Totxanes, totxos i maons

Tot i el bon temps -i la idea inicial d’anar al matinal de l’Icària per veure l’últim Coixet- l’A. i jo hem acabat agafant-nos el diumenge per la banda de la mandra. Vull dir que no ens hem mogut de casa tret del trajecte de bon matí fins al quiosc de Sanllehy a buscar diaris i al forn a comprar pa. Una mandra molt “sui generis”, és clar, perquè, de feina, no me n’ha faltat: m’esperaven les galerades de “País íntim”, la novel·la amb la qual Maria Barbal va guanyar a primers de setembre el Premi Prudenci Bertrana. Una novel·la magnífica que he acabat encara no fa un quart d’hora (m’ha ocupat des d’ahir al migdia) i que m’ha carregat les piles de l’eufòria com només ho fan els llibres que m’arriben fins molt endins. Espero que d’aquí a dues o tres setmanes, quan arribarà a les llibreries, se’n parli molt i bé, d’aquest emocionant “País íntim” que ha sabut bastir Maria Barbal. Jo, per la meva banda, en l’article que començaré a preparar d’aquí a una estona, intentaré transmetre tot el munt de sensacions que la seva lectura m’ha suscitat.  (n’hi ha més)

Tot i que el Sudoku difícil de La Vanguardia se m’està resistint puc dir que, de moment, el diumenge és rodó. Ha començat amb sessió de bicicleta estàtica, encara fosc, amb Dead Can Dance sonant a la iPod, i ha continuat amb la columna de Vicenç Pagès a “Presència” -sempre interessant i avui encara més, que parlava de “Mentira” i de “Pandora al Congo”-, amb un fugaç retorn a mig matí a la iPod per recuperar el “She’s Lost Control”, de Joy Division, amb el setmanal “Quadern de política” d’Albert Sáez a l’Avui -i molt especialment la demolidora frase final: “La capacitat catalana d’autolimitar-se sembla que és gairebé infinita”– i amb un correu de l’A.G., un veterà seguidor d’aquestes totxanes, en el qual em renya (de bon rollo) perquè, segons ell, perdo el temps parlant de bestieses com el Premi Planeta i, en canvi, no dic ni mitja paraula (o quasi) sobre tot el que està passant al país des de l’endemà de l’aprovació del projecte d’Estatut al Parlament de Catalunya.

Doncs bé, amic A.G., si sóc capaç de superar l’enooorme fatiga i vergonya aliena que tot aquest sarau em provoca no et dic que en els propers dies no acabi escrivint aquí alguna cosa. De tota manera tot el que pugui dir no serà més que variacions sobre el que ja vaig comentar aquí el passat dia de Sant Joan o això que vaig escriure fa justament tres diumenges.

^{(Ufff… Dies com el d’avui són els que em refermen en la meva idea de no tenir activada l’opció de posar comentaris per part dels lectors. Ja me’ls imagino: “I a nosaltres què collons ens importa què heu fet i què heu deixat de fer la teva dona i tu aquest diumenge!!”. Ufff…)}

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!