Gramenetum

De l’anglès trobo moltes paraules que m’agrades i m’atrauen especialment tant per la seva sonoritat evocativa com pel seu sentit  sovint difícil de traduir sinó és per una perifrasi  sovint massa llarga en comparació  amb l’efecte de l’original anglosaxó, que realment prové de l’alemany antic.

Una d’elles és sense dubte el terme ‘wanderlust’. Aquesta paraula súper especifica ens parla de l’esperit viatger, de les ganes de conèixer món, de la passió per viatjar…

Etimològicament el seu significat seria ‘ganes de caminar’, és a dir: ‘el desig i el delit de caminar o de viatjar. ‘Un fort desig de  conèixer, viatjar, recórrer i explorar el món’. Això es wanderlust! No hi ha una altra paraula!

És realment un mot suggeridor, rotund i interessant que no té una equivalència en la nostra llengua.

Com ho podrien dir nosaltres? Com van arribar els anglesos a elaborar una expressió tant senzilla i clara per una idea com aquesta?

Ara que comencen vacances i estem a punt de sortir de viatge a l’estranger, i fins i tot gairebé fora d’Europa (concretament a Escòcia, afectada pel virus del Brexit, que de moment no sembla massa contagiós), és el moment de fer realitat la nostra passió per viatjar i conèixer altres països, cultures, paisatges, menjars i costums.

L’autèntic viatge de descoberta no consisteix en trobar nous paisatges sinó en tenir nous ulls (Marcel Proust)

Els francesos per la seva part també tenen una altra paraula relacionada amb aquesta que m’encanta: ‘dépayser’.

El seu significat té que veure a ‘sortir de la teva zona de confort’. Conté la paraula que ‘país’ i el terme ‘de’ que denota negació.

La seva traducció seria per tant ‘sortir del teu ambient, des ubicar-te, estar fora del teu entorn, canviar d’hàbits…’ És el que ens passa, volgudament, quan sortim de casa nostra, de viatge, per marxar fora i viure altres realitats,  per ‘des ubicar-nos’ perquè ens ubiquem en un altre lloc aliè.

No és un significat magnífic entès  d’aquesta manera?

Però jo de totes les frases sobre viatges, viatgers i turistes, de les que aquests dies es citen moltes, sempre em quedo amb la de Pessoa que negava que el que nosaltres trobem viatjant fos el que veiem. Ell deia que ‘veiem el que som’.

Enguany van participar unes 200.000 persones a l’anomenada ‘Nits dels Museus’ que es celebrà el passat dissabte 21 de maig a Barcelona i altres ciutats de l’àrea metropolitana.

Són molts més dels que es preveia rebre. És una nova xifra rècord per una iniciativa cultural anual que ja ha arribat a la seva novena edició que amb 83 centres ha quadruplicat el nombre de museus participants a la primera edició del 2008.

L’origen és una gran proposta del Consell d’Europa on pel 2016 hi participen actualment uns 4.000 centres d’uns 40 països.

Si  el que es busca és omplir els espais, sovint buits, d’alguns museus amb una gran operació de màrqueting cultural i obertura gratuïta, l’èxit és definitivament aclaparador, però hauríem d’entendre que el seu objectiu va molt més enllà i que l’oferta pretén donar difusió del patrimoni museístic, presentar novetats o projectes, organitzar visites insòlites i posar en marxa esdeveniments musicals, visites comentades, representacions, documentals…

És inqüestionable l’enriquiment de l’experiència de les visites en l’horari singular del capvespre i matinada que dóna una altra perspectiva i descobreix aspectes desconeguts per la majoria d’espais museístics de la seva pròpia ciutat als quals potser no s’ha trobat ocasió ni moment per visitar.

Sembla que els més visitats han estat el Born Centre Cultural, el  MNAC i el Macba, que són els principals pilars de l’eix dels museus barcelonins. La llista continua amb altres com el magnífic Recinte Modernista de Sant Pau, el CaixaForum, el Museu Marítim, el MEAM i, com no, el CosmoCaixa.

També hi ha hagut noves incorporacions i moltes novetats en aquesta festa dels museus que no cal comentar perque` el que voldria destacar, que potser desdibuixa el concepte dels centres culturals i d’exhibició, és la participació d’altres espais com els que vaig tenir l’ocasió de conèixer  per primer cop: La Gran Logia Provincial de Catalunya (Gran Via 617)i la Biblioteca Pública Arús (Passeig de Sant Joan 26).

Haig de dir que ambdós es mereixen la visita i fins i tot l’espera, que era de una hora i mitja en el cas de la primera. I que valoro i recomano molt visitar-los per a properes ocasions.

Una visita temàtica doble com aquesta té un interès doble per conèixer la seu d’un centre maçònic en actiu amb alguns dels seus membres com amfitrions i guies i el de trepitjar  una joia de biblioteca històrica, fundada el 1895, que era de les més avançades del seu temps i excel·lentment ben conservada.

El seu fons bibliogràfic ha pogut arribar fins els nostre temps superant dificultats greus durant la guerra i la postguerra. No cal dir que les seves sales, mobiliari i decoració artística són tota una meravella però el que destaquem és el seu caràcter de centre  de recerca  especialitzat en moviments socials i macònics. I alhora vam tenir l’ocasió de conèixer també la tasca actual de catalogació informatitzada dels seus fons.

Una dona pot sortir al cartell però no pot passar de la porta

La paradoxa de la nit va ser la imatge de la dona que apareix al cartell i la dels fulletons de la Gran Lògia encara que els maçons que explicaven el funcionament del temple i els seus ritus van deixar repetidament molt clar que la seva lògia era exclusivament masculina i no s’acceptaven dones. Curiosament aquesta era la pregunta que feien, repetidament, les dones o grups de dones visitants.

Segons les seves pròpies paraules: Es tracta d’un club d’homes lliures i de bons costums que fomenta valors com la fraternitat, la igualtat, la filantropia i  la solidaritat. No es pot dir que siguin ‘un reflex de la societat’ formada com a mínim en un 50 % de dones…

El que no va sortir al programa ni als principals mitjans de comunicació va ser la protesta dels empleats de els empreses subcontractades dels museus i centres culturals que només reben uns 5 euros per hora treballada.

Haurem d’esperar que el Consell d’Europa declari també el Dia Internacional del treballador cultural subcontractat.

Del 13 al 16 de maig, una delegació de l’Amical de Mauthausen, formada per estudiants i professors de diferents centres educatius de Manresa, Sant Celoni, València i Xàtiva; familiars i socis; i membres de la junta de l’associació, va viatjar a Àustria per participar en els actes commemoratius organitzats pels Comitès Internacionals de Mauthausen i Gusen. L’expedició ha visitat també el Castell de Hartheim, Gusen, Ebensee i Mauthausen, tots ells escenaris de l’horror i la barbàrie nazi on van morir molts catalans de l’exili republicà a conseqüència de l’anomenada Guerra Civil.

 L’Amical de Mauthausen i altres Camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya, que és el seu nom original en versió llarga, organitza homenatges per als supervivents i exdeportats arreu del territori espanyol i potencia l’erecció de monuments en la seva memòria. També col·labora amb aquelles institucions autonòmiques i estatals, Ajuntaments i entitats que estiguin interessades en realitzar homenatges a les seves víctimes, col·laborant en la recerca, facilitant exposicions i realitzant conferències en motiu dels actes d’homenatge.

Aquesta reconeguda organització, amb seu a Barcelona, representa als deportats d’aquest camp austríac i de tots els camps del III Reich, tot i que l’associació pren el nom de Mauthausen pel fet de ser justament el camp on van ser deportats més espanyols, però també manté vincles i col·labora també amb institucions i entitats de l’estranger i del nostre país, que tenen una història i una finalitat similars, especialment amicals i memorials dels camps de concentració i associacions memorialístiques.

Mauthausen: Mai més! Ni aquí ni enlloc!

En la commemoració, a principis de maig, de l’alliberament del camp de concentració es recorda sempre el jurament col·lectiu pronunciat pels supervivents: MAI MÉS! Per això els projectes educatius i de memòria de l’Amical volen aprofitar l’efemèride per tornar a manifestar el compromís de renovació d’aquest jurament que volia expressar la voluntat de lluitar per aconseguir un món més lliure, just i fraternal.

Malauradament l’actualitat no només fa evident la vigència de la necessitat d’aquesta actitud i compromís sinó que ens posa a davant la necessitat de continuar l’acció contra tot tipus de discriminacions, injustícies, desigualtats, persecucions i exilis. Això ho demostra cada dia quan veiem com pateixen milers de persones que arriben al límit de les fronteres del nostre continent buscant refugi de les guerres i els conflictes actuals.

En aquesta tasca resta molt per fer perquè enguany s’ha tornat a fer palès el desinterès del govern espanyol cap al reconeixement de les víctimes del seu Estat que van patir la mort i la tortura als camps nazis com aquest, no sense la complicitat dels governs franquistes d’aleshores.

Encara esta pendent el reconeixement oficial mentre alguns sectors, ben subvencionats, qüestionen la història i la tasca de memòria mostrant la cara més actualitzada del neofeixisme més ranci.

Per això des de l’Amical s’ha impulsat la posada en marxa d’una ‘Xarxa de Memòria i de prevenció del feixisme: Mai Més’ amb la implicació de joves estudiants, professors, ajuntaments i organitzacions interessades per portar a terme un treball de coordinació i intercanvi.

Però encara hi ha molt més motiu per preocupar-se i per ‘ocupar-se’: La ultradreta austríaca, amb el polític Norman Hofer al davant dels neofeixistes ultra nacionalistes del FPÖ, acaba de guanyar la primera volta de les eleccions presidencials per davant dels partits tradicionals anteriorment majoritaris per primer cop des del final de la Segona Guerra Mundial.

La senyal d’alarma no podia sonar més fort! La causa són els motius típics de l’atur i la falta de reformes o la baixa participació. No està tan clar: La desocupació està sobre el 4 o el 5 %, molt per baixa de la mitjana comunitària o dels països mediterranis, la participació va ser del 70%… La causa més imminent podria ser la manipulació mediàtica  i política de la crisi dels refugiats que tan a prop es veu des d’Àustria?

En tot cas aquest fenomen és comú i compartit en altres punts del nord europeu com el xenòfob Partit Popular Danès, que també ha guanyat les eleccions, els neonazis alemanys del NPD que podrien aconseguir, si no s’il·legalitza, un eurodiputat per primer cop a la història després que el tribunal constitucional eliminés el topall del 5% d’electors, el partit ultradretà Llei i Justícia polonès ha quedat en segon lloc i, el més conegut i pròxim a nosaltres, el partit francès del Front Nacional dirigit per Marine Le Pen que està a punt de ser el més votat del nostre país veí.

Potser també podrien aprendre de la història i sobretot de la més recent com el que va passar fa uns anys a la Gran Bretanya on els nazis del BNP, que tenien uns 50 regidors i dos eurodiputats, van desaparèixer totalment del mapa polític.

Potser va tenir alguna cosa a veure les mobilitzacions de Unite Against Fascism?

Es potser això similar al que va passar a la majoria de ciutats catalanes on hi havia regidors de Plataforma per Catalunya i on van treballar intensament les organitzacions, moviments i coordinadores veïnals i socials per denunciar públicament la seva ideologia antidemocràtica?

Potser pot passar el mateix a Polònia, Àustria, França i a tota Europa i s’aconsegueix l’eradicació de la política xenòfoba i racista, però ben segur que caldrà molta més coordinació i una acció molt decidida que digui clarament el que van jurar els supervivents de la deportació: Mai més, ni aquí ni enlloc.

Els municipis catalans, a través de l’Associació Catalana de Municipis- ACM i la Generalitat, s’acaben d’oferir ofert a les autoritats europees per acollir fins a 4.500 persones que fugen de la guerra. Aquesta és una resposta d’actuació immediata que es planteja després de molts mesos d’espera i de retard per part de l’administració estatal espanyola

De les 160.000 persones refugiades pendents de reubicació segons compromís dels països de la Unió Europea, només 459 han estat reubicades. I, per vergonya del govern i de l’Estat espanyol, només 18 han arribat aquí. Són unes xifres que tots trobaríem ben ridícules sinó és per que estem parlant d’una greu tragèdia i de la pitjor crisi humanitària del continent des del final de la Segona Guerra Mundial.

De moment el que ens trobem des de fa ja gairebé un any és que, contradient la seva responsabilitat moral i legal envers els sol·licitants de refugi, els governs europeus, per acció o per omissió, estan aixecant murs encara molt més alts, reforçant les fronteres, militaritzant les costes de la Mediterrània i vulnerant els drets fonamentals.

Els dies,  les setmanes i els mesos van passant i la crisi de l’arribada de refugiats a Europa continua estancada o amb pitjors pronòstics de solució. I sobretot pel patiment dels milers i milers de persones que entren i recorren el continent saltant fronteres i enfrontant la mort, el fred i els perills de les màfies o dels militars i policies del FRONTEX

La vergonyosa i inhumana ‘solució’ que ha aprovat el Consell Europeu per ‘gestionar’ l’arribada de centenars de milers de persones que fugen de la guerra, de la misèria i d’altres tipus de persecucions és triple:

1. Evitar que trepitgin sòl europeu amb l’augment de les operacions de control de les fronteres exteriors amb la participació militar de l’OTAN.

2. Acordar l’expulsió a Turquia d’aquells que to i així puguin arribar a les illes gregues jugant-se la vida a les costes de la Mediterrània.

3. Bloquejar la ruta dels Balcans cap al nord d’Europa per on el 2015 hi van passar prop d’un milió de persones.

Hauríem de fer tot el soroll possible per denunciar això i demostrar que es pot fer una altra cosa davant la inhumanitat que es comet amb milers de refugiats a les portes d’Europa.

Així ho ha dit fa pocs dies el mateix Alt comissionat  de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) que va assegurar que si Europa actués amb la mateixa solidaritat exemplar que el Líban hauria d’acollir uns 100 milions de refugiats.

Ailan, per dir només un nom concre

No hem de permetre que se’ns oblidi el nom  del nen de 3 anys mort a la platja després de naufragar a les costes de Turquia.  Es deia Ailan.

Però sobretot que no se’ns oblidi tampoc que des de llavors, encara que no s’hagi publicat a la  premsa, han mort ofegades més de 300 criatures  com Ailan, de les que mai sabrem el nom.

I també cal recordar que,  segons l’Europol, hi ha uns 10.000 nens i nenes refugiats i migrant no acompanyats que han desaparegut  després d’haver arribat a  l’interior de les fronteres europees. Sense deixar rastre.

I aquesta xifra sembla que encara podria augmentar perquè les Nacions  Unides asseguren que els menors representen més d’un terç del total de la població refugiada.

Després que les notícies ja no són noticia, quan els titulars desapareixen per deixar pas a d’altres successos i esdeveniments en lletres ben grosses, encara hi ha una realitat que continua bellugant, inconeguda i oblidada, però ben real.

Pensem que sabem el que passa al món avui només pels titulars dels dia?

Ens recordem de la portada dels diaris de la setmana passada? I de fa ara un any’

Tots els titulars de premsa duren poc,però alguns van a parar massa ràpidament no sé si a la paperera de la història o a la del reciclatge de paper per retornar de nou. Serà en forma d’altres noves noticies de primera plana que també s’esvairan en un sospir.

Però que passa quan les noticies ja han volat? Que queda de les coses quan ja no són noticia? Quan el que ha decidit que ho eren ja s’ha cansat i ara ens ofereix d’altres per entretenir-nos?

Fotografia de reportatge

‘Scripta manen’, deien els clàssics romans per destacar que allò que està escrit no s’ho emporta l’aire tan fàcilment com las paraules: verba volant.

Els mots en lletra d’impremta també perduren més temps en la nostra ment però, potser perquè la nostra memòria és més visual, són les imatges les que es fixen més potentment en el nostre record. Ens recordem molt abans d’una fotografia impactant que dels noms de les persones, les dates o els llocs dels esdeveniments.

De la noticia sobre la catàstrofe humanitària dels refugiats que moren a la costa turca ens oblidem del nom de la platja o del nombre de víctimes però ben segur que tots tenim ben gravada a la retina la figura del petit nen sirià mort, de boca terrosa, a la vora del mar. Però qui se’n recorda, sense fer un esforç important, del seu nom? Espero que si que us en recordeu!

Era l’Aylan. No l’ oblideu mai!

La fotografia també roman, tant o més que els escrits, i  potser amb més força expressiva. I és un testimoni permanent del que un dia va ser noticia. Per això la tasca dels fotoperiodistes és fonamental i no s’acaba el dia que publiquen la seva foto. Pot continuar molt després mostrant-nos la realitat del que hi ha després que els focus de l’actualitat ha deixat d’il·luminar-la.

Les filles de Durga

Un exemple magnífic d’aquesta feina és la de la fotògrafa Eva Parey que ha estrenat enguany la programació per 2016 del cicle de fotografia social y solidària ‘Diari de Viatges’. La podeu veure al Centre Cívic Riu de Santa Coloma de Gramenet (carrer del President Companys nº 9) fins el dia 24 de març.

Es diu ‘Les filles de Durga’ i és un treball documental sobre les dones a Mumbai que no us podeu perdre perquè romandrà en el vostre record molt més que els comentaris dels periodistes i tertulians de la ràdio d’aquest matí.

L’Eva Parey, que és fotògrafa freelance, docent i antropòloga, ens ensenya,  quan ja no és noticia, l’Índia on la dona neix condicionada pels dictàmens socials d’una societat patriarcal i on és difícil i dur sortir  del model convencional i aspirar a una vida independent.

A Mumbai, la terra dels somnis per a molts, veurem també imatges de la vida complicada de dones, noies joves i d’homes als barris slums plens i saturats de color de la Índia.

Hi ha treballadores en condicions miserables, orfes, prostitutes i fins i tot una dona policia. I escenes que no trobarem mai a  un diari o revista, però també de projectes i grups que impulsen l’acolliment de nenes òrfenes o desemparades, on falta la figura paterna  o la mare no les pot atendre, amb el lema: Educar una nena és educar tota una família.

Justament el títol del cicle d’exposicions d’enguany, que ja és la setena edició, és ‘Després del titular’, per anar més enllà del que avui és noticia de primera  plana.

Com fan els bons fotoperiodistes com l’Eva Parey.

www.evaparey.com

Molts anys després ha tornat a sortir al carrer la reivindicació del Parc de Can Zam, l’únic espai lliure que resta a Santa Coloma de Gramenet per fer un gran parc urbà. El parc que ens mereixem.

Han passat 40 anys des que es va celebrar una manifestació veïnal massiva el dia de Reis de 1976 que va sortir del barri del Fondo fins als terrenys de Can Zam en forma de cavalcada de reis acompanyada d’infants i famílies, fins i tot amb un carro amb cavalls de debò. I ho puc dir de primera mà: El meu pare, els meus germans i jo hi érem! Era el moment de les reivindicacions i del Pla Popular. Una lluita ciutadana admirable que ja està a la història local.

Un carnaval reivindicatiu

Enguany ha estat aquesta ocasió en forma de comparsa durant el passat dissabte de carnaval i recorrent els carrers de la ciutat de manera lúdica i festiva però també per reclamar el que ja es va fer fa tot just ara ni més ni menys que 40 anys: un parc de Can Zam verd i frondós.

Més d’un centenar de persones disfressades d’arbres, de flors, de jardiners i també de ‘tanques’, perquè actualment el parc encara està envoltat de tanques d’obra que l’envolten i el fan semblar un laberint d’obstacles. Amb la música de la cançó popular, una mica naïf però ben divertida i il·lustrativa, ‘Que lindo es el parque  Elysian’, es va demanar un parc pels nens i nenes, ple de flors i d’arbres, amb instal·lacions i serveis per a tothom i sense tanques que l’encerclin. Milers de persones que van seguir la rua van tenir l’ocasió de conèixer i compartir les demandes d’un projecte que és un dels més importants de la ciutat i de l’agenda política local sense resoldre des de fa molt temps.

El parc que ens mereixem

Al llarg d’aquest temps el balanç és força pobre perquè el resultat és que continuen sent la única gran ciutat catalana de les nostres dimensions sense un gran parc, ni projecte per fer-lo.

A més a més, aquest espai ha patit les amenaces i les hipoteques d’esdeveniments ben qüestionables com la instal·lació durant molts anys de la Feria d’Abril de la FECAC, dels macrofestivals de sevillanes de l’emissora de ràdio Tele-Taxi i ara novament amb el festival de Heavy Metal ‘Rock Fest Barcelona’ que ni tan sols porta el nom del parc ni de la ciutat, encara que es faci a Can Zam.

Com diu el manifest de la Plataforma per a la defensa de la Serra de Marina i Can Zam, hereva del moviment veïnal que va impedir la construcció als terrenys de Can Zam fa 4 dècades: Ja no hi ha excuses per no completar el parc i relligar-lo amb el riu Besòs i la muntanya. 40 anys són molts anys i ja és hora que el parc de Can Zam s’acabi d’una vegada.

Durant aquesta legislatura cal que se n’aprovi un projecte executiu. Sense falta!

VOLEM UN PARC URBÀ, VERD I FRONDÓS QUE SIGUI MARCA I FACTOR DIFERENCIAL DE LA NOSTRA CIUTAT!

La retirada és com es coneix popularment, sobretot a França, l’èxode dramàtic i massiu dels republicans que van creuar la frontera francesa al final de la guerra Civil espanyola a inicis de 1939. A Figueres, el dia 1 de febrer es va fer la darrera sessió de les Corts Espanyoles republicanes. El dia 10 de febrer les tropes franquistes arribaven a La Jonquera i la frontera francesa es tancava.

L’exili havia començat així com la llarga dictadura que es va allargar fins la mort de Franco i en certa mesura encara perdura gràcies a la mena de transició que es va posar en marxa per canviar-ho tot sense que gaire essencial canviés.

Van ser molts milers, unes 500.000 persones, les que van travessar entre el 28 de gener i el 10 de febrer per l’Alt Empordà, la Cerdanya i el Ripollès. El govern francès va desarmar els soldats i va internar els exiliats a molt precaris camps de concentració improvisats que no reunien les mínimes condicions de salubritat.

Sense espais habitables en ple hivern, sense aigua potable ni menjar, sense serveis mèdics de cap tipus, però amb rates i puces abundants. Eren extensions grans de terreny a les platges d’Argelers, Sant Cebrià, Ribesaltes i el Barcarès, encara que també van haver-hi altres camps a l’interior: Al Vallespir, Gurs, Brams, Agda…

Els refugiats republicans, que havien arribat molt esgotats dels estralls de la llarga guerra que havien patit o els bombardejos a la reraguarda civil com els de Barcelona o Granollers, havien d’excavar forats en la sorra per protegir-se del vent i del fred que feia sobretot a la nit…

A més, la incertesa de la situació política arreu i l’inesperat tracte vexatori dels guardians francesos i senegalesos feien perdre l’esperança per superar la dissort de la derrota i l’exili obligat a més de la vergonyosa traïció a la República per part del govern francès.

Allà els presoners eren considerats ‘estrangers indesitjables’ i van ser maltractats i explotats inhumanament, van patir fam, tortures i empresonament i van continuar així fins la Guerra Mundial on van passar a traslladats a camps de treball, la Legió estrangera o exterminats en els camps de la mort nazis com el de Mauthausen (Àustria) i altres.

Una minoria, sobretot la classe política intel·lectual aconseguiren arribar a tercers països com Gran Bretanya, els Estats Units i, sobretot, Mèxic, República Dominicana i Xile, amb d’altres en molta menor quantitat. Però més o menys la meitat del total

Un 60 % d’aquests van retornar a l’Espanya feixista repatriats de manera més o menys voluntària: El lema dels franquistes era: No hi ha càstig pel qui no té res de que penedir-se! És clar que només era un lema de propaganda.

Un d’ells, segons explicava la meva iaia només quan li preguntaven directament i amb insistència, va ser el meu avi, José Maria Sánchez Ramírez (1905-1979). Va poder tornar a creuar la frontera cap al seu poble però pocs mesos després, ja instal·lat a casa seva, va ser detingut, jutjat en consell de guerra i internat 9 anys a la presó dels 15 als que el van condemnar.

El seu germà Nicolás però, va ser condemnat a mort i afusellat com molts altres durant els primers anys del règim de Franco. No puc ni imaginar-me com devia ser el seu pas per aquests camps del sud de França però m’imagino a l’avi, que tenia dona i tres fills esperant-lo, pensant, contra tot pronòstic que la dictadura duraria poc i que realment podria retornar a casa sense perills! O potser no tenia gaires altres opcions?

És innegable que també van haver-hi episodis, diguem-ne exemplars o heroics, de comportament humanitari com els que es van esdevenir a la maternitat d’Elna o els que van protagonitzar alguns veïns i personalitats que van fer el que van poder per donar resposta a la greu situació dels desplaçats i internats. Sens dubte, aquesta part de la història també s’ha de rescatar.

Per això és tan important l’obertura, només fa 2 anys amb motiu del 75 aniversari dels fets, del Centre d’Interpretació i Documentació sobre l’Exili i la Retirada-CIDER a la vila d’Argelés-sur-mer. És un centre que cal visitar i que compta amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya a través del magnífic projecte del Museu Memorial de l’Exili-MUME amb seu a la Jonquera.

Per constatar la vigència d’aquesta història només cal descobrir que el mateix alcalde d’Argelers, Pierre Aylagas, és fill d’un dels republicans que va travessar els Pirineus.

Com diu un dels supervivents:  La sorra de la platja d’Argelers, on va estar el camp, no són grans de sorra, són llàgrimes dels refugiats que amb el fred es van congelar i es van fer pedra. El mateix podria haver dit el meu avi.

Tot plegat, no us recorda una mica aquesta història, salvant totes les distàncies evidents, al que estem vivint actualment amb els refugiats de la guerra de Síria i de tot el món que travessen ara les fronteres europees fugint de la guerra i la desesperació?

A l’obra teatral de Samuel Beckett, Tot esperant Godot, una tragicomèdia de l’absurd, hi ha dos personatges que passen el temps esperant l’arribada d’un tal Godot que mai apareix. A la vida real sovint vivim situacions que superen aquesta obra com ara l’espera de l’arribada dels refugiats que havia d’acollir el govern de l’estat espanyol com una quota de solidaritat humanitària d’acord amb la resta d’estats europeus.

De moment encara no hi ha notícies. Però no és perquè la situació hagi millorat. Tot al contrari. La comptabilitat dels morts a les costes del Mediterrani dels que fugen de la guerra de Síria no s’ha aturat i el patiment dels que creuen mig continent per arribar a ‘refugi segur’ augmenta cada dia a mida que s’incrementen els obstacles i es reforcen les fronteres dels països de la ruta de fugida dels refugiats.

Sí, parlo d’aquells que vam omplir les nostres pantalles i els nostres mitjans de comunicació durant tot l’estiu i especialment el darrer trimestre de l’any que ja vam  acabar.

Molt s’ha parlat i molt s’ha dit sobre la necessitat de l’acollida, sobre la crisi i sobre el conflicte que ha produït la situació. També s’ha dit molt sobre com ho estant afrontant els governs dels diferents països de la ‘ruta dels refugiats’ i també de les reaccions i els compromisos, o la falta dels compromisos, de la resta dels estats, entre ells l’estat espanyol. De moment, sembla que només va arribar, abans de finals d’any, un petit, minúscul, grup de 12 refugiats a través dels acords del ministeri amb diverses oenagés.

Una xifra massa escarransida per ser simbòlica i per tant molt més a prop de ser un nombre ridícul i circumstancial que semblava a l’espera de que passés el període electoral que s’havia convocat per estalviar  possibles efectes negatius en l’opinió pública. Però ha passat un mes des de llavors i encara seguim sense notícies oficials.

No oblidem que la definició més oficial per a les poblacions refugiades diu que són les persones que fugen dels seus països perquè la seva vida, seguretat o llibertat han estat amenaçades per violència generalitzada, agressió estrangera, conflictes interns, violació massiva dels drets humans o altres circumstàncies que han pertorbat greument l’ordre públic.

I encara podríem també parlar d’altres, de molts altres, refugiats o migrants que ja estan a casa nostra i conviuen o sobreviuen entre nosaltres. Són persones humanes que sí que responen a aquesta definició amplament però que no tenen cap reconeixement ni acollida: ucrainians, palestins, centreafricans…

Aquesta espera no fa sinó augmentar la indignació de tots plegats. I La indignació no se’ns hauria d’acabar amb la imatge dels ofegats abans d’arribar i les víctimes de la ruta de l’èxode cap a l’Europa benestant que tan bé simbolitzava la terrible fotografia del nen Aylan (que ningú oblidi aquest nom) sense vida a la sorra de la platja. També ens hauria de preocupar el gran negoci que significa aquesta tragèdia per a les màfies que trafiquen i contra les que els organismes internacionals també han estat inoperants. Bé pot ser no del tot no: han aixecat més les tanques de les fronteres o han construït de noves i han mobilitzat l’exèrcit i la policia… Cap canvi ni solució política però si un augment dels pressupostos per construir fronteres.

Mentrestant: Podem entendre que les reaccions siguin tan lentes i inadequades davant situacions tan urgents i desesperades? No creiem que hi ha alguna cosa greu que falla en l’actual model europeu d’acció humanitària? De quina manera es pot justificar aquesta crisi de la gestió solidaria? No és necessari un canvi profund i general d’actuació en aquesta matèria? 

Però, i els refugiats que havien de venir des del mes de juliol passat? Com diu de Godot, repetidament, el personatge de Lucky a l’obra de Beckett, potser no vindran avui, però segurament vindran demà…

Ho sento, m’he equivocat, no ho tornaré a fer… Aquesta és una frase ben estranya i inusual per que rarament la escoltem en boca de ningú i per que sabem que és força difícil de pronunciar, com difícil ens resulta imitar l’accent genuí anglès o com difícil trobar sentit a les frases de la llengua xinesa o diferenciar les consonants de l‘àrab.

Però no és un problema lingüístic en absolut, si no més aviat una qüestió psicològica i també cultural. Estem molt poc acostumats a sentir ningú demanant disculpes o reconeixent errors grans o petits. El més habitual és la reacció contraria: reafirmar-se o negar, per massa evident que sigui la situació del descobriment de la mentida o l’equivocació.

És per això que l’inèdita frase de l’encapçalament es va fer famosa quan la va dir l’anterior cap d’estat espanyol quan va ser literalment enxampat públicament en un engany real en tots els sentits del terme. Joan Carles I va demanar perdó mirant amb la vista perduda davant les càmeres de la televisió aguantant-se amb crosses a la sortida de l’hospital on havia anar a parar després d’una ‘caiguda’ a una cacera d’animals a l’Àfrica acompanyat d’altres i on es suposa que no hauria d’haver estat. Malgrat això crec que no va fer pena a ningú i tampoc va provocar ànsies d’escarni. En tot cas, per altres motius afegits, va acabar abdicant un temps després. De què va servir aquesta petició de perdó?  Era una realment actitud autèntica? I sobretot, en què consistien les seves disculpes i la seva demanda de comprensió?

Pocs casos més similars s’han esdevingut després, però entre aquests destaca especialment el de l’expresident Jordi Pujol quan va declarar, molt ràpidament, la seva responsabilitat en l’afer que es va fer públic sobtadament respecte a les quantitats de diners que mantenia en comptes sense declarar als bancs andorrans. Podem pensar que aquest reconeixement de culpabilitat no era tant sincer i que buscava apaivagar els atacs i moviments de la premsa i de la societat cap a la persona que fins el moment havia volgut erigir-se gairebé en àrbitre de la moral i en referent ètic i polític per a tot el país. Però hem de reconèixer i valorar la seva reacció encara que personalment penso que no entenc massa del tot els seus perquès. Que vol dir reconèixer que s’ha fet una cosa malament? Davant de qui ho reconeixes? Com es fa? Fer-ho públic és prou o un reconeixement implica alguna cosa més?

Fa poc m’ha tornat al cap, i al cor, aquesta qüestió quan he llegit un escrit del mateix Jordi Pujol que m’ha arribat per la companya Marta Vallverdú que l’ha entrevistat per un altre tema. Parla de la seva visita el passat juliol a la sala de plens de l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet on estava el fèretre de Lluís Hernàndez, que va ser un alcalde molt estimat i reconegut de la nostra ciutat. Jordi Pujol va lliurar-li l’escrit i va demanar que volia que arribés a més persones de Santa Coloma. En ell explica la seva relació amb Lluís Hernàndez quan exercia l’alcaldia i abans com a capellà i finalitza explicant el que va passar a la sala improvisada de vetlla quan un veí el va increpar:

Just aleshores un home es va situar davant meu a l’altra banda del fèretre i em va increpar. Em va dir que jo m’havia d’avergonyir pel que havia fet. Em va dir que havia vingut d’Andalusia feia més de cinquanta anys, que era molt amic de l’Hernàndez, que ell – en Lluís- si que era un home exemplar. Però que jo havia fet molt de mal a aquest país. Algú va fer com que volia fer-lo callar, però jo vaig fer un gest per a que no ho fessin.

Després explica la seva reacció, que és el rovell de l’ou de la qüestió sobre el perdó i la culpa que em va fer reflexionar més enllà de les opinions fàcils i les posicions preses de partida i que és el més interessant:

Quan vaig poder parlar li vaig dir que tenia raó. No em va costar dir-li-ho. Perquè és veritat. També hauria estat veritat que li hagués dit que també havia fet coses positives. Però no tocava recordar-ho, ni la meva falla moral pot quedar esborrada pel que de positiu he fet per Catalunya i per Santa Coloma. Jo no estava en condicions de reivindicar res. No toca. I tinc sentiment de culpa. I per altra banda el que hi havia de positiu en aquella escena entre aquell home i jo i el propi mort era el testimoni potent d’honestedat i d’amor al proïsme (per dir-ho en llenguatge cristià) de l’Hernàndez. Per  això el que em va sortir va ser ben clarament dir-li que tenia raó en la seva crítica, i que jo l’assumia, però que ell i jo i Santa Coloma  i tots plegats teníem la sort d’haver tingut una persona com el Lluís Hernàndez.

Perdó, veritat, memòria, justícia i reparació

Demanar perdó a la cara d’una persona no és igual que parlar davant una càmera o fer-ho fredament mitjançant qualsevol dels canals de comunicació actuals i que sovint sona tan fals com qual algú diu: disculpa’m ‘si t’he ofès’. Que en el fons vol dir: no considero que t’hagi ofès però si tu ho sents així, doncs…Potser és necessari recuperar el sentit més profund i directe d’aquest acte. Dir perdó cara a cara, dir perdó a la cara. Per això hem d’admetre que és lloable aquesta actitud. Així acaba l’escrit d’en Pujol:

Sort de tenir gent, com en Lluís Hernàndez, que per la seva generositat i la seva honradesa feien possible que malgrat les nostres febleses –i les meves- poguéssim anar endavant i redimir-nos. Que li agraïa la seva  interpel·lació i que m’agradaria poder-li  donar la mà. M’hi vaig acostar i me la va dona. Enmig d’un silenci que em va semblar respectuós. I en el seu ànim li ho vaig agrair. Li vaig agrair la interpel·lació, el que va dir de l’Hernàndez i com ho va dir i en conjunt el seu gest. Pot semblar estrany, però tot plegat em va reconfortar.

El perdó no té sentit sense que s’inscrigui en una dinàmica d’intercanvi simbòlic que inclogui la reparació dels danys i, si és el cas, la sanció. En definitiva són paraules que han d’anar juntes i que han de ser personals. I són més que paraules i formalismes, han de ser actes. Res a veure amb la declaració de l’exmonarca que recordem ara que ja ha començant el judici de la seva filla i el seu gendre.

Demanar perdó sense més no és prou. Cal perdó, memòria i reparació, com el lema de les entitats i institucions memorialistes i de drets humans. I a més voluntat per no repetir. Això si seria una lliçó de responsabilitat. Tot llegint aquestes notes de Jordi Pujol i tot recordant l’alcalde Lluís Hernàndez.

Sempre ho expliquen perquè sempre hi ha algú que ho pregunta. És lògic i inevitable: que significa el vostre nom? El coordinador del grup de circ social ‘Bigote de Gato’ de Villa el Salvador (Lima-Perú), César Zambrano, amb un estil pedagògic però senzill i divertit ens explica que significa el nom del seu grup i sobretot-sobretot per què és tan important el bigoti d’un gat…

Potser no ho havíem pensat o no ho teníem massa clar, però una cosa que aparentment és poc rellevant i sense cap funció especial com un sol pel del bigoti dels felins, en realitat és fonamental per a la seva sensibilitat i pel seu equilibri. Els gats depenen del tot de cadascun i de tots dels seus bigotis. Aquesta és la lliçó que volen transmetre els amics d’aquesta petita gran companyia. Tots som bigotis de gat! Un bigoti no sembla gran cosa però la seva missió és fonamental i tots junts fan un equip vital. Que ningú digui que no val res com un bigoti de gat , perquè és tot el contrari.

És per això que l’associació cultural peruana Bigote de Gato formada per joves artistes, educadors i joves líders tenen un objectiu principal educatiu de desenvolupament i transformació social més enllà de la producció artística.  El seu mitjà és les propostes artístiques i pedagògiques de circ a la seva comunitat amb tècnica, estètica i ètica.

La seva tasca es centra en els locals comunitaris i l’amfiteatre d’un barri de la reconeguda població metropolitana de Villa el Salvador, que va ser Premi Princep d’Astúries a la Concòrdia, té diversos guardons de Nacions Unides i està agermanada amb Santa Coloma de Gramenet i altres ciutats europees i del món.

A partir de la seva tasca formativa, de dinamització social, familiar i comunitària en espais públics i de l’organització de mostres i festivals, com Funámbulo, Circo al Cuadrado, Encuentros  o El Hormiguero han aconseguit crear una autèntica escola i han obtingut diversos reconeixements recents. Treballen amb infants i joves d’aquest ‘pueblo joven’ del Perú amb els mitjans que ells mateixos poden aconseguir però amb una gran vocació de projecció més enllà del seu districte i amb un gran interès per la qualitat i la formació permanent.

Actualment i fins a mitjans de gener pròxim es troben a Europa en una gira en col·laboració amb 2 organitzacions franceses: Asso de Nazes (Strassbourg) i Laisse Tes Balles (Nantes). Abans, durant tota la setmana passada, han estat a Santa Coloma de Gramenet i a Barcelona a través del Grup d’Educació per la Pau Eirene. Durant aquests dies han fet tallers a alumnes d’instituts i centres oberts colomencs i han tingut contactes profitosos amb l’escola de teatre i circ L’Excèntrica, amb el centre cultural Ca La Sisqueta i amb l’Escola de circ de l’Ateneu Popular de Nou Barris.

Per acomidar-se de nosaltres, fins a la pròxima ocasió que esperem que sigui aviat, van fer una representació el dissabte dia 5 de desembre al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet amb la participació de César, Naomi, Gretell, Ramshsselt, Kevin i Randy.  El teatre va aplegar més de 250 persones i es va fer una recaptació important mitjançant taquilla inversa que es destinarà al projecte ‘Un cor fratelli’ del Centre Rialles en solidaritat amb un alberg d’acollida de refugiats al Líban.

Però el més important és que amb el seu espectacle tothom va poder comprovar com és d’important un bigoti del gat.

Nota: La fotografia de la ‘bellesa geomètrica’ és d’Andreu Fenàndez

La por és la meva companya més fidel, mai m’ha enganyat per anar-se’n amb un altre

( Woody Allen)

N’hi ha pors de moltes menes. Pors petites, indefinides, difuses, concretes… No parlo del pànic, dels terrors ni de les fòbies. Em refereixo a les pors quotidianes, les de cada dia: La por a que et robin, que et facin mal, que s’oblidin de tu, que marxin sense esperar-te, que no se’n recordin del teu aniversari i segur que si continuo ompliria tota la pàgina!

Tothom té les seves pors particulars. Les llistes són llargues i són diferents segons cadascú, encara que algunes d’aquestes semblen més universals i arrelades: els insectes,  els animals salvatges i, sí-sí, fins i tot la por als dinosaures, que ja fa molt que es van extingir arreu del planeta, excepte a les pel·lícules de l’Spielberg.

La meva por més personal és la por a perdre el paraigües. Sempre crec que me n’oblidaré a qualsevol lloc on vagi i no me’n recordaré de recollir-lo quan marxi. Suposo que a tothom li passa, la relació amb el propi paraigües és totalment interessada. Quan deixen de caure gotes m’oblido absolutament d’ell. És una amnèsia irremeiable.

Ara encara estem a l’estiu i aquest mes està resultant molt sec i ressec, en un clima estrany que no és el més propi per en recordar-se dels paraigües. Però no fa molts dies, un xàfec d’estiuet em va fer recuperar la meva por ancestral a perdre el meu paraigües. I això que m’acompanya des de fa molts anys…

És horrible i desgastador tenir sempre la sensació que pots perdre el paraigües o que se’t pot oblidar en qualsevol lloc i no el tornaràs a veure mai més. No compensa ni tan sols quan arribes eixut a casa després de recórrer mitja ciutat caient aigua a bots i barrals.

De petit, les pors obligatòries no m’afectaven gaire. Algunes no les entenia i altres no em semblaven perilloses ni dolentes, més aviat molèsties inofensives, fins i tot ridícules: El tren de la bruixa, la caseta de xocolata encantada o els llops dels contes no feien prou por i no es podien comparar amb la que sentia davant dels nois dolents del carrer que et robaven l’entrepà o la professora de matemàtiques que sempre volia fer exàmens sorpresa.

Podria fer una llista de pors conegudes, experimentades o imaginades de diverses categories: Perdre la feina, sortir de l’euro zona, vagar per la galàxia… Por a perdre persones estimades.

Por a que em deixin d’estimar, a la seva mort o pèrdua. Por a no saber superar determinades pèrdues. Por a no ser prou generós i amable, por a semblar ximple. Por a la solitud.

Por als hospitals. A la sang. A donar sang. A la transfusió de sang. A la mort. A no saber reaccionar oportunament quan algú necessiti del meu auxili. A tenir un lapsus, a ficar la pota, a equivocar-me.

I les sensacions que semblen infantils o les coses quotidianes que espanten també és llarga: Vertigen. Exercicis d’equilibri. Passar un riu. Els escarabats. El corrent elèctric.

Desconfiança vers la intenció dels altres. La importància de fer-se respectar. L’orgull. Por a conduir malament. El sentir que la vida dels altres i de mi mateix depengui de la meva conducta. A que la meva cap m’escridassi i a sobre digui que sóc jo el mal educat. Por al fracàs.

Por a gihadisme i al fonamentalisme, a la xenofòbia (i a la catalanofòbia). Por a un atac terrorista. Por a que t’insultin. A que et cobrin de més. A que no et retornin el que toca. A que et cobrin massa impostos. A que et diguin antisistema, nazi, sionista, conformista, terrorista, antifutbolista, antifumador o vegetarià. Por a les esperes llargues, por a les llistes de coses.

I també hi ha d’altres pors més modernes o potser postmodernes: la por a perdre el mòbil, a oblidar-me la contrasenya, a que s’equivoquin al banc i em cobrin de més, a que m’inspeccioni hisenda (o, com a mínim, a que em reclamin alguna cosa inesperada), a que em robin la tarja de crèdit, a que em diguin que no funciona la tarja, a que s’acabi el saldo del compte bancari… Realment és millor no tenir targeta de crèdit.

També la por a que s’acabin les entrades abans d’arribar al final de la cua. Por a que es caduqui l’antivirus. Por als virus informàtics (i als biològics, és clar).

Por a les idees negatives que ens infecten i es reprodueixen com un virus. I finalment, o fatalment, la mare de totes les pors: la por a tenir por. Són fòbies incontrolades i incontrolables.

La por és la que ens controla a nosaltres, terrors irracionals, perills imaginaris, fantasmes inexistents, plagues víriques de sentiments angoixants, malalties que es propaguen interessadament a gran velocitat pel boca-orella, pel mitjans escrits, per les ones i per les xarxes. Por a la llibertat

Però les pors oficials només són patrimoni dels qui tenen el poder, dels que manen, dels que estan o creuen que estan per sobre dels altres.

Un matí, ens van regalar un conillet d’Índies. Va arribar engabiat. Al migdia vaig obrir la porta de la seva gàbia. Al vespre quan vaig tornar el vaig trobar tal com l’havia deixat: dins la gàbia, enganxat als barrots, tremolant… de por a la llibertat. (Eduardo Galeano)

El pitjor que podem tenir és viure en una comunitat o una societat amb por. Que la por controli les  nostres emocions, que no ens deixi reaccionar, que no sigui útil per plantar cara o fugir, sinó que només ens porti confusió o inacció.

La por és primària i també regna i domina quan les situacions són més complexes i no és fàcil saber que podem fer.

Per això sovint pensem que no és pot. Costa molt afrontar-la per donar-li la volta i per dir: sí es pot! Cal força de voluntat. Cal acció contra la política de la por. Hem d’evitar que aquesta por incontrolada esdevingui ansietat, que sigui una inquietud molt intensa d’angoixa. Hem d’aprendre a manegar-nos, a ‘gestionar’ la por, com diuen els tertulians.

Contra la por a tenir por

Un exemple de com la por ha de canviar de bàndol és el famós diàleg del diputat català David Fernàndez a la comissió del Parlament sobre els casos de corrupció: Usted tiene miedo?” Li va etzibar. Rato va respondre “a quién, a usted?” Fernández va aclarar-li: “miedo a un dia a perderlo todo como lo han perdido millones de famílias. A la gente, a que un dia la gente se harte. Usted tiene miedo?”. El diputat va afegir: “Nos vemos en el infierno, su infierno es nuestra esperanza, que es la calle, y el 15M decía que el miedo cambiará de bando… Hasta pronto, gángster… Fora la màfia.”

Per ajudar a fer que la por canvii de bàndol

Ja ho us podeu imaginar perquè explico jo tot això ara: vaig tornar a perdre el paraigües, demà sembla que plourà i tot just me n’he adonat avui. Quina ràbia!

Ara que ja està explicat, ho dedico als amics grecs que van tenir l’ocasió, també, d’anar a les urnes fa un parell de mesos, sobretot als que van votar sense por.

Nota final: En aquest escrit he començat parlant de la ‘meva’ por a perdre el paraigües, però és clar que qualsevol altra podria parlar d’altres pors, per posar només un exemple: la por a perdre la pensió…

Són molts pocs els polítics i polítiques (i hauríem de dir que cap dels actuals governs) que renuncien a privilegis, obsequis, beneficis, invitacions, gratuïtats, pàrquings, mòbil, portàtils, viatges innecessaris i llocs preferencials.

Aquesta és una reflexió sobre la participació i també sobre la intromissió de la classe política en les activitats socials i culturals de qualsevol ciutat. Perquè sembla que estem començant una nova etapa on s’acabaran les ‘cadires reservades’ a que alguns i-o algunes ja estan massa acostumats. Perquè ja és molta gent la que es pregunta: Per què a les estrenes, inauguracions, jornades o altres activitats es posen els polítics i polítiques a les cadires de la primera fila amb el rètol de ‘reservat’, que tant recorda èpoques passades? Altres cops no és així, però perquè és a les cadires de la setena filera, perquè és de les més ben situades.

I unes altres qüestions: Per què els polítics i polítiques sempre han de parlar en tots els actes de qualsevol tipus? Entenen més que especialistes, artistes, crítics o professors, professores? Qui paga les entrades no té cap rellevància? La rellevància és tota per als qui es col·loquen de manera sistemàtica, independent dels seus mèrits, per davant i per sobre de la majoria de la ciutadania? El protocol, el costum i la falta de reacció de la majoria els avala, de moment. Fins i tot ens hem acostumat a la seva manca de puntualitat i a la impertinència de les seves agendes ‘tan ocupades’ que constantment obliguen a canviar les dates previstes per ajustar-se a les seves. Estem una mica cansats d’esperar-los i de no poder començar fins que es dignen arribar.

No som “tontos”!

Potser pensen que és molt important el que ells o elles han de dir i que el públic està esperant les seves aportacions i valora molt les seves paraules. Potser pensen que som ‘tontos’ o idiotes en el sentit etimològic de la paraula. És a dir ximples, desinformats i acrítics que no participem en la vida social i política. Si no és així, no sé quina altra explicació té. Però la realitat és que força gent ja ha deixat d’anar als actes inaugurals per no haver de presenciar aquestes actuacions polítiques tan lamentables. Si els aplaudeixen només serà per compromís i per bona educació. No ens hem de conformar a trobar a qualsevol fulletó informatiu, tríptic o catàleg l’omnipresent fotografia del polític de torn i el seu escrit de salutació, benvinguda o presentació… Són el que es coneixen com a ‘textos institucionals’ o ‘presentacions polítiques’. Es creuen que ells i elles són els que paguen i això els dóna dret a posar la seva foto, logo i discurset.

De debò es pensen que alguna persona es llegeix amb interès el que en realitat ha escrit un assessor o càrrec de confiança i està farcit d’obvietats, tòpics i generalitats? No seria més lògic que qui escriu aquests textos de presentació fos una persona experta, organitzadora, entesa o qui tingui realment alguna cosa a dir? No seria molt més interessant trobar-se un text que tingui que veure directament amb l’esdeveniment del que parla, que l’hagi fet realment l’autor o autora que signa l’escrit i que sigui una aportació amb contingut rellevant, interessant, original i creatiu? Els autors són sempre els seus ‘negres’ encara que molt ben pagats!

Són una classe política que només volen fer-se la foto i estan només preocupats per la seva rellevància política i social. Perdó, rectifico, que estan sobretot preocupats per la rellevància de la seva imatge.  És comprensible que es deleixen per sortir a la foto, però es preocupant que això ja s’ha instaurat com un rutina inqüestionable i que aquesta tregui lloc al protagonisme que haurien de tenir els autèntics creadors i creadores, artistes o professionals. I -perquè no dir-ho també?- al protagonisme que correspondria al públic i a la ciutadania, a qui finalment es suposa que van adreçades les activitats que s’organitzen. No anava així la cosa?

Potser no és prou conegut que als països anglosaxons i nòrdics els polítics i polítiques no van mai a presidir les inauguracions i procuren que no es barregi la cultura i la política o l’esport o l’educació. Com en aquests països, més avançats cultural i cívicament que el nostre, no és necessari que vinguin. Ningú els espera i ens ho podríem estalviar.  A més a més, els seus discursos són ben avorrits, llargs i sempre venen a dir més a o menys els mateix: estic molt content-a d’estar aquí, aquest és un acte molt important, vull agrair als organitzadors… Ben bé tots podrien començar per ‘És per a mi un orgull i una satisfacció…’

Sempre ens quedarà Polònia

Amb una mica de sort molt aviat passarem de reservar cadires pels polítics i polítiques a fer ‘reserves’ per aquesta mena de representants. Perquè s’apropa una extinció general en tota regla d’aquestes pràctiques i caldrà mantenir la memòria de com es fa ara per a les pròximes generacions. Serà necessari una mena de Museu del passat com el del programa satíric de televisió ‘Polònia’ on podrem trobar com era la pràctica habitual d’aquest polítics i polítiques quan ho volien presidir tot, presentar tot i seure a totes les cadires reservades. Potser quedarà alguna ‘reserva natural’ on això tingui continuïtat,  però voldrien que siguin poques, petites i ben lluny d’aquí.

Esperem que aquesta situació canvií el més aviat possible. És una qüestió d’ètica, de responsabilitat i també d’educació. Sembla mentida, però com deia Stevenson, ‘la política és potser la única professió per a la qual no es considera necessària cap preparació’.

A mitjans de l’any passat, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD) va identificar la necessitat d’endegar una campanya sobre la cooperació internacional al desenvolupament des dels municipis.

La idea era fer un debat i elaborar un material per a una campanya adreçada a ‘desmuntar tòpics’ i construir un discurs renovat en defensa d’una política pública de cooperació internacional al desenvolupament i de sensiblització social solidaria. Una política que existeix a casa nostra des de la restauració de la democràcia als nostres consistoris ara fa ja tres dècades, però que ha experimentar un decidit impuls més recentment.

Com podem veure cada dia amb els nostres propis ulls, la crisi econòmica ha intensificat els atacs i el qüestionament d’aquesta política per part de grups d’interès que hi veuen una presa fàcil. Amb aquests missatges populistes volen desenvolupar un discurs que pretén segregar i establir diferències entre les persones afectades per la pobresa, alienant i desconeixent les causes que la generen a casa nostra o fora del nostre país. Aquest discurs sensacionalista i interessat va adreçat a contra la visió d’una societat civil internacional i serveix per ocultar els impactes amb els quals la cooperació local, dins les seves possibilitats, ha contribuït a la lluita contra la pobresa, la desigualtats i la justícia social més enllà de cada municipi.

Les raons de la cooperació

Amb la col•laboració d’un centenar de persones, entre les quals tècnics i tècniques municipals, regidors i regidores, i entitats de la societat civil a tot el territori català, s’ha elaborat un diagnòstic dels ‘atacs a la cooperació’ i un seguit de propostes que poden ser compartides de manera general arreu.

Davant les properes eleccions municipals, que aniran seguides d’altres comicis en els pròxims mesos, aquesta és una tasca de tots els partits polítics que vulguin comprometre’s. Però això és més fonamental encara en el cas de la cita electora del món local del proper 24 de maig, perquè serà el moment de posar en valor aquesta política pública com una peça més de les seves propostes de govern, sempre d’acord amb els seus principis i programes. Per això s’ha confeccionat una ‘Guia per a la defensa de la cooperació al desenvolupament des dels municipis: Les raons de la cooperació’ que vol ser un més que un document més, vol esdevenir una eina útil per desenvolupar un discurs que defensi la cooperació contra els qüestionaments fonamentats en plantejaments excloents, xenòfobs i desconeixedors dels lligams que el nostre país té i ha de mantenir amb la resta de pobles i persones del món. Per entendre la cooperació la cooperació al desenvolupament com l’instrument polític i social transformador que sempre ha estat.

Avui, 24 d’abril, és el dia de la commemoració del centenari del genocidi armeni. Ara fa un segle, l’adveniment de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va implicar l’exposició de l’Imperi otomà a un conflicte de grans proporcions que posava al descobert els seus problemes estructurals. La resposta dels anomenats ‘Joves Turcs’ davant les tensions de la guerra va ser el reforç de la política d’homogeneïtzació interna, fet que derivà el 24 d’abril de 1915 en l’arrest i assassinat d’uns 800 intel·lectuals armenis, en una jornada que es coneix com el Diumenge Vermell. Aquest esdeveniment va constituir l’inici simbòlic del que avui coneixem com el Genocidi Armeni (1915-1916), el qual es va saldar segons alguns autors amb 1,5 milions de morts –el 70 % de la població armènia– i centenars de milers de desplaçats.

Pel poble armeni avui és una data significativa que any rere any serveix per commemorar i recordar uns fets històrics que encara no tenen el reconeixement internacional que es mereix.

Però enguany és una data especialment trista i significativa, no només pel simbolisme del número rodó del centenari sinó perquè s’ha arribat fins aquí sense haver aconseguit la restauració de la memòria històrica i el ple reconeixement de la comunitat de països del món, encara que si que va ser reconegut pel Parlament català en el 2009.  Només fa uns dies vam tenir ocasió de sentir les paraules de condol del Papa Francesc que alhora van generar la protesta del president turc que només reconeix les matances i els fets de guerra, però no el seu caràcter genocida sistemàtic.

Actualment hi ha 5 cops més població armènia fora de les seves fronteres que a l’interior del país. També han arribat, molt darrerament al nostre país i una comunitat important, d’uns 500 membres, hi viu a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet des de fa uns anys. Allà han creat una associació cultural, fan classes, cerimònies religioses, familiars i festives, tot participant a la vida social de la població.

Per això el fotògraf colomenc Andreu Fernàndez ha preparat una molt interessant exposició, ‘Armènia: cent anys després’, on reflexa la vida quotidiana dels armenis catalans i també ens apropa a la desconeguda realitat dels armenis d’Erevan, Nagorno-Karavack i altres llocs del Caucas asiàtic. L’exposició es pot veure fins el 15 de maig al Centre Cívic Riu (C. Lluís Companys nº 9 de Santa Coloma de Gramenet).

Qui se’n recorda dels armenis? Aquesta era la pregunta que feia Hitler als seus generals quan preparava la invasió de Polònia i tot l’est europeu.

Com deia Companys referint-se als catalans, ‘totes les grans o petites causes tenen els seus defensors, però aquesta causa només té com a principals defensors, de moment, als mateixos armenis’.

El diumenge dia 19 d’abril es va presentar públicament a la Rambla de Sant Sebastià de Santa Coloma de Gramenet la candidatura de SOM Gramenet per a les eleccions locals del pròxim 24 de maig.

L’acte va reunir a  molts colomecs i colomenques durant tot el matí en un ambient festiu, agradable i molt positiu.  Van poder conèixer les línies generals de la proposta de programa, el resum de les 20 propostes clau, el seu codi ètic i també els noms de les candidates i els candidats la llista de SOM Gramenet que té el suport de ‘Gent de Gramenet’, de ‘PODEM/ PODEMOS Gramenet’ i de persones independents.

Amb la presentació a càrrec d’Oriol Corral, van intervenir Anna Pérez per introduir l’acte, Aitor Blanc per parlar sobre el Programa electoral, Paqui Luna que va presentar el codi ètic i Joan Pastor que va parlar sobre el Manifest de suport. Van intervenir també representants de les candidatures germanes de ‘Guanyem Badalona’ i de ‘Sant Adrià en Comú’. La genial intervenció final va ser d’Emiliana Salinas, que justament és qui tanca la llista electoral.

Totes les persones de la candidatura que ara comença a caminar van signar el compromís amb el Codi ètic aprovat recentment.

També es va presentar un manifest obert ‘SOMriu que ja hi SOM’ per recollir la signatura d’adhesió de tots els veïns i veïnes per una democràcia participativa, per una economia solidària, per un ajuntament transparent, per la pobresa zero,per una ciutat habitable, per una sanitat i una educació de qualitat, perquè SOM i SEREM gent activa i compromesa!

Amb la música i la veu de l’extraordinari grup colomenc Pelo Grueso Soul, va acabar la jornada de presentació a migdia fem plegats un vermut de celebració i convivència a l’estil de SOM Gramenet.

La seva nova web és: www.somgramenet.cat