Totxanes, totxos i maons

Quina delícia de llibre el que estic llegint aquests dies. Es diu “Maletes perdudes”, és de Jordi Puntí (vegeu aquí) i acaba de publicar-lo l’editorial Empúries. Puntí és un autor gairebé subterrani. Vull dir que no és un home que es prodigui gaire en les tribunes mediàtiques ni en els saraus on habitualment s’aplega la parròquia lletraferida del país. Tot això que té de guanyat.

Escriu poc, però segur. I cada vegada que publica alguna cosa assistim a la festa del talent i del bon gust. I de la senzillesa, perquè Puntí és home d’escriure fàcil -coincideixo en el que deia dies enrere Vicenç Pagès: la seva és la millor prosa del moment- i d’històries que t’enxampen des de la primera pàgina.

Em va passar amb els magnífics contes de “Pell d’armadillo”, editats per Proa el 1998, i d'”Animals tristos” (Empúries, 2002) i m’està passant ara mateix amb aquestes “Maletes perdudes”, la seva primera incursió en el camp de la novel·la.

Ja sé que no és gaire acadèmic que em despengi amb tants elogis -encara n’afegiré un altre: serà un dels llibres de 2010 que perduraran- quan encara no n’he acabat la lectura (vaig per la meitat, si fa no fa), però amb el que porto llegit sé que vaig a la segura.

Rellegeixo el que he escrit més amunt i m’adono que potser quan destaco l'”escriure fàcil” de Jordi Puntí algú pot pensar en una prosa deixatada i sense substància. En absolut.

Us posaré un exemple que m’ha arribat al fons de l’ànima. Ja he escrit en alguna altra ocasió (vegeu aquí) que sóc un aferrissat defensor de l’ensenyament de les llengües clàssiques -el llatí i el grec- com a elements que ens serveixen d’ajuda a entendre els mecanismes íntims del llenguatge. Una eina que tothom utilitza i que cada vegada es valora menys.

Jo vaig tenir la immensa sort d’estudiar en una època en què el Batxillerat Elemental tenia dos cursos de Llatí i recordo que una de les primeres coses que vaig memoritzar va ser l’ordenació dels casos (em sembla que es diu així, a mi tot això m’ho varen ensenyar en castellà) de les declinacions: Nominatiu, Vocatiu, Acusatiu, Genitiu, Datiu i Ablatiu. I per no oblidar-ho em vaig inventar un mot que aplegava les sis lletres inicials i una setena auxiliar –NVAGDAb– que em va ser útil des del primer dia i que no se m’oblidarà per anys i anys que visqui.

Doncs bé, a la pàgina 13 Jordi Puntí fa servir uns quants d’aquests casos de les declinacions llatines per explicar-nos les característiques dels quatre protagonistes de la història: quatre germans, fills del mateix pare i de diferents mares. Us reprodueixo el paràgraf aquí sota per ajudar-vos a començar el diumenge amb una bona lectura, pura orfebreria:

“El pare va voler que ens diguéssim Christof, Christophe, Christopher i Cristòfol -Cristóbal fins que va morir el dictador Franco-. Pronunciats així, d’una tirada, els quatre noms semblen una declinació llatina irregular. Christof, nominatiu germànic, va néixer l’octubre de 1965 i és l’hereu impossible d’una nissaga europea. Christopher, genitiu saxó, va arribar gairebé dos anys més tard i de sobte el seu naixement va ampliar i matisar el sentit d’una vida londinenca. L’acusatiu Christophe va trigar una mica menys -dinou mesos- i el febrer de 1969 va esdevenir el complement directe d’una mare soltera francesa. En Cristòfol va ser l’últim a manifestar-se: un cas circumstancial, complement definit pel lloc, l’espai i el temps, un ablatiu en un idioma que no declina.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!