Dies estranys.

Tarda de pluja. Poca llum que m’arriba a través de la finestra. Horaris canviats i poques ganes d’escriure.

Els rituals de l’inusual (anava a escriure “de l’inesperat”, però, per desgràcia, no és el cas) i el pas lent de les hores.

Des de fa una setmana la salut de mon pare s’ha agreujat. Des de fa unes hores la situació és terminal.  (n’hi ha més)

Això s’acaba, ens ha dit el metge.

Tot fa pensar que aquestes darreres hores les viu sense patiments.

Hi ha, és clar, el desig íntim que no s’acabi.

Però també el prec que l’espera no sigui gaire més llarga…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *