Gramenetum

De l’anglès trobo moltes paraules que m’agrades i m’atrauen especialment tant per la seva sonoritat evocativa com pel seu sentit  sovint difícil de traduir sinó és per una perifrasi  sovint massa llarga en comparació  amb l’efecte de l’original anglosaxó, que realment prové de l’alemany antic.

Una d’elles és sense dubte el terme ‘wanderlust’. Aquesta paraula súper especifica ens parla de l’esperit viatger, de les ganes de conèixer món, de la passió per viatjar…

Etimològicament el seu significat seria ‘ganes de caminar’, és a dir: ‘el desig i el delit de caminar o de viatjar. ‘Un fort desig de  conèixer, viatjar, recórrer i explorar el món’. Això es wanderlust! No hi ha una altra paraula!

És realment un mot suggeridor, rotund i interessant que no té una equivalència en la nostra llengua.

Com ho podrien dir nosaltres? Com van arribar els anglesos a elaborar una expressió tant senzilla i clara per una idea com aquesta?

Ara que comencen vacances i estem a punt de sortir de viatge a l’estranger, i fins i tot gairebé fora d’Europa (concretament a Escòcia, afectada pel virus del Brexit, que de moment no sembla massa contagiós), és el moment de fer realitat la nostra passió per viatjar i conèixer altres països, cultures, paisatges, menjars i costums.

L’autèntic viatge de descoberta no consisteix en trobar nous paisatges sinó en tenir nous ulls (Marcel Proust)

Els francesos per la seva part també tenen una altra paraula relacionada amb aquesta que m’encanta: ‘dépayser’.

El seu significat té que veure a ‘sortir de la teva zona de confort’. Conté la paraula que ‘país’ i el terme ‘de’ que denota negació.

La seva traducció seria per tant ‘sortir del teu ambient, des ubicar-te, estar fora del teu entorn, canviar d’hàbits…’ És el que ens passa, volgudament, quan sortim de casa nostra, de viatge, per marxar fora i viure altres realitats,  per ‘des ubicar-nos’ perquè ens ubiquem en un altre lloc aliè.

No és un significat magnífic entès  d’aquesta manera?

Però jo de totes les frases sobre viatges, viatgers i turistes, de les que aquests dies es citen moltes, sempre em quedo amb la de Pessoa que negava que el que nosaltres trobem viatjant fos el que veiem. Ell deia que ‘veiem el que som’.