Totxanes, totxos i maons

Que n’arriba a ser de juganera, la memòria. Et xucla imatges i sensacions d’ara mateix i després furga i furga dintre teu per retornar-te uns records que donaves ja per perduts.

Per exemple, ara, uns ulls. La mirada fixa d’un home en el llit d’un hospital. Un cos abatut, ferit però no derrotat. Encara no. I trucant a la teva porta aquell record que ja creies perdut…  (n’hi ha més)

… d’uns altres ulls que també et miraven amb una atenció similar: els d’un nen de pocs mesos ajagut al bressol. El teu fill.

El teu fill. Una vida tot just començada i una memòria per estrenar, intacta com la vora d’una platja quan es retira l’onada, però que ja ha après a identificar el color de la teva mirada, els trets del teu rostre i els accents de la teva veu. Que d’alguna manera intueix que al teu costat està en territori amic. Entre els seus.

Recordes que te’l miraves i que et mirava. Veies com clavava els seus ulls en els teus. I com, relaxat, abans d’adormir-se dibuixava una ganyota que imaginaves que era l’assaig d’un somriure.

Exactament com ara mateix, des de l’altra punta de l’arc de la vida. En el record, el teu fill poc després de nèixer. I en el present el teu pare que, malalt i privat de la parla, et mira fixament con fa més de trenta anys l’infant et mirava a tu.

Hi ha una entesa silenciosa, en aquestes mirades. Les de fa trenta anys i les d’ara mateix. I un moment d’íntima tendresa, dels que sorgeixen poques vegades a la vida. Recordes perfectament la darrera vegada que els ulls se’t varen humitejar com ara i et consideres un privilegiat perquè no fa encara ni un mes.

Un altre tipus d’emoció, d’acord. Però igualment engrandidora. Va ser a l’antiga escola de Monterchi, a la Toscana, davant de la “Madonna del Parto” de Piero della Francesca.

La roda de la vida, li diuen alguns a això… El joc de la memòria, també.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!