Sense cadires reservades
Són molts pocs els polítics i polítiques (i hauríem de dir que cap dels actuals governs) que renuncien a privilegis, obsequis, beneficis, invitacions, gratuïtats, pàrquings, mòbil, portàtils, viatges innecessaris i llocs preferencials.
Aquesta és una reflexió sobre la participació i també sobre la intromissió de la classe política en les activitats socials i culturals de qualsevol ciutat. Perquè sembla que estem començant una nova etapa on s’acabaran les ‘cadires reservades’ a que alguns i-o algunes ja estan massa acostumats. Perquè ja és molta gent la que es pregunta: Per què a les estrenes, inauguracions, jornades o altres activitats es posen els polítics i polítiques a les cadires de la primera fila amb el rètol de ‘reservat’, que tant recorda èpoques passades? Altres cops no és així, però perquè és a les cadires de la setena filera, perquè és de les més ben situades.
I unes altres qüestions: Per què els polítics i polítiques sempre han de parlar en tots els actes de qualsevol tipus? Entenen més que especialistes, artistes, crítics o professors, professores? Qui paga les entrades no té cap rellevància? La rellevància és tota per als qui es col·loquen de manera sistemàtica, independent dels seus mèrits, per davant i per sobre de la majoria de la ciutadania? El protocol, el costum i la falta de reacció de la majoria els avala, de moment. Fins i tot ens hem acostumat a la seva manca de puntualitat i a la impertinència de les seves agendes ‘tan ocupades’ que constantment obliguen a canviar les dates previstes per ajustar-se a les seves. Estem una mica cansats d’esperar-los i de no poder començar fins que es dignen arribar.
No som “tontos”!
Potser pensen que és molt important el que ells o elles han de dir i que el públic està esperant les seves aportacions i valora molt les seves paraules. Potser pensen que som ‘tontos’ o idiotes en el sentit etimològic de la paraula. És a dir ximples, desinformats i acrítics que no participem en la vida social i política. Si no és així, no sé quina altra explicació té. Però la realitat és que força gent ja ha deixat d’anar als actes inaugurals per no haver de presenciar aquestes actuacions polítiques tan lamentables. Si els aplaudeixen només serà per compromís i per bona educació. No ens hem de conformar a trobar a qualsevol fulletó informatiu, tríptic o catàleg l’omnipresent fotografia del polític de torn i el seu escrit de salutació, benvinguda o presentació… Són el que es coneixen com a ‘textos institucionals’ o ‘presentacions polítiques’. Es creuen que ells i elles són els que paguen i això els dóna dret a posar la seva foto, logo i discurset.
De debò es pensen que alguna persona es llegeix amb interès el que en realitat ha escrit un assessor o càrrec de confiança i està farcit d’obvietats, tòpics i generalitats? No seria més lògic que qui escriu aquests textos de presentació fos una persona experta, organitzadora, entesa o qui tingui realment alguna cosa a dir? No seria molt més interessant trobar-se un text que tingui que veure directament amb l’esdeveniment del que parla, que l’hagi fet realment l’autor o autora que signa l’escrit i que sigui una aportació amb contingut rellevant, interessant, original i creatiu? Els autors són sempre els seus ‘negres’ encara que molt ben pagats!
Són una classe política que només volen fer-se la foto i estan només preocupats per la seva rellevància política i social. Perdó, rectifico, que estan sobretot preocupats per la rellevància de la seva imatge. És comprensible que es deleixen per sortir a la foto, però es preocupant que això ja s’ha instaurat com un rutina inqüestionable i que aquesta tregui lloc al protagonisme que haurien de tenir els autèntics creadors i creadores, artistes o professionals. I -perquè no dir-ho també?- al protagonisme que correspondria al públic i a la ciutadania, a qui finalment es suposa que van adreçades les activitats que s’organitzen. No anava així la cosa?
Potser no és prou conegut que als països anglosaxons i nòrdics els polítics i polítiques no van mai a presidir les inauguracions i procuren que no es barregi la cultura i la política o l’esport o l’educació. Com en aquests països, més avançats cultural i cívicament que el nostre, no és necessari que vinguin. Ningú els espera i ens ho podríem estalviar. A més a més, els seus discursos són ben avorrits, llargs i sempre venen a dir més a o menys els mateix: estic molt content-a d’estar aquí, aquest és un acte molt important, vull agrair als organitzadors… Ben bé tots podrien començar per ‘És per a mi un orgull i una satisfacció…’
Sempre ens quedarà Polònia
Amb una mica de sort molt aviat passarem de reservar cadires pels polítics i polítiques a fer ‘reserves’ per aquesta mena de representants. Perquè s’apropa una extinció general en tota regla d’aquestes pràctiques i caldrà mantenir la memòria de com es fa ara per a les pròximes generacions. Serà necessari una mena de Museu del passat com el del programa satíric de televisió ‘Polònia’ on podrem trobar com era la pràctica habitual d’aquest polítics i polítiques quan ho volien presidir tot, presentar tot i seure a totes les cadires reservades. Potser quedarà alguna ‘reserva natural’ on això tingui continuïtat, però voldrien que siguin poques, petites i ben lluny d’aquí.
Esperem que aquesta situació canvií el més aviat possible. És una qüestió d’ètica, de responsabilitat i també d’educació. Sembla mentida, però com deia Stevenson, ‘la política és potser la única professió per a la qual no es considera necessària cap preparació’.
