marginàlies

Comença, si vols, a pujar l’escala de la certitud de mans balbes que probablement no et meni enlloc i de la qual no en veus la fi, que es perd en el blau intens d’aquest migdia juliolenc com si fos un dibuix infantil. Primer escaló, la pena. El penar improductiu i emporcador però que corca, que banyarriqueja, que es menja la popa per evidenciar la fragilitat de la pell o de la pellerofa. Cinquanta-setè escaló, l’olor de misèria, de nom en descomposició, de desintegració de la paraula, de cadaverització del tacte, de la cara oculta de l’alenada, del cul de la vivència solcat per trens gens àgils per enaltir el turment. Seixanta-unè escaló, el mirall autocomplaent que et llepa –retudament servil- la cara, la teva faç d’home estupefacte, que per molt que cedeixi tot l’espai al ball narcís, deixa la finestra del passat oberta panoràmicament perquè t’hi arrosseguis o t’hi enfanguis. Cent vint-i-dosè escaló, la urticària de l’enamorament, de l’enravenada de la sensibilitat en hores baixes que carrinclonegen a les totes; la fusió nuclear sortida de mare de la fortor i l’alienament, que contamina el sòl on hi fa peu l’olfacte. Mil set-cents quaranta-unè, la grip que ataca la lascívia, la febre marridora que afecta el desig de fer volar el voler. Escaló vint-i-dos mil cent vuit, l’aire masturbat de la funcionària que et fa anar viu el vit, que et dibuixa mapes de folgança golfa a les nines embadalides dels ulls. Escaló cent vuitanta-set mil quatre-cents noranta-nou, la remor de malucs que s’obrin pas entre la beneiteria i la beateria maligna i que volen servir de model a totes les classes de culs femenins que, amb molta paciència observadora, has anat descrivint minuciosament al llarg dels anys.Escaló un milió cent quaranta-un mil, nou-cents vint, el menhir de l’absurditat que manifesta que tot escrit –i més aquest- és un miratge de peus valgs i de fang; una bataionada per distreure esclavatges o per cridar incertes credulitats. Pots seguir pujant, si el cor i l’oxigen t’acompanyen. Pots, fins i tot, manllevar maons a les nuvolades per seguir escalonant. Pots imaginar tant com vulguis si tens esment al sol i a les assolellades, que les insolacions corquen, banyarriquegen, devoren la popa sense ni fregar la pell per befar-la a plaer.