Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Repasso l’arxiu de les Totxanes i m’adono que cada any, des de 2005, he escrit alguna cosa a propòsit del canvi d’edat. Ja sé que cada vegada es fa menys, però a casa -que som uns clàssics- encara celebrem amb força èmfasi sants i aniversaris. I en el meu cas amb més intensitat perquè tant una celebració com l’altra coincideixen amb dates especials: sant Joan i sant Josep.
Així doncs, aquest dimecres de sant Josep començarà com tots els dies dels darrers temps: jo al gimnàs fent tres quarts d’hora d’exercicis per rehabilitar -en la mesura del possible- el meu tendó supraespinós trencat i ella a casa de la seva mare ajudant-la a engegar el dia. I una mica abans de mig matí retrobament amb la consigna de posar-me en mans de l’A. i de deixar-me portar cap on ella disposi.
Val a dir que l’únic que sé del que viurem en les properes hores d’aquest dia de sant Josep carregat d’enjòlit és que ens instal·larem en algun allotjament singular de Barcelona -farem de turistes en la nostra pròpia ciutat- i que al vespre tenim localitats reservades per veure “El crèdit” a la Villarroel. Els àpats i la resta d’activitats els sap ella i jo em limitaré a conduir la Vespa on em digui. I a gaudir del dia, és clar.
Rellegeixo el que he escrit fins aquí i m’adono que, sense pretendre-ho, he encertat la clau de tot plegat: deixar-me portar on l’A. vulgui. Posar-me en les seves mans i confiar-hi cegament. De fet, és el que faig des que vàrem començar a sortir l’any 1967, fa més de mig segle. I no me’n penedeixo gens dels resultats.
Confiança absoluta, lliurament total. Avui, tots aquests anys que han passat i tots els anys que ens esperen a partir de demà (que ja tindré seixanta-quatre anys i un dia, poca broma).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!