Gramenetum

A l’obra teatral de Samuel Beckett, Tot esperant Godot, una tragicomèdia de l’absurd, hi ha dos personatges que passen el temps esperant l’arribada d’un tal Godot que mai apareix. A la vida real sovint vivim situacions que superen aquesta obra com ara l’espera de l’arribada dels refugiats que havia d’acollir el govern de l’estat espanyol com una quota de solidaritat humanitària d’acord amb la resta d’estats europeus.

De moment encara no hi ha notícies. Però no és perquè la situació hagi millorat. Tot al contrari. La comptabilitat dels morts a les costes del Mediterrani dels que fugen de la guerra de Síria no s’ha aturat i el patiment dels que creuen mig continent per arribar a ‘refugi segur’ augmenta cada dia a mida que s’incrementen els obstacles i es reforcen les fronteres dels països de la ruta de fugida dels refugiats.

Sí, parlo d’aquells que vam omplir les nostres pantalles i els nostres mitjans de comunicació durant tot l’estiu i especialment el darrer trimestre de l’any que ja vam  acabar.

Molt s’ha parlat i molt s’ha dit sobre la necessitat de l’acollida, sobre la crisi i sobre el conflicte que ha produït la situació. També s’ha dit molt sobre com ho estant afrontant els governs dels diferents països de la ‘ruta dels refugiats’ i també de les reaccions i els compromisos, o la falta dels compromisos, de la resta dels estats, entre ells l’estat espanyol. De moment, sembla que només va arribar, abans de finals d’any, un petit, minúscul, grup de 12 refugiats a través dels acords del ministeri amb diverses oenagés.

Una xifra massa escarransida per ser simbòlica i per tant molt més a prop de ser un nombre ridícul i circumstancial que semblava a l’espera de que passés el període electoral que s’havia convocat per estalviar  possibles efectes negatius en l’opinió pública. Però ha passat un mes des de llavors i encara seguim sense notícies oficials.

No oblidem que la definició més oficial per a les poblacions refugiades diu que són les persones que fugen dels seus països perquè la seva vida, seguretat o llibertat han estat amenaçades per violència generalitzada, agressió estrangera, conflictes interns, violació massiva dels drets humans o altres circumstàncies que han pertorbat greument l’ordre públic.

I encara podríem també parlar d’altres, de molts altres, refugiats o migrants que ja estan a casa nostra i conviuen o sobreviuen entre nosaltres. Són persones humanes que sí que responen a aquesta definició amplament però que no tenen cap reconeixement ni acollida: ucrainians, palestins, centreafricans…

Aquesta espera no fa sinó augmentar la indignació de tots plegats. I La indignació no se’ns hauria d’acabar amb la imatge dels ofegats abans d’arribar i les víctimes de la ruta de l’èxode cap a l’Europa benestant que tan bé simbolitzava la terrible fotografia del nen Aylan (que ningú oblidi aquest nom) sense vida a la sorra de la platja. També ens hauria de preocupar el gran negoci que significa aquesta tragèdia per a les màfies que trafiquen i contra les que els organismes internacionals també han estat inoperants. Bé pot ser no del tot no: han aixecat més les tanques de les fronteres o han construït de noves i han mobilitzat l’exèrcit i la policia… Cap canvi ni solució política però si un augment dels pressupostos per construir fronteres.

Mentrestant: Podem entendre que les reaccions siguin tan lentes i inadequades davant situacions tan urgents i desesperades? No creiem que hi ha alguna cosa greu que falla en l’actual model europeu d’acció humanitària? De quina manera es pot justificar aquesta crisi de la gestió solidaria? No és necessari un canvi profund i general d’actuació en aquesta matèria? 

Però, i els refugiats que havien de venir des del mes de juliol passat? Com diu de Godot, repetidament, el personatge de Lucky a l’obra de Beckett, potser no vindran avui, però segurament vindran demà…