Totxanes, totxos i maons

Com que tots els indicis fan pensar que mon pare trigarà temps a tornar a casa seva (vegeu aquí) passo pel pis per controlar coses tan domèstiques com veure si hi ha roba estesa per recollir, escombraries per llençar, quin menjar de la nevera es pot fer malbé i quina correspondència hi ha a la bústia.

Després vaig cap al despatx per revisar la seva inseparable agenda i veure si en els propers dies mon pare tenia algun compromís, per avisar a qui correspongui que, de moment, haurà de quedar en suspens. Vaig passant els fulls i, no sense una fiblada d’emoció, m’adono una vegada més…  (n’hi ha més) 

… de l’extraordinari sentit de l’organització que tota la vida ha tingut mon pare. Una virtut que reconec que he heretat i que des que tinc ús de raó miro de posar en pràctica dia rere dia (vegeu, si no, aquí).

A la pàgina del 2 de gener d’enguany, per exemple, hi trobo una “Nota important” -el títol és aquest i està escrit en lletra gran de pal- en la que en quatre ratlles explica al meu germà i a mi on guarda tots els documents que ens caldrà tenir a mà el dia que es mori. La nota, que té tota la pinta d’anar passant cada any d’una agenda a la següent, acaba amb un senzill “El vostre pare” i la seva signatura.

(Els seguidors d’aquestes Totxanes recordaran que d’aquests preparatius en vaig parlar aquí a primers de febrer)

Em crida també l’atenció que totes les notes estan escrites en un català d’ortografia intuïtiva però en conjunt molt passable. I dic que em crida l’atenció perquè, per dir-ho ràpidament i sense entrar en més detalls, mon pare no ha estat mai una persona gaire entusiasta pels assumptes relacionats amb el país.

Però el que m’admira -i alhora em commou, perquè hi veig reflectida en mi la seva herència- és la meticulosa organització personal i mental que hi ha darrere de les seves anotacions a l’agenda. Cada dimecres, la senyora que li feia la neteja del pis; cada dos mesos, la recollida de receptes de malalt crònic a Manso; els caps de setmana, dinar a casa meva o a la del meu germà; cada quatre mesos la missa en memòria de ma mare, cada primer diumenge de mes, concert de carilló al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. I al full del 29 de desembre, per passar-la a l’agenda del nou any, la relació dels primers diumenges de mes fins al juliol de 2010.

Especialment emotiva és l’anotació del proper 18 de novembre que li recorda que ha de passar pel restaurant per encarregar un dinar de festa amb els fills, les nores, els néts i el besnét pel dia 22, el del seu norantè aniversari. També apareixen pulcrament consignades les cites amb els metges, les revisions del marcapassos, les hores que cada dia feia el noi que últimament l’acompanyava pels matins -i cada dijous el recordatori per preparar-li la setmanada-, els dies de bugada… tot té el seu lloc a l’agenda de mon pare.

Fins i tot l’agraïment. Com vaig explicar aquí ara fa tres anys, quan va caure per primera vegada pel carrer (també un diumenge per la tarda) va haver-hi una persona que em va avisar i que el va atendre fins que va arribar l’ambulància. Parlo de la senyora Elisabet a la qual des d’aquell dia mon pare no s’ha descuidat mai de felicitar pel seu sant -el 5 de novembre- i el dia de Nadal.

Ho llegeixo en els fulls corresponents a les dues dates: “Telefonar a la senyora Elisabet per felicitar-la. És la persona que em va atendre en la caiguda que vaig tenir a la Via Laietana abans que arribés en Joan.”

No cal dir que ja he apuntat a la meva agenda amb retolador vermell els dies 5 de novembre i el 22 de desembre. Molt em temo que aquesta vegada em tocarà de felicitar-la en el seu nom.

La senyora Elisabet bé que s’ho mereix. Oi, pare?.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!