” que aconsellava un escriptor savi i murri que es deia Josep Pla i que algun dia (també n’estic convençut) estudiaràs a l’escola.

(*) Repasso l’apunt un cop publicat i m’adono d’un detall significatiu que havia omès: al principi la frase era “avi, t’inventes un conte?” i d’un temps ençà ha evolucionat cap a un prometedor “avi, ens inventem un conte?” Ja és això, ja…

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!