Gramenetum

La retirada és com es coneix popularment, sobretot a França, l’èxode dramàtic i massiu dels republicans que van creuar la frontera francesa al final de la guerra Civil espanyola a inicis de 1939. A Figueres, el dia 1 de febrer es va fer la darrera sessió de les Corts Espanyoles republicanes. El dia 10 de febrer les tropes franquistes arribaven a La Jonquera i la frontera francesa es tancava.

L’exili havia començat així com la llarga dictadura que es va allargar fins la mort de Franco i en certa mesura encara perdura gràcies a la mena de transició que es va posar en marxa per canviar-ho tot sense que gaire essencial canviés.

Van ser molts milers, unes 500.000 persones, les que van travessar entre el 28 de gener i el 10 de febrer per l’Alt Empordà, la Cerdanya i el Ripollès. El govern francès va desarmar els soldats i va internar els exiliats a molt precaris camps de concentració improvisats que no reunien les mínimes condicions de salubritat.

Sense espais habitables en ple hivern, sense aigua potable ni menjar, sense serveis mèdics de cap tipus, però amb rates i puces abundants. Eren extensions grans de terreny a les platges d’Argelers, Sant Cebrià, Ribesaltes i el Barcarès, encara que també van haver-hi altres camps a l’interior: Al Vallespir, Gurs, Brams, Agda…

Els refugiats republicans, que havien arribat molt esgotats dels estralls de la llarga guerra que havien patit o els bombardejos a la reraguarda civil com els de Barcelona o Granollers, havien d’excavar forats en la sorra per protegir-se del vent i del fred que feia sobretot a la nit…

A més, la incertesa de la situació política arreu i l’inesperat tracte vexatori dels guardians francesos i senegalesos feien perdre l’esperança per superar la dissort de la derrota i l’exili obligat a més de la vergonyosa traïció a la República per part del govern francès.

Allà els presoners eren considerats ‘estrangers indesitjables’ i van ser maltractats i explotats inhumanament, van patir fam, tortures i empresonament i van continuar així fins la Guerra Mundial on van passar a traslladats a camps de treball, la Legió estrangera o exterminats en els camps de la mort nazis com el de Mauthausen (Àustria) i altres.

Una minoria, sobretot la classe política intel·lectual aconseguiren arribar a tercers països com Gran Bretanya, els Estats Units i, sobretot, Mèxic, República Dominicana i Xile, amb d’altres en molta menor quantitat. Però més o menys la meitat del total

Un 60 % d’aquests van retornar a l’Espanya feixista repatriats de manera més o menys voluntària: El lema dels franquistes era: No hi ha càstig pel qui no té res de que penedir-se! És clar que només era un lema de propaganda.

Un d’ells, segons explicava la meva iaia només quan li preguntaven directament i amb insistència, va ser el meu avi, José Maria Sánchez Ramírez (1905-1979). Va poder tornar a creuar la frontera cap al seu poble però pocs mesos després, ja instal·lat a casa seva, va ser detingut, jutjat en consell de guerra i internat 9 anys a la presó dels 15 als que el van condemnar.

El seu germà Nicolás però, va ser condemnat a mort i afusellat com molts altres durant els primers anys del règim de Franco. No puc ni imaginar-me com devia ser el seu pas per aquests camps del sud de França però m’imagino a l’avi, que tenia dona i tres fills esperant-lo, pensant, contra tot pronòstic que la dictadura duraria poc i que realment podria retornar a casa sense perills! O potser no tenia gaires altres opcions?

És innegable que també van haver-hi episodis, diguem-ne exemplars o heroics, de comportament humanitari com els que es van esdevenir a la maternitat d’Elna o els que van protagonitzar alguns veïns i personalitats que van fer el que van poder per donar resposta a la greu situació dels desplaçats i internats. Sens dubte, aquesta part de la història també s’ha de rescatar.

Per això és tan important l’obertura, només fa 2 anys amb motiu del 75 aniversari dels fets, del Centre d’Interpretació i Documentació sobre l’Exili i la Retirada-CIDER a la vila d’Argelés-sur-mer. És un centre que cal visitar i que compta amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya a través del magnífic projecte del Museu Memorial de l’Exili-MUME amb seu a la Jonquera.

Per constatar la vigència d’aquesta història només cal descobrir que el mateix alcalde d’Argelers, Pierre Aylagas, és fill d’un dels republicans que va travessar els Pirineus.

Com diu un dels supervivents:  La sorra de la platja d’Argelers, on va estar el camp, no són grans de sorra, són llàgrimes dels refugiats que amb el fred es van congelar i es van fer pedra. El mateix podria haver dit el meu avi.

Tot plegat, no us recorda una mica aquesta història, salvant totes les distàncies evidents, al que estem vivint actualment amb els refugiats de la guerra de Síria i de tot el món que travessen ara les fronteres europees fugint de la guerra i la desesperació?

Un amic, conegut i-o saludat meu, amb disculpes per parafrasejar a Josep Pla tan alegrement, va tenir la idea, que ja fa temps que li rondava el cap, de reunir als que tancaven les llistes de diverses candidatures dels partits que es van presentar a les passades eleccions municipals a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet.

L’acte era una trobada del candidats que anaven a l’últim lloc de cada llista amb tota la formalitat d’un esdeveniment públic.

Cadascú va tenir l’ocasió de parlar i exposar la seva valoració i la seva opinió sobre els resultats però sobretot van xerrar sobre les motivacions per acceptar i ocupar aquest lloc tan simbòlic: els últims de la llista.

Des de l’inici de la transició democràtica és ja tradicional que tots els partits proposin a personatges rellevants o cares conegudes per tancar les seves candidatures: escriptors, ex politics, ex jutges, jubilats de la ‘cosa pública’ i altres.  Sovint són més aviat cantants, tertulians  o futbolistes… És a dir, gent del món de l’espectacle, de la faràndula o dels media, que ho fan ben tranquils de que no hauran d’assumir responsabilitats polítiques per molt bé que vagin els resultats.  I això, ben segur que també és una tranquil·litat per tots nosaltres, que, vist quins personatges s’hi presenten, no hem de témer que mai arribin a una cadira de poder!

El que no hi ha dubte és que anar en el darrer lloc de la llista electoral és un privilegi i un honor que tothom reconeix d’una manera o una altra. Són els candidats o candidates que mostren el seu suport des de fora i des d’una posició moral, més distanciada i externa.

És indiscutible que és una posició important i molt valorada sobre la que no en parlem i no ens qüestionem massa. Només cal recordar que el mateix ex president Artur Mas, va arribar a afirmar, sorprenentment, que ell estava disposat a deixar d’encapçalar la llista, sinó a ocupar un altre lloc i fins i tot ‘també a tancar la candidatura’.

La reunió dels cues de llista de les municipals a Santa Coloma de Gramenet va ser realment heterogènia i va servir per a pensar una mica que normalment no hi ha primàries per escollir-los. Al contrari, quan algú surt en les primàries en un lloc baix potser pot tenir la temptació de renunciar abans que trobar les virtuts d’ocupar un lloc al final. Excepte si és el darrer lloc. Llavors si que potser li sembla interessant. Tots els ‘cuers’ de Santa Coloma eren fitxatges de persones reconegudes que podien aportar molt manifestant el seu compromís d’una manera responsable però incondicional i incondicionada.

L’Emiliana Salinas, per exemple, que va tancar la llista de la nova candidatura municipalista  SOM Gramenet, formada per membres de Gent de Gramenet, Podemos i independents, era el primer cop que es comprometia en aquest nivell, mai havia encapçalat, integrat o tancat una llista.

De fet, des de les primeres eleccions municipals havia rebut ofertes per encapçalar alguna llista, que no per tancar-les com en aquesta ocasió, però sempre ho havia declinat. Per això té encara més valor i va ser una actitud força reconeguda. La seva acció sòcio-política en l’ambit local s’ha centrat en el moviment veïnal i de solidaritat, de les parròquies i, en els seus inicis, en lluites sindicals que ja han entrat a la història de la ciutat. Ara encara està activa al projecte de l’Agenda Llatinoamericana i el Comitè Òscar Romero, però també dona suport a la nova política que s’està coent a ciutats com la nostra. Cada cas és diferent i particular, però aquest és el de l’Emiliana Salinas i per això ella no pot dir que no si es planteja la possibilitat d’anar en un lloc tant destacat com el darrer de la llista de candidats a regidors municipals.

S’ha de reconèixer que aquest saludat, conegut i-o amic meu, el Xavier Altozano, amb disculpes per parafrasejar a Josep Pla tan alegrement un altre cop, va tenir una molt bona idea que va ser ben acollida i que segur que es reeditarà novament i es posarà de moda, ara que potser tornarem a tenir noves eleccions.

D’ara en endavant, miraré molt més les paperetes i els noms de qui van al final de cadascuna.

A l’obra teatral de Samuel Beckett, Tot esperant Godot, una tragicomèdia de l’absurd, hi ha dos personatges que passen el temps esperant l’arribada d’un tal Godot que mai apareix. A la vida real sovint vivim situacions que superen aquesta obra com ara l’espera de l’arribada dels refugiats que havia d’acollir el govern de l’estat espanyol com una quota de solidaritat humanitària d’acord amb la resta d’estats europeus.

De moment encara no hi ha notícies. Però no és perquè la situació hagi millorat. Tot al contrari. La comptabilitat dels morts a les costes del Mediterrani dels que fugen de la guerra de Síria no s’ha aturat i el patiment dels que creuen mig continent per arribar a ‘refugi segur’ augmenta cada dia a mida que s’incrementen els obstacles i es reforcen les fronteres dels països de la ruta de fugida dels refugiats.

Sí, parlo d’aquells que vam omplir les nostres pantalles i els nostres mitjans de comunicació durant tot l’estiu i especialment el darrer trimestre de l’any que ja vam  acabar.

Molt s’ha parlat i molt s’ha dit sobre la necessitat de l’acollida, sobre la crisi i sobre el conflicte que ha produït la situació. També s’ha dit molt sobre com ho estant afrontant els governs dels diferents països de la ‘ruta dels refugiats’ i també de les reaccions i els compromisos, o la falta dels compromisos, de la resta dels estats, entre ells l’estat espanyol. De moment, sembla que només va arribar, abans de finals d’any, un petit, minúscul, grup de 12 refugiats a través dels acords del ministeri amb diverses oenagés.

Una xifra massa escarransida per ser simbòlica i per tant molt més a prop de ser un nombre ridícul i circumstancial que semblava a l’espera de que passés el període electoral que s’havia convocat per estalviar  possibles efectes negatius en l’opinió pública. Però ha passat un mes des de llavors i encara seguim sense notícies oficials.

No oblidem que la definició més oficial per a les poblacions refugiades diu que són les persones que fugen dels seus països perquè la seva vida, seguretat o llibertat han estat amenaçades per violència generalitzada, agressió estrangera, conflictes interns, violació massiva dels drets humans o altres circumstàncies que han pertorbat greument l’ordre públic.

I encara podríem també parlar d’altres, de molts altres, refugiats o migrants que ja estan a casa nostra i conviuen o sobreviuen entre nosaltres. Són persones humanes que sí que responen a aquesta definició amplament però que no tenen cap reconeixement ni acollida: ucrainians, palestins, centreafricans…

Aquesta espera no fa sinó augmentar la indignació de tots plegats. I La indignació no se’ns hauria d’acabar amb la imatge dels ofegats abans d’arribar i les víctimes de la ruta de l’èxode cap a l’Europa benestant que tan bé simbolitzava la terrible fotografia del nen Aylan (que ningú oblidi aquest nom) sense vida a la sorra de la platja. També ens hauria de preocupar el gran negoci que significa aquesta tragèdia per a les màfies que trafiquen i contra les que els organismes internacionals també han estat inoperants. Bé pot ser no del tot no: han aixecat més les tanques de les fronteres o han construït de noves i han mobilitzat l’exèrcit i la policia… Cap canvi ni solució política però si un augment dels pressupostos per construir fronteres.

Mentrestant: Podem entendre que les reaccions siguin tan lentes i inadequades davant situacions tan urgents i desesperades? No creiem que hi ha alguna cosa greu que falla en l’actual model europeu d’acció humanitària? De quina manera es pot justificar aquesta crisi de la gestió solidaria? No és necessari un canvi profund i general d’actuació en aquesta matèria? 

Però, i els refugiats que havien de venir des del mes de juliol passat? Com diu de Godot, repetidament, el personatge de Lucky a l’obra de Beckett, potser no vindran avui, però segurament vindran demà…

Ho sento, m’he equivocat, no ho tornaré a fer… Aquesta és una frase ben estranya i inusual per que rarament la escoltem en boca de ningú i per que sabem que és força difícil de pronunciar, com difícil ens resulta imitar l’accent genuí anglès o com difícil trobar sentit a les frases de la llengua xinesa o diferenciar les consonants de l‘àrab.

Però no és un problema lingüístic en absolut, si no més aviat una qüestió psicològica i també cultural. Estem molt poc acostumats a sentir ningú demanant disculpes o reconeixent errors grans o petits. El més habitual és la reacció contraria: reafirmar-se o negar, per massa evident que sigui la situació del descobriment de la mentida o l’equivocació.

És per això que l’inèdita frase de l’encapçalament es va fer famosa quan la va dir l’anterior cap d’estat espanyol quan va ser literalment enxampat públicament en un engany real en tots els sentits del terme. Joan Carles I va demanar perdó mirant amb la vista perduda davant les càmeres de la televisió aguantant-se amb crosses a la sortida de l’hospital on havia anar a parar després d’una ‘caiguda’ a una cacera d’animals a l’Àfrica acompanyat d’altres i on es suposa que no hauria d’haver estat. Malgrat això crec que no va fer pena a ningú i tampoc va provocar ànsies d’escarni. En tot cas, per altres motius afegits, va acabar abdicant un temps després. De què va servir aquesta petició de perdó?  Era una realment actitud autèntica? I sobretot, en què consistien les seves disculpes i la seva demanda de comprensió?

Pocs casos més similars s’han esdevingut després, però entre aquests destaca especialment el de l’expresident Jordi Pujol quan va declarar, molt ràpidament, la seva responsabilitat en l’afer que es va fer públic sobtadament respecte a les quantitats de diners que mantenia en comptes sense declarar als bancs andorrans. Podem pensar que aquest reconeixement de culpabilitat no era tant sincer i que buscava apaivagar els atacs i moviments de la premsa i de la societat cap a la persona que fins el moment havia volgut erigir-se gairebé en àrbitre de la moral i en referent ètic i polític per a tot el país. Però hem de reconèixer i valorar la seva reacció encara que personalment penso que no entenc massa del tot els seus perquès. Que vol dir reconèixer que s’ha fet una cosa malament? Davant de qui ho reconeixes? Com es fa? Fer-ho públic és prou o un reconeixement implica alguna cosa més?

Fa poc m’ha tornat al cap, i al cor, aquesta qüestió quan he llegit un escrit del mateix Jordi Pujol que m’ha arribat per la companya Marta Vallverdú que l’ha entrevistat per un altre tema. Parla de la seva visita el passat juliol a la sala de plens de l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet on estava el fèretre de Lluís Hernàndez, que va ser un alcalde molt estimat i reconegut de la nostra ciutat. Jordi Pujol va lliurar-li l’escrit i va demanar que volia que arribés a més persones de Santa Coloma. En ell explica la seva relació amb Lluís Hernàndez quan exercia l’alcaldia i abans com a capellà i finalitza explicant el que va passar a la sala improvisada de vetlla quan un veí el va increpar:

Just aleshores un home es va situar davant meu a l’altra banda del fèretre i em va increpar. Em va dir que jo m’havia d’avergonyir pel que havia fet. Em va dir que havia vingut d’Andalusia feia més de cinquanta anys, que era molt amic de l’Hernàndez, que ell – en Lluís- si que era un home exemplar. Però que jo havia fet molt de mal a aquest país. Algú va fer com que volia fer-lo callar, però jo vaig fer un gest per a que no ho fessin.

Després explica la seva reacció, que és el rovell de l’ou de la qüestió sobre el perdó i la culpa que em va fer reflexionar més enllà de les opinions fàcils i les posicions preses de partida i que és el més interessant:

Quan vaig poder parlar li vaig dir que tenia raó. No em va costar dir-li-ho. Perquè és veritat. També hauria estat veritat que li hagués dit que també havia fet coses positives. Però no tocava recordar-ho, ni la meva falla moral pot quedar esborrada pel que de positiu he fet per Catalunya i per Santa Coloma. Jo no estava en condicions de reivindicar res. No toca. I tinc sentiment de culpa. I per altra banda el que hi havia de positiu en aquella escena entre aquell home i jo i el propi mort era el testimoni potent d’honestedat i d’amor al proïsme (per dir-ho en llenguatge cristià) de l’Hernàndez. Per  això el que em va sortir va ser ben clarament dir-li que tenia raó en la seva crítica, i que jo l’assumia, però que ell i jo i Santa Coloma  i tots plegats teníem la sort d’haver tingut una persona com el Lluís Hernàndez.

Perdó, veritat, memòria, justícia i reparació

Demanar perdó a la cara d’una persona no és igual que parlar davant una càmera o fer-ho fredament mitjançant qualsevol dels canals de comunicació actuals i que sovint sona tan fals com qual algú diu: disculpa’m ‘si t’he ofès’. Que en el fons vol dir: no considero que t’hagi ofès però si tu ho sents així, doncs…Potser és necessari recuperar el sentit més profund i directe d’aquest acte. Dir perdó cara a cara, dir perdó a la cara. Per això hem d’admetre que és lloable aquesta actitud. Així acaba l’escrit d’en Pujol:

Sort de tenir gent, com en Lluís Hernàndez, que per la seva generositat i la seva honradesa feien possible que malgrat les nostres febleses –i les meves- poguéssim anar endavant i redimir-nos. Que li agraïa la seva  interpel·lació i que m’agradaria poder-li  donar la mà. M’hi vaig acostar i me la va dona. Enmig d’un silenci que em va semblar respectuós. I en el seu ànim li ho vaig agrair. Li vaig agrair la interpel·lació, el que va dir de l’Hernàndez i com ho va dir i en conjunt el seu gest. Pot semblar estrany, però tot plegat em va reconfortar.

El perdó no té sentit sense que s’inscrigui en una dinàmica d’intercanvi simbòlic que inclogui la reparació dels danys i, si és el cas, la sanció. En definitiva són paraules que han d’anar juntes i que han de ser personals. I són més que paraules i formalismes, han de ser actes. Res a veure amb la declaració de l’exmonarca que recordem ara que ja ha començant el judici de la seva filla i el seu gendre.

Demanar perdó sense més no és prou. Cal perdó, memòria i reparació, com el lema de les entitats i institucions memorialistes i de drets humans. I a més voluntat per no repetir. Això si seria una lliçó de responsabilitat. Tot llegint aquestes notes de Jordi Pujol i tot recordant l’alcalde Lluís Hernàndez.