Totxanes, totxos i maons

Ja vaig explicar dies enrere (aquí) com m’agrada, els dies que tenim la néta a dormir, sortir de passeig amb ella en el cotxet pel Parc Güell de bon matí, a aquella hora en la qual els turistes encara no han envaït el recinte i es pot escoltar la piuladissa dels ocells sense cap entrebanc.

Sortim cap a un quart de nou, quan encara fa fresqueta, i, realment, podem dir que agafem els ocells en plena forma i amb ganes d’estrenar el nou dia.  (n’hi ha més)

És quasi un miracle: a aquella hora hi ha un silenci en l’ambient que no té res a veure amb el brogit de les hores següents dominades per una marea humana arribada dels cinc continents que ofega qualsevol vestigi de calma que pugués quedar de la nit.

Ahir, diumenge, mentre miràvem de deixar enrere la primera glopada de seixanta turistes japonesos matiners que acabava de sorgir de la boca d’un autocar pensava que d’alguna manera els animals pateixen també l’estrés de la llarga jornada i que, com passa amb els humans, a primera hora del matí és quan tenen el cap més clar i les piles més carregades d’energia.

No és pas la primera vegada a la meva vida que experimento aquesta sensació.  Cap a finals de la dècada dels 70 jo treballava d’aparellador en una empresa constructora que em va encarregar la direcció d’unes obres d’impermeabilització de la coberta i els tancs de l’Aquari i del recinte dels dofins del Parc Zoològic de Barcelona.

Va ser una feina que va durar uns tres mesos i que recordo de manera molt grata precisament per això que acabo de dir: perquè em va permetre entrar en contacte amb una atmosfera molt diferent de la que es troben els visitants del Parc en els horaris habituals.

Sempre que m’era possible dedicava les primeres hores del matí a aquesta obra (que em sembla recordar que la simultanejava amb la construcció de la nova seu del Club Nàutic El Balís, de Llavaneres). Arribava al zoològic entre un i dos quarts de nou i abans d’anar a l’Aquari entrava a la zona dedicada al Floquet de Neu i allí deixava passar cinc minuts ben bons abstret en la contemplació d’aquell animal tan especial. Un animal que, després de moltes sessions observant-lo atentament (en algunes ocasions m’atreviria a dir que l’observació era recíproca), em va portar a dues conclusions:

La primera és que d’alguna manera era conscient de la seva peculiaritat i de l’expectació que despertava. La segona és un pèl més trista: crec que el Floquet de Neu no era feliç. Almenys no en feia gaire pinta.

Si no anava just de temps, en acabar la meva visita a l’obra tornava a passar pel recinte del goril·la albí, aleshores ja en horari de visita, i juraria que aquell animal estrany i una mica sòmines però apacible que jo contemplava a primera hora es convertia en una espècie de despòtic energumen quan a l’altra banda del vidre el cridaven i el retrataven vint-i-cinc o trenta persones, la majoria menuts.  

Una cosa similar podria dir de la resta dels animals del zoològic. Tant els de gàbia com els que tenien espais per moure’s sense entrebancs. A les vuit del matí se’ls veia relaxats i es deixaven contemplar sense problemes mentre que poques hores després, com si fossin conscients que els tocava d’interpretar un paper determinat, la seva actitud era molt diferent.

M’imagino que quan d’aquí a pocs mesos ens encaminem cap al fred i els dies siguin més curts els ocells del meu estimat Parc Güell canviaran d’hàbits. Jo, però, ja jubilat, continuaré passejant a primera hora amb la meva néta ben atent a la música que brolla dels arbres mentre recordo de tant en tant aquells mesos que el Floquet de Neu i jo vàrem freqüentar-nos.

Potser algun dia, quan sigui més gran, li explicaré aquesta batalleta amb la secreta intenció que l’ajudi a entendre quin paio més estrany és l’avi que li ha tocat en sort. Espero que li faci una mica de gràcia i que de tant en tant em demani que li la torni a explicar.