Totxanes, totxos i maons

El segon contacte amb el talent que ens ha proporcionat el cap de setmana el vàrem tenir dissabte passat l’A. i jo a Súria, lloc on es va celebrar una trobada dels membres del Club Palindròmic Internacional amb el seu president Josep M. Albaigés, al capdavant.

Els qui em coneixen ja ho saben: sóc un gran aficionat als jocs de paraules. Suposo que és una conseqüència de tenir bona oïda. De la mateixa manera que reconec que sóc un pèssim (però molt pèssim, eh?) fisonomista -confonc cares i noms de les persones amb una desoladora, escandalosa i alarmant facilitat- reconec que, en canvi, tinc una memòria auditiva molt bona. Vull dir que de seguida se m’enganxen els accents de la gent, els tons i les maneres de parlar (sempre he tingut traça imitant a la gent), que tinc una gran facilitat per retenir músiques i, sobretot, que sóc bastant ràpid trobant mots derivats o semblants  als que apareixen enmig d’una conversa ordinària (suposo que són molts anys de fer encreuats) cosa que em permet de fer ràpides associacions d’idees o curiosos maridatges entre paraules de so similar.  (n’hi ha més)

De fet, en el fons de tot això el que hi ha és un intent de camuflar les coses, de no esmentar-les pel seu nom, que segurament interessaria a més d’un psiquiatre. Els meus pares sempre em recorden la meva dèria des de ben petit per posar-li a la gent mots i malnoms diferents als seus. Tot per no dir les coses (i les persones) pel seu nom. Ja ho dic: pastura d’intel·lectual argentí, sóc.

Ara mateix porto una temporada capficat en la recerca de contrapets nominals com “Maria de la Jau Paner”, o “Maria del Bar Monet”, o “Parta Messarrodona”, o la meva darrera troballa, “Tònica Marribas”. I sempre que puc em col·loco entre pit i esquena els encreuats del mestre Fortuny i dels no menys mestrívols Miquel Sesé i Màrius Serra.

Tanmateix, reconec que la joia de la corona dels jocs de paraules són els palíndroms. És a dir, aquelles paraules o frases que són simètriques i que, per tant, poden ser llegides del dret i del revés com si en el seu centre hi haguéssim plantificat un mirall. En serien exemples “Tira’m anís a la sina, marit”, “Curt tro, fort truc”, “T’animo: domina’t”, “Sara Baras”, “España, psé…”, “Català a l’atac”… o la genial frase que he posat com a títol de la nota d’avui l’autoria de la qual és de Carlos Nafarrate, un argentí que ja fa uns quants anys que ens va deixar.

Doncs bé, de tots això es parla en les trobades del Club Palindròmic Internacional. Un grup de gent d’alta volada (enginyers de camins, físics, economistes, matemàtics, músics…) però que sap concentrar el seu enginy en gaudir de manera compartida de les espurnes de l’enginy aplicades al llenguatge tot esprement-lo fins a la darrera gota.

No cal dir que en un grup de gent de tant nivell jo m’he limitat a fer bondat en un racó i procurar aprendre el màxim que pugui al seu costat. Li dec a Màrius Serra el primer contacte amb el Club ara ha fet disset anys. De fet ja vaig rebre amb ple dret el segon número de “Semagames”, la revista oficial del Club (el primer el tinc a la col·lecció, és clar, però fotocopiat). Ara és a punt de sortir el número 70 que es demorarà el temps just perquè en les seves pàgines ja es doni acolliment a la crònica de la trobada a Súria.

(Per cert, demà passat Màrius Serra en parlarà també en la seva secció d’Enigmística -la mística de l’enigma- al suplement de llibres de l’Avui.) Feu clic aquí (enllaç afegit el dimecres)

El record de Ramon Giné, un monstre dels palíndroms, mort ara fa tres anys i les presències actives de Francesc Castanyer, Francesc Capdevila, Pere Ruiz, Manuel Rodríguez, Jesús Lladó -que fa palíndroms musicals!- i de Josep Maria Albaigés, més la dels altres socis que no varen poder venir a Súria constitueixen un illot de seny, saviesa, sensibilitat i bon rotllo (de talent, vaja) que a l’A. i a mi ens va carregar les piles per una bona temporada.

PD: Dissabte passat escrivia aquí mateix que el cap de setmana no s’acabava aquell dia i que encara el diumenge em podria subministrar una tercera -i inesperada- immersió en el món del talent després del jurat del divendres per la nit i la trobada sabatina a Súria. Doncs, mira, alguna cosa de cert hi ha en tot això perquè el diumenge vaig llegir les galerades de l’últim llibre de Carme Riera, una novel·la curta titulada “L’estiu de l’anglès” que em va semblar un llibre magnífic. Llàstima que el Barça no va acabar d’arrodonir un cap de setmana francament insuperable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!