Gramenetum

La por és la meva companya més fidel, mai m’ha enganyat per anar-se’n amb un altre

( Woody Allen)

N’hi ha pors de moltes menes. Pors petites, indefinides, difuses, concretes… No parlo del pànic, dels terrors ni de les fòbies. Em refereixo a les pors quotidianes, les de cada dia: La por a que et robin, que et facin mal, que s’oblidin de tu, que marxin sense esperar-te, que no se’n recordin del teu aniversari i segur que si continuo ompliria tota la pàgina!

Tothom té les seves pors particulars. Les llistes són llargues i són diferents segons cadascú, encara que algunes d’aquestes semblen més universals i arrelades: els insectes,  els animals salvatges i, sí-sí, fins i tot la por als dinosaures, que ja fa molt que es van extingir arreu del planeta, excepte a les pel·lícules de l’Spielberg.

La meva por més personal és la por a perdre el paraigües. Sempre crec que me n’oblidaré a qualsevol lloc on vagi i no me’n recordaré de recollir-lo quan marxi. Suposo que a tothom li passa, la relació amb el propi paraigües és totalment interessada. Quan deixen de caure gotes m’oblido absolutament d’ell. És una amnèsia irremeiable.

Ara encara estem a l’estiu i aquest mes està resultant molt sec i ressec, en un clima estrany que no és el més propi per en recordar-se dels paraigües. Però no fa molts dies, un xàfec d’estiuet em va fer recuperar la meva por ancestral a perdre el meu paraigües. I això que m’acompanya des de fa molts anys…

És horrible i desgastador tenir sempre la sensació que pots perdre el paraigües o que se’t pot oblidar en qualsevol lloc i no el tornaràs a veure mai més. No compensa ni tan sols quan arribes eixut a casa després de recórrer mitja ciutat caient aigua a bots i barrals.

De petit, les pors obligatòries no m’afectaven gaire. Algunes no les entenia i altres no em semblaven perilloses ni dolentes, més aviat molèsties inofensives, fins i tot ridícules: El tren de la bruixa, la caseta de xocolata encantada o els llops dels contes no feien prou por i no es podien comparar amb la que sentia davant dels nois dolents del carrer que et robaven l’entrepà o la professora de matemàtiques que sempre volia fer exàmens sorpresa.

Podria fer una llista de pors conegudes, experimentades o imaginades de diverses categories: Perdre la feina, sortir de l’euro zona, vagar per la galàxia… Por a perdre persones estimades.

Por a que em deixin d’estimar, a la seva mort o pèrdua. Por a no saber superar determinades pèrdues. Por a no ser prou generós i amable, por a semblar ximple. Por a la solitud.

Por als hospitals. A la sang. A donar sang. A la transfusió de sang. A la mort. A no saber reaccionar oportunament quan algú necessiti del meu auxili. A tenir un lapsus, a ficar la pota, a equivocar-me.

I les sensacions que semblen infantils o les coses quotidianes que espanten també és llarga: Vertigen. Exercicis d’equilibri. Passar un riu. Els escarabats. El corrent elèctric.

Desconfiança vers la intenció dels altres. La importància de fer-se respectar. L’orgull. Por a conduir malament. El sentir que la vida dels altres i de mi mateix depengui de la meva conducta. A que la meva cap m’escridassi i a sobre digui que sóc jo el mal educat. Por al fracàs.

Por a gihadisme i al fonamentalisme, a la xenofòbia (i a la catalanofòbia). Por a un atac terrorista. Por a que t’insultin. A que et cobrin de més. A que no et retornin el que toca. A que et cobrin massa impostos. A que et diguin antisistema, nazi, sionista, conformista, terrorista, antifutbolista, antifumador o vegetarià. Por a les esperes llargues, por a les llistes de coses.

I també hi ha d’altres pors més modernes o potser postmodernes: la por a perdre el mòbil, a oblidar-me la contrasenya, a que s’equivoquin al banc i em cobrin de més, a que m’inspeccioni hisenda (o, com a mínim, a que em reclamin alguna cosa inesperada), a que em robin la tarja de crèdit, a que em diguin que no funciona la tarja, a que s’acabi el saldo del compte bancari… Realment és millor no tenir targeta de crèdit.

També la por a que s’acabin les entrades abans d’arribar al final de la cua. Por a que es caduqui l’antivirus. Por als virus informàtics (i als biològics, és clar).

Por a les idees negatives que ens infecten i es reprodueixen com un virus. I finalment, o fatalment, la mare de totes les pors: la por a tenir por. Són fòbies incontrolades i incontrolables.

La por és la que ens controla a nosaltres, terrors irracionals, perills imaginaris, fantasmes inexistents, plagues víriques de sentiments angoixants, malalties que es propaguen interessadament a gran velocitat pel boca-orella, pel mitjans escrits, per les ones i per les xarxes. Por a la llibertat

Però les pors oficials només són patrimoni dels qui tenen el poder, dels que manen, dels que estan o creuen que estan per sobre dels altres.

Un matí, ens van regalar un conillet d’Índies. Va arribar engabiat. Al migdia vaig obrir la porta de la seva gàbia. Al vespre quan vaig tornar el vaig trobar tal com l’havia deixat: dins la gàbia, enganxat als barrots, tremolant… de por a la llibertat. (Eduardo Galeano)

El pitjor que podem tenir és viure en una comunitat o una societat amb por. Que la por controli les  nostres emocions, que no ens deixi reaccionar, que no sigui útil per plantar cara o fugir, sinó que només ens porti confusió o inacció.

La por és primària i també regna i domina quan les situacions són més complexes i no és fàcil saber que podem fer.

Per això sovint pensem que no és pot. Costa molt afrontar-la per donar-li la volta i per dir: sí es pot! Cal força de voluntat. Cal acció contra la política de la por. Hem d’evitar que aquesta por incontrolada esdevingui ansietat, que sigui una inquietud molt intensa d’angoixa. Hem d’aprendre a manegar-nos, a ‘gestionar’ la por, com diuen els tertulians.

Contra la por a tenir por

Un exemple de com la por ha de canviar de bàndol és el famós diàleg del diputat català David Fernàndez a la comissió del Parlament sobre els casos de corrupció: Usted tiene miedo?” Li va etzibar. Rato va respondre “a quién, a usted?” Fernández va aclarar-li: “miedo a un dia a perderlo todo como lo han perdido millones de famílias. A la gente, a que un dia la gente se harte. Usted tiene miedo?”. El diputat va afegir: “Nos vemos en el infierno, su infierno es nuestra esperanza, que es la calle, y el 15M decía que el miedo cambiará de bando… Hasta pronto, gángster… Fora la màfia.”

Per ajudar a fer que la por canvii de bàndol

Ja ho us podeu imaginar perquè explico jo tot això ara: vaig tornar a perdre el paraigües, demà sembla que plourà i tot just me n’he adonat avui. Quina ràbia!

Ara que ja està explicat, ho dedico als amics grecs que van tenir l’ocasió, també, d’anar a les urnes fa un parell de mesos, sobretot als que van votar sense por.

Nota final: En aquest escrit he començat parlant de la ‘meva’ por a perdre el paraigües, però és clar que qualsevol altra podria parlar d’altres pors, per posar només un exemple: la por a perdre la pensió…