Gestos.

L’home és al meu despatx. Ha vingut per explicar-me el funcionament d’un aparell que hauré de fer servir més tard a casa. L’escolto amb atenció, pregunto pels detalls i em faig repetir les coses que no acabo d’entendre.

Tot d’una em descobreixo a mi mateix reproduint un gest que li havia vist fer un munt de vegades a ma mare: celles corrugades, ulls mig tancats, el dit índex clavat just a sota del llavi inferior, l’esquena vinclada cap endavant, la cara una mica inclinada a un costat i el cap fent que sí tres o quatre vegades seguides en senyal d’atenció i de consentiment.

Penso que potser ella va heretar aquest gest que ara he reproduït espontàniament de son pare o de sa mare, morts durant la guerra, …  (n’hi ha més) 

… o tal vegada d’algun avi amb passat mariner al Puerto de Santa María. O d’aquella àvia que servia en un dels “cortijos” dels Domecq, a prop de Jerez de la Frontera.

Un gest que, al seu torn, aquests avis el deurien adoptar de la gent gran de casa seva i així fins a l’infinit.

Una posició del cos, una mirada, un dit posat en un lloc concret del rostre… Vet aquí els ingredients de la cadena del temps.

Els indicis que et fan sentir que, en el fons, tu ets la suma de molta gent.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *