Gramenetum

Jutjar algú per assassinat en aquesta guerra seria com posar multes de velocitat a la carrera d’Indianapolis. (‘Apocalypse Now’, 1979)

Sens dubte, l’any 2025 serà recordat per sempre més com l’Any del Genocidi contra els palestins. Restarà a la història com un terrible esdeveniment, i no només per a la nostra generació, en forma de genocidi al que hem assistit en directe, televisat, radiat i difós per les xarxes a nivell internacional. Un extermini que va començar al 1947, quan l’ONU va aprovar el Pla de partició de Palestina i, per tant, la creació de l’Estat d’Israel (1948).

Podem debatre i perdre el temps en discussions nominalistes amb qui nega l’existència d’aquest genocidi però és prou remetre’s a la definició del terme que va sorgir del Conveni per a la prevenció i la sanció del delicte de genocidi, aprovat el 9 de desembre del 1949 per l’Assemblea General de les Nacions Unides: «El genocidi és la destrucció intencionada, total o parcial, d’un grup nacional, ètnic, racial o religiós, amb cinc actes principals: matar membres del grup, causar-los danys corporals o psíquics greus, imposar condicions de vida destinades a destruir el grup, mesures per impedir naixements i, finalment, trasllat forçat de nens».

Però és prou parar esment al recent Informe de la Comissió Internacional Independent de Recerca sobre el Territori Palestí Ocupat, inclosa Jerusalem Oriental, i Israel: «Anàlisi jurídica de la conducta d’Israel a Gaza en virtut de la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi. Consell de Drets Humans de Nacions Unides». 16 de setembre de 2025 https://lnkd.in/dFeY_S58

Què ens diu, en essència, aquest informe de Nacions Unides:

«La Comissió conclou, basant-se en motius raonables, que les autoritats israelianes i les forces de seguretat israelianes han comès i continuen cometent els següents actus reus de genocidi contra els palestins a la Franja de Gaza, a saber: (i) matar membres del grup; (ii) causar greus danys físics; deliberadament al grup condicions de vida calculades per provocar la seva destrucció física total o parcial; i (iv) imposar mesures destinades a impedir naixements dins del grup».

«Sobre la incitació al genocidi, la Comissió conclou que el president Isaac Herzog, el PM Benjamí Netanyahu i el llavors ministre de Defensa Yoav Gallant han incitat a la comissió de genocidi i que les autoritats israelianes no han pres mesures contra ells per castigar aquesta incitació».

«Així, la Comissió conclou que les autoritats israelianes i les forces de seguretat israelianes han tingut i continuen tenint la intenció genocida de destruir, en tot o en part, els palestins a la Franja de Gaza».

«La Comissió també observa (.) la seva preocupació que la intenció específica de destruir els palestins en conjunt s’hagi estès a la resta del territori palestí ocupat, és a dir, Cisjordània, inclosa Jerusalem Oriental».

En definitiva, no hi ha espai pel dubte pel reconeixement oficial i popular d’aquest atroç crim de Genocidi perpetrat pel govern d’Israel. Hem de ser capaços de fer aquest reconeixement i de trencar amb aquesta normalització de la guerra, la destrucció i l’assassinat massiu. L’única solució davant la banalització del mal és la presa de consciència, el pensament crític i ser coneixedor que la indiferència n’és còmplice. No podem pertànyer a un sistema que permet aquest genocidi. S’han de prendre urgentment les mesures per restaurar i aprofundir la legalitat internacional i del Dret dels Drets Humans.

Caldrà seguir debatent i actuant decididament sobre això: ¨No cal abandonar mai ni l’acció ni l’esperança¨ (Pompeu Fabra i Poch, Enginyer i lingüista, 1868-1948, mort a l’exili a causa de la Guerra Civil espanyola).

També podeu llegir la notícia de Nacions Unides: “Israel ha cometido Genocidio en Gaza”

Un miler de persones es van concentrar ahir, dimecres 12 d’agost, a la plaça de Sant Jaume a Barcelona, davant l’edifici del Palau de la Generalitat, per protestar per l’assassinat de prop de tres-cents periodistes a Gaza per part de l’exercit d’Israel. La convocatòria va anar a càrrec del total de 143 comitès empresarials, sindicats, organitzacions, col·legis professionals i mitjans de comunicació catalans que es van unir per impulsar aquesta protesta pública general. Foto de capçalera: Joan Cabañas

«Callar és ser còmplice»

Aquest és el lema proclamat internacionalment arran de la mort de sis periodistes en un sol atac de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) el passat cap de setmana. Els assassinats per part de l’exèrcit israelià dels periodistes de la cadena de televisió Aljazeera Anas al-Sharif i Muhàmmad Qreiqeh i els càmeres Ibrahim Zaher, Muhàmmad Noufal i Moamen Aliwa han commocionat el món aquestes darreres hores. L’exèrcit mateix va reconèixer els fets i els va justificar argumentant que Anas al-Sharif era un membre operatiu d’Hamàs

En el manifest que es va llegir, els organitzadors han denunciat que Al-Sharif “va ser assassinat en un atac de precisió contra la tenda on treballava”, una acció que, segons han afirmat, ha estat “obertament reivindicada” per les autoritats israelianes després d’una “campanya de desinformació” que buscava vincular-lo al terrorisme. També han acusat Israel de voler “silenciar el missatger” i impedir l’accés de premsa estrangera independent a Gaza, així com d’”amenaçar i matar periodistes” que informen sobre el terreny. Entre els mitjans de comunicació convocants estava la revista digital colomenca Infograma.cat en el marc del col·lectiu de premsa local “Catalunya metropolitana”. 

No és una guerra, és un genocidi

«No podem defallir en aixecar les nostres veus perquè s’aturi el genocidi. Continuarem reclamant a les nostres institucions ia la Unió Europea que deixin de ser còmplices i utilitzin totes les eines que estiguin a les mans per aturar aquesta barbàrie», afirma el comunicat.

També han afirmat que “el primer ministre israelià –Benjamin Netanyahu– nega unes imatges que han fet la volta al món: les de nenes i nens famèlics de Gaza, on la població palestina està morint de fam perquè Israel bloqueja des de fa mesos l’entrada d’aliments i medicines” i on tant els atacs de l’exèrcit com la fam “han provocat la mort de desenes de milers de palestins i palestines” des de l’inici de l’ofensiva.

No oblideu Gaza

A més, entre les demandes de la convocatòria hi havia garantir la seguretat i els drets laborals dels periodistes a Gaza i Cisjordània, permetre l’accés sense restriccions de mitjans internacionals, portar els responsables davant el Tribunal Penal Internacional, aixecar el bloqueig per permetre l’entrada d’ajuda humanitària i suspendre les relacions militars i econòmiques amb Israel fins que s’aturi el que defineixen com a genocidi.

Les etiquetes #StopGenocideGAZA i #JournalismIsNotACrime han servit per difondre la crida a la mobilització.

La guerra més mortífera de la història pels periodistes

Un informe del projecte Costs of War del Watson Institute for International and Public Affairs eleva la xifra de periodistes morts fins a 270 i assenyala que la guerra a Gaza, des del 7 d’octubre de 2023, ha matat més periodistes que, la Primera i la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Corea, la Guerra del Vietnam (inclosos els conflictes a Cambodja i Laos), les guerres a Iugoslàvia dels anys noranta i 2000, i la guerra posterior a l’11 de setembre a l’Afganistan, juntes.

Des del Watson Institute for International and Public Affairs denuncien que “diferents governs nacionals i els grups terroristes –des d’Israel, el règim d’Assad a Síria i els Estats Units fins a l’Estat Islàmic– han trobat maneres de reduir la cobertura dels conflictes a través de múltiples mitjans, des de polítiques repressives fins a atacs armats”. La institució estatunidenca alerta que aquests governs i grups terroristes que assenyalen, “han assassinat periodistes i han contribuït a fomentar una cultura d’impunitat“, convertint zones de conflicte com Síria i Gaza en “cementiris de notícies”.

Què diu el Dret Internacional?

En virtut del Dret Internacinal Humanitari (DIH), els professionals dels mitjans de comunicació que treballen en conflictes armats gaudeixen dels mateixos drets i proteccions que qualsevol altre civil, sempre que no participin a les hostilitats. Tot i que el DIH només fa dues referències explícites al personal dels mitjans de comunicació (l’article 4 A (4) del Conveni de Ginebra III i l’article 79 del Protocol addicional I), la seva protecció en virtut de la legislació vigent és força exhaustiva, quan aquestes disposicions es llegeixen en conjunt amb altres normes humanitàries.

Per la seva part, el Comitè Internacional de Creu Roja (CICR) opina que les lleis existents confereixen als periodistes protecció suficient. El desafiament és garantir una implementació millor d’aquestes normes. Qualsevol violació ha de ser investigada a fons i els responsables han de ser processats i castigats. Les persones poden i han de ser processades per qualsevol crim de guerra que cometin, i cada part en un conflicte armat ha de complir el dret internacional humanitari i fer-lo respectar per les altres parts.

També podeu llegir a la revista Infograma.cat l’article : “Diem prou” (05/06/2025)

El passat dilluns dia 9 de juny va tenir lloc a Madrid un acte organitzat per la Confederación Española de Religiosos (CONFER) per demanar perdó públic a les dones i famílies víctimes supervivents del Patronato de Protección a la Mujer.
Hi vaig assistir i vaig sortir ben sorprès per l’exercici d’hipocresia de la representació eclesial present. Potser ningú s’hauria d’haver sorprès després de conèixer la declaració d’uns dies abans, en nota de premsa del 29 de maig anterior, del president de la CONFER, Jesús Diaz Sariego, en la que deia: ”nosotros no hemos vivido esa experiencia que también hay que contextualizar en un contexto de la época”. I a més afegia: “muchas mujeres que han pasado por estos centros les ha servido como promoción personal y profesional”
I quin era “el context” de l’època, que segons l’església ho justificava tot? Doncs el de una institució franquista amb la col·laboració de les ordes religioses, potser la institució més longeva del franquisme i també la menys poc coneguda i la més oblidada, per reprimir i empresonar en reformatoris les dones, sobretot joves, considerares “caigudes o en risc de caure”, en la terminologia de l’esglèsia.

Per recuperar i reivindicar la memòria de les víctimes del Patronato
Aquest Patronato va marcar de manera directa la vida de desenes de milers de dones de l’Estat espanyol i en va atemorir la resta. Una institució de principis del segle XX que es recupera l’any 1941 i activa fins a l’any 1985 per tal d’exercir un control patriarcal ferri sobre les dones i castigar qualsevol conducta transgressora que qüestionés les estrictes normes morals del franquisme, a través de l’internament de les joves a centres gestionats per ordres religioses.
Les perpetradores essencialment van ser monges: adoratrices, trinitarias, terciarias capuchinas de la Sagrada Família, hermanas de la caridad, oblatas o cruzadas evangéliques, aquestes darreres són una ordre secular.
Enguany fa 40 anys de la seva desaparició. Havien passat deu anys de la mort del dictador, vuit de la proclama de la Constitució espanyola i de la Llei d’amnistia.

Demanar perdó amb la boca petita i sense convicció
L’acte de petició de perdó per part de l’església catòlica va ser a la sala d’actes de la Fundación Pablo IV, un lloc no neutral, per descomptat, malgrat l’afirmació en sentit contrari del presentador de l’acte, el propi Sariego. Però resulta més indignat que uns dies abans, el 6 de juny el representant de la CONFER va comunicar al grup impulsor de víctimes supervivents que no s’emetrien els testimonis referents al robatori de bebès en els centres religiosos. La CONFER tampoc acceptava les referències als casos de suicidi. Per descomptat això no va ser acceptat per part de les víctimes, però els organitzadors es van fer els desentesos. Què podia sortir malament?

Imperdonable
És per això que davant aquesta actitud intransigent de la CONFER la major part de la sala va aixecar-se per dir «NO». Va ser una protesta molt espontània, comprensible i natural que va capgirar el sentit de tot plegat i va donar un altre caràcter a l’acte, de l’acceptació d’un perdó fred a l’exigència de compromís i justícia.
Es van aixecar cartells amb el «NO» i es van corejar l’exigència de Veritat, justícia i reparació. Per fer-vos una idea aproximada podeu veure un vídeo de l’acte aquí, efectivament “retallat” per la CONFER. Aquesta reacció col·lectiva de las persones assistents, excloent evidentment les monges presents, va significar una emotiva explosió de sentiments i de sororitat en una lluita compartida i llargament amagada o menystinguda que finalment surt a la llum.

Exigeixen Veritat, Justícia i Reparació
Davant la CONFER el perdó exposat es va fer patent que no era suficient, que la petició va més enllà i sobretot que es demana «obrir els arxius» i el compromís per investigar, per treure a la llum tot el que va passar i per començar la via de la reparació de manera inexcusable.
Els dies posteriors hem viscut també la coincidència de la declaració del president de la Conferència Episcopal espanyola Luis Argüello. En relació amb el recent cas de corrupció que afecta l’entorn del president Pedro Sánchez, Argüello ha expressat que «veure el president del Govern demanant perdó és un gest humanament reconeixible, però políticament irrellevant», matisant que «el perdó s´ha de traduir en un altre tipus de mesures». Sembla que a la CONFER no han llegit les declaracions del seu capitost.
És clar que demanar perdó és un acte irrellevant si només es queda aquí. Potser caldria que això s’ho apliquessin a ells mateixos i a l’església espanyola en general. Aquest Argüello, però és el mateix que també acaba de demanar eleccions anticipades i alguns comentaristes l’han contestat que no les demanaven mai durant la dictadura.
Definitivament es tracta de la pitjor injustícia sistemàtica contra les dones per la seva extensió territorial i en el temps.

Sobre aquest tema també podeu llegir:

Sànchez Palacios, J.L [Josep Lluís]. (2025). Fils vermells, Bloc Gramenetum-Més Vilaweb.

Redacció. (2025). El fil vermell, retalls d’una època. Revista Infograma.cat

«El fil vermell» és el nom d’una interessant proposta artística en el triple àmbit teatral, expositiu i literari. L’obra de teatre amb aquest nom s’acaba de presentar al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet (cicle Donescena) els passats 16 i 18 de maig amb molt bona acollida. Ha estat impulsada per l’autora Sílvia Terol juntament amb la dramaturga Lucia Lerendegui, com a directora, i ha comptat amb la interpretació de les magnífiques actrius Ani Saghatelyan, Anna Cerveró i Elisabet Egea. Amb elles, Lerendegui aconsegueix un equip artístic entusiasta, cohesionat i extraordinari per a una varietat de personatges que representen experiències i generacions diverses, amb interpretacions captivadores i emocionants.

Un fil vermell que ens uneix
L’obra de teatre “El fil vermell” ens presenta una sèrie d’històries de ficció, que ben podrien ser testimonis reals, sobre el Patronato de Protección a la Mujer. Va ser una institució de principis del segle XX que la dictadura va recuperar l’any 1941 i que va perllongar la seva activitat fins a l’any 1985. Estava presidida per Carmen Polo de Franco i depenia del Ministerio de Justicia. El seu objectiu era exercir un control patriarcal ferri sobre les dones i castigar qualsevol conducta transgressora que qüestionés les estrictes normes morals del franquisme, a través de l’internament de les joves a centres gestionats per ordes religiosos. Essencialment van ser monges: adoratrices, trinitarias, terciarias capuchinas de la Sagrada Família, hermanas de la caridad, oblatas o cruzadas evangéliques, aquestes darreres són una ordre secular.
El Patronato, com sovint era conegut, pretenia, atenció!, “la regeneración de las jóvenes caidas o en riesgo de caer…”. Que significava això? Que qualsevol dona podia ser una mujer caida… i que aquesta era una immensa institució penitenciaria per a noies adolescents que eren internades sense cap judici ni procediment.
A més és, certament, la institució franquista més longeva i, segurament, la més desconeguda d’aquest fosc període. Ho podem constatar actualment cada dia amb la gran quantitat de gent que no la coneix o en sap molt poc, i no només entre el sector més jove de 30 anys. Però és indiscutible que va marcar de manera directa i negativa la vida de desenes de milers de dones de l’Estat espanyol i en va atemorir a tota la resta, durant diverses generacions.
Ara fa ja 40 anys de la seva desaparició. Però no hem d’oblidar que no es va dissoldre fins passats deu anys de la mort del dictador Franco. A més havien viscut vuit anys des de l’aprovació de la Constitució espanyola i de la llei d’amnistia. I tres anys des de l’arribada del primer govern socialista de l’anomenada transició democràtica. Durant tot aquest temps, increïblement, encara va haver-hi dones tancades i castigades en els seus nombrosos centres, prop d’un miler a tot l’Estat.

Recuperar i expressar una memòria a punt d’oblidar-se
Sílvia Terol ens diu que necessitava escriure allò que anava recercant i llegint quan va ser conscient de la importància d’aquest tema, que volia crear uns personatges femenins que expliquessin la seva història en primera persona per poder-ho assimilar: “El que més en dol és el silenci i l’oblit actuals, el sentiment de culpa que van saber inocular a moltes de les joves que ho van patir, la falta d’oportunitats perquè ens ho expliquin. M’indigna que l’Estat no hagi fet per reparar-les i que les congregacions religioses que en foren còmplices rebin subvencions públiques i premis de les administracions a la seva tasca en pro dels Drets Humans i de les dones…”
Sens dubte, un dels moments més colpidors per l’autora ha estat la trobada amb dones que van ser internades en els centres del Patronato de Protección a la Mujer. Destaca sobretot que no es reconeixen com a víctimes sinó com a supervivents. I ho són, però també són dones resilients, compromeses, generoses i lluitadores. A elles va dedicat, en primer lloc, tot el conjunt d’aquest complet projecte artístic.
Parafrasejant la cita de l’escriptora Montserrat Roig (1946-1991), “si hi ha un acte d’amor, i de justícia, aquest és la memòria”.

Aquesta peça teatral aviat es podrà tornar a veure. Serà a la Casa Elizalde el dijous 26 de juny a les 19:30 h (c. València 302, Barcelona). Es poden reservar les entrades aquí. No us ho perdeu!

Fitxa artística:
Autoria: Sílvia Terol Ledesma
Direcció: Lucía Lerendegui
Repartiment:, Anna Cerveró, Ani Saghatelyan i Elisabet Egea
Atrezzo i visuals: piliparra
Disseny de llums: Mikel Tejada
Espai sonor: Mikel Tejada, Lucia Lerendegui
Disseny de moviment: Kàtia Coser
Vestuari: Alexia Sionta
Suport lingüístic: Carme Giménez Capdevila
Amb el suport del Centre Cívic Vil·la Urània
Agraïments: Grup de Suport a les Represaliades pel Patronato de Protección a la Mujer (Maria Forns, Mariona Roca, Dolors Sabaté), Consuelo García del Cid, Pilar Aymerich, M. Teresa Morandi i Centre d’Art Santa Mònica.

També la proposta expositiva «El fil vermell» de l’artista plàstica colomenca Pili Parra (piliparra), amb textos de Sílvia Terol, ha estat una de les obres seleccionades per a la «Mostra FemArt 2025», a Ca la Dona. És va presentar el passat 20 de març i s’ha pogut veure fins el 15 de maig a la seu d’aquest espai d’acció feminista, al carrer de Ripoll número 25 de Barcelona.

Una exposició per recuperar la memòria oblidada de moltes dones
L’artista piliparra explica que “El fil vermell» ha estat per ella un projecte artístic amb un munt de reptes. El primer ha estat descobrir l’existència del Patronato de Protección a la Mujer, una institució que fins fa poc temps ella desconeixia. Expressa que com a dona i com a feminista la va impactar molt: «Vaig sentir la necessitat de buscar més i més informació, de sentir més i més testimonis encara que em fes bullir la sang. Quan l’escriptora Sílvia Terol em va proposar il·lustrar els seus textos sobre aquest tema, no ho vaig dubtar gens. Vaig voler posar el meu granet de sorra per fer visible aquesta història macabra ocultada per l’Estat i l’Església».

Per aquesta mostra, piliparra s’ha plantejat també un repte tècnic per no emprar el seu estil habitual: «Volia trobar una imatge nova, un format o manera de treballar propis per a aquest projecte; un estil que estigués a l’alçada dels relats i de les circumstàncies que descriuen. He investigat per tal de poder presentar de la manera més adient el que jo volia expressar. A través de les il·lustracions, he intentat reflectir la duresa de les diferents situacions i que es pugui empatitzar amb els sentiments, el dolor i les emocions d’aquestes dones supervivents. No vull que el seu patiment ens deixi impertorbables ni s’esborri».

“Si hi ha un acte d’amor, i de justícia, aquest és la memòria”

La Mostra FemArt té una llarga trajectòria i és un dels projectes vertebrals de Ca la Dona. Impulsada des de l’any 1992, presenta i difon projectes artístics fets per dones, lesbianes, trans i persones no binàries a la vegada que fomenta espais de trobada entre moviments socials, artistes i teòriques.
També està previst que aquesta exposició acompanyi i complementi el recorregut de l’obra de teatre i que sigui el nucli gràfic del llibre sobre els textos teatrals que es preveu editar la propera tardor per l’editorial Pont del petroli.

Per finalitzar, us recomano la lectura de l’article «El fil vermell, dones silenciades pel franquisme que tornen a escena», de Jordi Salgado de la Torre a la revista TransBaixPower nº 14-15, gener-març 2025, pàg. 8-10.

També podeu llegir a la revista digital Infograma l’article «L’exposició el fil vermell es presenta a Ca la Dona» i l’article «El fil vermell, retalls d’una època».

De l’anglès trobo moltes paraules que m’agrades i m’atrauen especialment tant per la seva sonoritat evocativa com pel seu sentit  sovint difícil de traduir sinó és per una perifrasi  sovint massa llarga en comparació  amb l’efecte de l’original anglosaxó, que realment prové de l’alemany antic.

Una d’elles és sense dubte el terme ‘wanderlust’. Aquesta paraula súper especifica ens parla de l’esperit viatger, de les ganes de conèixer món, de la passió per viatjar…

Etimològicament el seu significat seria ‘ganes de caminar’, és a dir: ‘el desig i el delit de caminar o de viatjar. ‘Un fort desig de  conèixer, viatjar, recórrer i explorar el món’. Això es wanderlust! No hi ha una altra paraula!

És realment un mot suggeridor, rotund i interessant que no té una equivalència en la nostra llengua.

Com ho podrien dir nosaltres? Com van arribar els anglesos a elaborar una expressió tant senzilla i clara per una idea com aquesta?

Ara que comencen vacances i estem a punt de sortir de viatge a l’estranger, i fins i tot gairebé fora d’Europa (concretament a Escòcia, afectada pel virus del Brexit, que de moment no sembla massa contagiós), és el moment de fer realitat la nostra passió per viatjar i conèixer altres països, cultures, paisatges, menjars i costums.

L’autèntic viatge de descoberta no consisteix en trobar nous paisatges sinó en tenir nous ulls (Marcel Proust)

Els francesos per la seva part també tenen una altra paraula relacionada amb aquesta que m’encanta: ‘dépayser’.

El seu significat té que veure a ‘sortir de la teva zona de confort’. Conté la paraula que ‘país’ i el terme ‘de’ que denota negació.

La seva traducció seria per tant ‘sortir del teu ambient, des ubicar-te, estar fora del teu entorn, canviar d’hàbits…’ És el que ens passa, volgudament, quan sortim de casa nostra, de viatge, per marxar fora i viure altres realitats,  per ‘des ubicar-nos’ perquè ens ubiquem en un altre lloc aliè.

No és un significat magnífic entès  d’aquesta manera?

Però jo de totes les frases sobre viatges, viatgers i turistes, de les que aquests dies es citen moltes, sempre em quedo amb la de Pessoa que negava que el que nosaltres trobem viatjant fos el que veiem. Ell deia que ‘veiem el que som’.

Enguany van participar unes 200.000 persones a l’anomenada ‘Nits dels Museus’ que es celebrà el passat dissabte 21 de maig a Barcelona i altres ciutats de l’àrea metropolitana.

Són molts més dels que es preveia rebre. És una nova xifra rècord per una iniciativa cultural anual que ja ha arribat a la seva novena edició que amb 83 centres ha quadruplicat el nombre de museus participants a la primera edició del 2008.

L’origen és una gran proposta del Consell d’Europa on pel 2016 hi participen actualment uns 4.000 centres d’uns 40 països.

Si  el que es busca és omplir els espais, sovint buits, d’alguns museus amb una gran operació de màrqueting cultural i obertura gratuïta, l’èxit és definitivament aclaparador, però hauríem d’entendre que el seu objectiu va molt més enllà i que l’oferta pretén donar difusió del patrimoni museístic, presentar novetats o projectes, organitzar visites insòlites i posar en marxa esdeveniments musicals, visites comentades, representacions, documentals…

És inqüestionable l’enriquiment de l’experiència de les visites en l’horari singular del capvespre i matinada que dóna una altra perspectiva i descobreix aspectes desconeguts per la majoria d’espais museístics de la seva pròpia ciutat als quals potser no s’ha trobat ocasió ni moment per visitar.

Sembla que els més visitats han estat el Born Centre Cultural, el  MNAC i el Macba, que són els principals pilars de l’eix dels museus barcelonins. La llista continua amb altres com el magnífic Recinte Modernista de Sant Pau, el CaixaForum, el Museu Marítim, el MEAM i, com no, el CosmoCaixa.

També hi ha hagut noves incorporacions i moltes novetats en aquesta festa dels museus que no cal comentar perque` el que voldria destacar, que potser desdibuixa el concepte dels centres culturals i d’exhibició, és la participació d’altres espais com els que vaig tenir l’ocasió de conèixer  per primer cop: La Gran Logia Provincial de Catalunya (Gran Via 617)i la Biblioteca Pública Arús (Passeig de Sant Joan 26).

Haig de dir que ambdós es mereixen la visita i fins i tot l’espera, que era de una hora i mitja en el cas de la primera. I que valoro i recomano molt visitar-los per a properes ocasions.

Una visita temàtica doble com aquesta té un interès doble per conèixer la seu d’un centre maçònic en actiu amb alguns dels seus membres com amfitrions i guies i el de trepitjar  una joia de biblioteca històrica, fundada el 1895, que era de les més avançades del seu temps i excel·lentment ben conservada.

El seu fons bibliogràfic ha pogut arribar fins els nostre temps superant dificultats greus durant la guerra i la postguerra. No cal dir que les seves sales, mobiliari i decoració artística són tota una meravella però el que destaquem és el seu caràcter de centre  de recerca  especialitzat en moviments socials i macònics. I alhora vam tenir l’ocasió de conèixer també la tasca actual de catalogació informatitzada dels seus fons.

Una dona pot sortir al cartell però no pot passar de la porta

La paradoxa de la nit va ser la imatge de la dona que apareix al cartell i la dels fulletons de la Gran Lògia encara que els maçons que explicaven el funcionament del temple i els seus ritus van deixar repetidament molt clar que la seva lògia era exclusivament masculina i no s’acceptaven dones. Curiosament aquesta era la pregunta que feien, repetidament, les dones o grups de dones visitants.

Segons les seves pròpies paraules: Es tracta d’un club d’homes lliures i de bons costums que fomenta valors com la fraternitat, la igualtat, la filantropia i  la solidaritat. No es pot dir que siguin ‘un reflex de la societat’ formada com a mínim en un 50 % de dones…

El que no va sortir al programa ni als principals mitjans de comunicació va ser la protesta dels empleats de els empreses subcontractades dels museus i centres culturals que només reben uns 5 euros per hora treballada.

Haurem d’esperar que el Consell d’Europa declari també el Dia Internacional del treballador cultural subcontractat.

Del 13 al 16 de maig, una delegació de l’Amical de Mauthausen, formada per estudiants i professors de diferents centres educatius de Manresa, Sant Celoni, València i Xàtiva; familiars i socis; i membres de la junta de l’associació, va viatjar a Àustria per participar en els actes commemoratius organitzats pels Comitès Internacionals de Mauthausen i Gusen. L’expedició ha visitat també el Castell de Hartheim, Gusen, Ebensee i Mauthausen, tots ells escenaris de l’horror i la barbàrie nazi on van morir molts catalans de l’exili republicà a conseqüència de l’anomenada Guerra Civil.

 L’Amical de Mauthausen i altres Camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya, que és el seu nom original en versió llarga, organitza homenatges per als supervivents i exdeportats arreu del territori espanyol i potencia l’erecció de monuments en la seva memòria. També col·labora amb aquelles institucions autonòmiques i estatals, Ajuntaments i entitats que estiguin interessades en realitzar homenatges a les seves víctimes, col·laborant en la recerca, facilitant exposicions i realitzant conferències en motiu dels actes d’homenatge.

Aquesta reconeguda organització, amb seu a Barcelona, representa als deportats d’aquest camp austríac i de tots els camps del III Reich, tot i que l’associació pren el nom de Mauthausen pel fet de ser justament el camp on van ser deportats més espanyols, però també manté vincles i col·labora també amb institucions i entitats de l’estranger i del nostre país, que tenen una història i una finalitat similars, especialment amicals i memorials dels camps de concentració i associacions memorialístiques.

Mauthausen: Mai més! Ni aquí ni enlloc!

En la commemoració, a principis de maig, de l’alliberament del camp de concentració es recorda sempre el jurament col·lectiu pronunciat pels supervivents: MAI MÉS! Per això els projectes educatius i de memòria de l’Amical volen aprofitar l’efemèride per tornar a manifestar el compromís de renovació d’aquest jurament que volia expressar la voluntat de lluitar per aconseguir un món més lliure, just i fraternal.

Malauradament l’actualitat no només fa evident la vigència de la necessitat d’aquesta actitud i compromís sinó que ens posa a davant la necessitat de continuar l’acció contra tot tipus de discriminacions, injustícies, desigualtats, persecucions i exilis. Això ho demostra cada dia quan veiem com pateixen milers de persones que arriben al límit de les fronteres del nostre continent buscant refugi de les guerres i els conflictes actuals.

En aquesta tasca resta molt per fer perquè enguany s’ha tornat a fer palès el desinterès del govern espanyol cap al reconeixement de les víctimes del seu Estat que van patir la mort i la tortura als camps nazis com aquest, no sense la complicitat dels governs franquistes d’aleshores.

Encara esta pendent el reconeixement oficial mentre alguns sectors, ben subvencionats, qüestionen la història i la tasca de memòria mostrant la cara més actualitzada del neofeixisme més ranci.

Per això des de l’Amical s’ha impulsat la posada en marxa d’una ‘Xarxa de Memòria i de prevenció del feixisme: Mai Més’ amb la implicació de joves estudiants, professors, ajuntaments i organitzacions interessades per portar a terme un treball de coordinació i intercanvi.

Però encara hi ha molt més motiu per preocupar-se i per ‘ocupar-se’: La ultradreta austríaca, amb el polític Norman Hofer al davant dels neofeixistes ultra nacionalistes del FPÖ, acaba de guanyar la primera volta de les eleccions presidencials per davant dels partits tradicionals anteriorment majoritaris per primer cop des del final de la Segona Guerra Mundial.

La senyal d’alarma no podia sonar més fort! La causa són els motius típics de l’atur i la falta de reformes o la baixa participació. No està tan clar: La desocupació està sobre el 4 o el 5 %, molt per baixa de la mitjana comunitària o dels països mediterranis, la participació va ser del 70%… La causa més imminent podria ser la manipulació mediàtica  i política de la crisi dels refugiats que tan a prop es veu des d’Àustria?

En tot cas aquest fenomen és comú i compartit en altres punts del nord europeu com el xenòfob Partit Popular Danès, que també ha guanyat les eleccions, els neonazis alemanys del NPD que podrien aconseguir, si no s’il·legalitza, un eurodiputat per primer cop a la història després que el tribunal constitucional eliminés el topall del 5% d’electors, el partit ultradretà Llei i Justícia polonès ha quedat en segon lloc i, el més conegut i pròxim a nosaltres, el partit francès del Front Nacional dirigit per Marine Le Pen que està a punt de ser el més votat del nostre país veí.

Potser també podrien aprendre de la història i sobretot de la més recent com el que va passar fa uns anys a la Gran Bretanya on els nazis del BNP, que tenien uns 50 regidors i dos eurodiputats, van desaparèixer totalment del mapa polític.

Potser va tenir alguna cosa a veure les mobilitzacions de Unite Against Fascism?

Es potser això similar al que va passar a la majoria de ciutats catalanes on hi havia regidors de Plataforma per Catalunya i on van treballar intensament les organitzacions, moviments i coordinadores veïnals i socials per denunciar públicament la seva ideologia antidemocràtica?

Potser pot passar el mateix a Polònia, Àustria, França i a tota Europa i s’aconsegueix l’eradicació de la política xenòfoba i racista, però ben segur que caldrà molta més coordinació i una acció molt decidida que digui clarament el que van jurar els supervivents de la deportació: Mai més, ni aquí ni enlloc.

Els municipis catalans, a través de l’Associació Catalana de Municipis- ACM i la Generalitat, s’acaben d’oferir ofert a les autoritats europees per acollir fins a 4.500 persones que fugen de la guerra. Aquesta és una resposta d’actuació immediata que es planteja després de molts mesos d’espera i de retard per part de l’administració estatal espanyola

De les 160.000 persones refugiades pendents de reubicació segons compromís dels països de la Unió Europea, només 459 han estat reubicades. I, per vergonya del govern i de l’Estat espanyol, només 18 han arribat aquí. Són unes xifres que tots trobaríem ben ridícules sinó és per que estem parlant d’una greu tragèdia i de la pitjor crisi humanitària del continent des del final de la Segona Guerra Mundial.

De moment el que ens trobem des de fa ja gairebé un any és que, contradient la seva responsabilitat moral i legal envers els sol·licitants de refugi, els governs europeus, per acció o per omissió, estan aixecant murs encara molt més alts, reforçant les fronteres, militaritzant les costes de la Mediterrània i vulnerant els drets fonamentals.

Els dies,  les setmanes i els mesos van passant i la crisi de l’arribada de refugiats a Europa continua estancada o amb pitjors pronòstics de solució. I sobretot pel patiment dels milers i milers de persones que entren i recorren el continent saltant fronteres i enfrontant la mort, el fred i els perills de les màfies o dels militars i policies del FRONTEX

La vergonyosa i inhumana ‘solució’ que ha aprovat el Consell Europeu per ‘gestionar’ l’arribada de centenars de milers de persones que fugen de la guerra, de la misèria i d’altres tipus de persecucions és triple:

1. Evitar que trepitgin sòl europeu amb l’augment de les operacions de control de les fronteres exteriors amb la participació militar de l’OTAN.

2. Acordar l’expulsió a Turquia d’aquells que to i així puguin arribar a les illes gregues jugant-se la vida a les costes de la Mediterrània.

3. Bloquejar la ruta dels Balcans cap al nord d’Europa per on el 2015 hi van passar prop d’un milió de persones.

Hauríem de fer tot el soroll possible per denunciar això i demostrar que es pot fer una altra cosa davant la inhumanitat que es comet amb milers de refugiats a les portes d’Europa.

Així ho ha dit fa pocs dies el mateix Alt comissionat  de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) que va assegurar que si Europa actués amb la mateixa solidaritat exemplar que el Líban hauria d’acollir uns 100 milions de refugiats.

Ailan, per dir només un nom concre

No hem de permetre que se’ns oblidi el nom  del nen de 3 anys mort a la platja després de naufragar a les costes de Turquia.  Es deia Ailan.

Però sobretot que no se’ns oblidi tampoc que des de llavors, encara que no s’hagi publicat a la  premsa, han mort ofegades més de 300 criatures  com Ailan, de les que mai sabrem el nom.

I també cal recordar que,  segons l’Europol, hi ha uns 10.000 nens i nenes refugiats i migrant no acompanyats que han desaparegut  després d’haver arribat a  l’interior de les fronteres europees. Sense deixar rastre.

I aquesta xifra sembla que encara podria augmentar perquè les Nacions  Unides asseguren que els menors representen més d’un terç del total de la població refugiada.

Després que les notícies ja no són noticia, quan els titulars desapareixen per deixar pas a d’altres successos i esdeveniments en lletres ben grosses, encara hi ha una realitat que continua bellugant, inconeguda i oblidada, però ben real.

Pensem que sabem el que passa al món avui només pels titulars dels dia?

Ens recordem de la portada dels diaris de la setmana passada? I de fa ara un any’

Tots els titulars de premsa duren poc,però alguns van a parar massa ràpidament no sé si a la paperera de la història o a la del reciclatge de paper per retornar de nou. Serà en forma d’altres noves noticies de primera plana que també s’esvairan en un sospir.

Però que passa quan les noticies ja han volat? Que queda de les coses quan ja no són noticia? Quan el que ha decidit que ho eren ja s’ha cansat i ara ens ofereix d’altres per entretenir-nos?

Fotografia de reportatge

‘Scripta manen’, deien els clàssics romans per destacar que allò que està escrit no s’ho emporta l’aire tan fàcilment com las paraules: verba volant.

Els mots en lletra d’impremta també perduren més temps en la nostra ment però, potser perquè la nostra memòria és més visual, són les imatges les que es fixen més potentment en el nostre record. Ens recordem molt abans d’una fotografia impactant que dels noms de les persones, les dates o els llocs dels esdeveniments.

De la noticia sobre la catàstrofe humanitària dels refugiats que moren a la costa turca ens oblidem del nom de la platja o del nombre de víctimes però ben segur que tots tenim ben gravada a la retina la figura del petit nen sirià mort, de boca terrosa, a la vora del mar. Però qui se’n recorda, sense fer un esforç important, del seu nom? Espero que si que us en recordeu!

Era l’Aylan. No l’ oblideu mai!

La fotografia també roman, tant o més que els escrits, i  potser amb més força expressiva. I és un testimoni permanent del que un dia va ser noticia. Per això la tasca dels fotoperiodistes és fonamental i no s’acaba el dia que publiquen la seva foto. Pot continuar molt després mostrant-nos la realitat del que hi ha després que els focus de l’actualitat ha deixat d’il·luminar-la.

Les filles de Durga

Un exemple magnífic d’aquesta feina és la de la fotògrafa Eva Parey que ha estrenat enguany la programació per 2016 del cicle de fotografia social y solidària ‘Diari de Viatges’. La podeu veure al Centre Cívic Riu de Santa Coloma de Gramenet (carrer del President Companys nº 9) fins el dia 24 de març.

Es diu ‘Les filles de Durga’ i és un treball documental sobre les dones a Mumbai que no us podeu perdre perquè romandrà en el vostre record molt més que els comentaris dels periodistes i tertulians de la ràdio d’aquest matí.

L’Eva Parey, que és fotògrafa freelance, docent i antropòloga, ens ensenya,  quan ja no és noticia, l’Índia on la dona neix condicionada pels dictàmens socials d’una societat patriarcal i on és difícil i dur sortir  del model convencional i aspirar a una vida independent.

A Mumbai, la terra dels somnis per a molts, veurem també imatges de la vida complicada de dones, noies joves i d’homes als barris slums plens i saturats de color de la Índia.

Hi ha treballadores en condicions miserables, orfes, prostitutes i fins i tot una dona policia. I escenes que no trobarem mai a  un diari o revista, però també de projectes i grups que impulsen l’acolliment de nenes òrfenes o desemparades, on falta la figura paterna  o la mare no les pot atendre, amb el lema: Educar una nena és educar tota una família.

Justament el títol del cicle d’exposicions d’enguany, que ja és la setena edició, és ‘Després del titular’, per anar més enllà del que avui és noticia de primera  plana.

Com fan els bons fotoperiodistes com l’Eva Parey.

www.evaparey.com

Molts anys després ha tornat a sortir al carrer la reivindicació del Parc de Can Zam, l’únic espai lliure que resta a Santa Coloma de Gramenet per fer un gran parc urbà. El parc que ens mereixem.

Han passat 40 anys des que es va celebrar una manifestació veïnal massiva el dia de Reis de 1976 que va sortir del barri del Fondo fins als terrenys de Can Zam en forma de cavalcada de reis acompanyada d’infants i famílies, fins i tot amb un carro amb cavalls de debò. I ho puc dir de primera mà: El meu pare, els meus germans i jo hi érem! Era el moment de les reivindicacions i del Pla Popular. Una lluita ciutadana admirable que ja està a la història local.

Un carnaval reivindicatiu

Enguany ha estat aquesta ocasió en forma de comparsa durant el passat dissabte de carnaval i recorrent els carrers de la ciutat de manera lúdica i festiva però també per reclamar el que ja es va fer fa tot just ara ni més ni menys que 40 anys: un parc de Can Zam verd i frondós.

Més d’un centenar de persones disfressades d’arbres, de flors, de jardiners i també de ‘tanques’, perquè actualment el parc encara està envoltat de tanques d’obra que l’envolten i el fan semblar un laberint d’obstacles. Amb la música de la cançó popular, una mica naïf però ben divertida i il·lustrativa, ‘Que lindo es el parque  Elysian’, es va demanar un parc pels nens i nenes, ple de flors i d’arbres, amb instal·lacions i serveis per a tothom i sense tanques que l’encerclin. Milers de persones que van seguir la rua van tenir l’ocasió de conèixer i compartir les demandes d’un projecte que és un dels més importants de la ciutat i de l’agenda política local sense resoldre des de fa molt temps.

El parc que ens mereixem

Al llarg d’aquest temps el balanç és força pobre perquè el resultat és que continuen sent la única gran ciutat catalana de les nostres dimensions sense un gran parc, ni projecte per fer-lo.

A més a més, aquest espai ha patit les amenaces i les hipoteques d’esdeveniments ben qüestionables com la instal·lació durant molts anys de la Feria d’Abril de la FECAC, dels macrofestivals de sevillanes de l’emissora de ràdio Tele-Taxi i ara novament amb el festival de Heavy Metal ‘Rock Fest Barcelona’ que ni tan sols porta el nom del parc ni de la ciutat, encara que es faci a Can Zam.

Com diu el manifest de la Plataforma per a la defensa de la Serra de Marina i Can Zam, hereva del moviment veïnal que va impedir la construcció als terrenys de Can Zam fa 4 dècades: Ja no hi ha excuses per no completar el parc i relligar-lo amb el riu Besòs i la muntanya. 40 anys són molts anys i ja és hora que el parc de Can Zam s’acabi d’una vegada.

Durant aquesta legislatura cal que se n’aprovi un projecte executiu. Sense falta!

VOLEM UN PARC URBÀ, VERD I FRONDÓS QUE SIGUI MARCA I FACTOR DIFERENCIAL DE LA NOSTRA CIUTAT!

La retirada és com es coneix popularment, sobretot a França, l’èxode dramàtic i massiu dels republicans que van creuar la frontera francesa al final de la guerra Civil espanyola a inicis de 1939. A Figueres, el dia 1 de febrer es va fer la darrera sessió de les Corts Espanyoles republicanes. El dia 10 de febrer les tropes franquistes arribaven a La Jonquera i la frontera francesa es tancava.

L’exili havia començat així com la llarga dictadura que es va allargar fins la mort de Franco i en certa mesura encara perdura gràcies a la mena de transició que es va posar en marxa per canviar-ho tot sense que gaire essencial canviés.

Van ser molts milers, unes 500.000 persones, les que van travessar entre el 28 de gener i el 10 de febrer per l’Alt Empordà, la Cerdanya i el Ripollès. El govern francès va desarmar els soldats i va internar els exiliats a molt precaris camps de concentració improvisats que no reunien les mínimes condicions de salubritat.

Sense espais habitables en ple hivern, sense aigua potable ni menjar, sense serveis mèdics de cap tipus, però amb rates i puces abundants. Eren extensions grans de terreny a les platges d’Argelers, Sant Cebrià, Ribesaltes i el Barcarès, encara que també van haver-hi altres camps a l’interior: Al Vallespir, Gurs, Brams, Agda…

Els refugiats republicans, que havien arribat molt esgotats dels estralls de la llarga guerra que havien patit o els bombardejos a la reraguarda civil com els de Barcelona o Granollers, havien d’excavar forats en la sorra per protegir-se del vent i del fred que feia sobretot a la nit…

A més, la incertesa de la situació política arreu i l’inesperat tracte vexatori dels guardians francesos i senegalesos feien perdre l’esperança per superar la dissort de la derrota i l’exili obligat a més de la vergonyosa traïció a la República per part del govern francès.

Allà els presoners eren considerats ‘estrangers indesitjables’ i van ser maltractats i explotats inhumanament, van patir fam, tortures i empresonament i van continuar així fins la Guerra Mundial on van passar a traslladats a camps de treball, la Legió estrangera o exterminats en els camps de la mort nazis com el de Mauthausen (Àustria) i altres.

Una minoria, sobretot la classe política intel·lectual aconseguiren arribar a tercers països com Gran Bretanya, els Estats Units i, sobretot, Mèxic, República Dominicana i Xile, amb d’altres en molta menor quantitat. Però més o menys la meitat del total

Un 60 % d’aquests van retornar a l’Espanya feixista repatriats de manera més o menys voluntària: El lema dels franquistes era: No hi ha càstig pel qui no té res de que penedir-se! És clar que només era un lema de propaganda.

Un d’ells, segons explicava la meva iaia només quan li preguntaven directament i amb insistència, va ser el meu avi, José Maria Sánchez Ramírez (1905-1979). Va poder tornar a creuar la frontera cap al seu poble però pocs mesos després, ja instal·lat a casa seva, va ser detingut, jutjat en consell de guerra i internat 9 anys a la presó dels 15 als que el van condemnar.

El seu germà Nicolás però, va ser condemnat a mort i afusellat com molts altres durant els primers anys del règim de Franco. No puc ni imaginar-me com devia ser el seu pas per aquests camps del sud de França però m’imagino a l’avi, que tenia dona i tres fills esperant-lo, pensant, contra tot pronòstic que la dictadura duraria poc i que realment podria retornar a casa sense perills! O potser no tenia gaires altres opcions?

És innegable que també van haver-hi episodis, diguem-ne exemplars o heroics, de comportament humanitari com els que es van esdevenir a la maternitat d’Elna o els que van protagonitzar alguns veïns i personalitats que van fer el que van poder per donar resposta a la greu situació dels desplaçats i internats. Sens dubte, aquesta part de la història també s’ha de rescatar.

Per això és tan important l’obertura, només fa 2 anys amb motiu del 75 aniversari dels fets, del Centre d’Interpretació i Documentació sobre l’Exili i la Retirada-CIDER a la vila d’Argelés-sur-mer. És un centre que cal visitar i que compta amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya a través del magnífic projecte del Museu Memorial de l’Exili-MUME amb seu a la Jonquera.

Per constatar la vigència d’aquesta història només cal descobrir que el mateix alcalde d’Argelers, Pierre Aylagas, és fill d’un dels republicans que va travessar els Pirineus.

Com diu un dels supervivents:  La sorra de la platja d’Argelers, on va estar el camp, no són grans de sorra, són llàgrimes dels refugiats que amb el fred es van congelar i es van fer pedra. El mateix podria haver dit el meu avi.

Tot plegat, no us recorda una mica aquesta història, salvant totes les distàncies evidents, al que estem vivint actualment amb els refugiats de la guerra de Síria i de tot el món que travessen ara les fronteres europees fugint de la guerra i la desesperació?

A l’obra teatral de Samuel Beckett, Tot esperant Godot, una tragicomèdia de l’absurd, hi ha dos personatges que passen el temps esperant l’arribada d’un tal Godot que mai apareix. A la vida real sovint vivim situacions que superen aquesta obra com ara l’espera de l’arribada dels refugiats que havia d’acollir el govern de l’estat espanyol com una quota de solidaritat humanitària d’acord amb la resta d’estats europeus.

De moment encara no hi ha notícies. Però no és perquè la situació hagi millorat. Tot al contrari. La comptabilitat dels morts a les costes del Mediterrani dels que fugen de la guerra de Síria no s’ha aturat i el patiment dels que creuen mig continent per arribar a ‘refugi segur’ augmenta cada dia a mida que s’incrementen els obstacles i es reforcen les fronteres dels països de la ruta de fugida dels refugiats.

Sí, parlo d’aquells que vam omplir les nostres pantalles i els nostres mitjans de comunicació durant tot l’estiu i especialment el darrer trimestre de l’any que ja vam  acabar.

Molt s’ha parlat i molt s’ha dit sobre la necessitat de l’acollida, sobre la crisi i sobre el conflicte que ha produït la situació. També s’ha dit molt sobre com ho estant afrontant els governs dels diferents països de la ‘ruta dels refugiats’ i també de les reaccions i els compromisos, o la falta dels compromisos, de la resta dels estats, entre ells l’estat espanyol. De moment, sembla que només va arribar, abans de finals d’any, un petit, minúscul, grup de 12 refugiats a través dels acords del ministeri amb diverses oenagés.

Una xifra massa escarransida per ser simbòlica i per tant molt més a prop de ser un nombre ridícul i circumstancial que semblava a l’espera de que passés el període electoral que s’havia convocat per estalviar  possibles efectes negatius en l’opinió pública. Però ha passat un mes des de llavors i encara seguim sense notícies oficials.

No oblidem que la definició més oficial per a les poblacions refugiades diu que són les persones que fugen dels seus països perquè la seva vida, seguretat o llibertat han estat amenaçades per violència generalitzada, agressió estrangera, conflictes interns, violació massiva dels drets humans o altres circumstàncies que han pertorbat greument l’ordre públic.

I encara podríem també parlar d’altres, de molts altres, refugiats o migrants que ja estan a casa nostra i conviuen o sobreviuen entre nosaltres. Són persones humanes que sí que responen a aquesta definició amplament però que no tenen cap reconeixement ni acollida: ucrainians, palestins, centreafricans…

Aquesta espera no fa sinó augmentar la indignació de tots plegats. I La indignació no se’ns hauria d’acabar amb la imatge dels ofegats abans d’arribar i les víctimes de la ruta de l’èxode cap a l’Europa benestant que tan bé simbolitzava la terrible fotografia del nen Aylan (que ningú oblidi aquest nom) sense vida a la sorra de la platja. També ens hauria de preocupar el gran negoci que significa aquesta tragèdia per a les màfies que trafiquen i contra les que els organismes internacionals també han estat inoperants. Bé pot ser no del tot no: han aixecat més les tanques de les fronteres o han construït de noves i han mobilitzat l’exèrcit i la policia… Cap canvi ni solució política però si un augment dels pressupostos per construir fronteres.

Mentrestant: Podem entendre que les reaccions siguin tan lentes i inadequades davant situacions tan urgents i desesperades? No creiem que hi ha alguna cosa greu que falla en l’actual model europeu d’acció humanitària? De quina manera es pot justificar aquesta crisi de la gestió solidaria? No és necessari un canvi profund i general d’actuació en aquesta matèria? 

Però, i els refugiats que havien de venir des del mes de juliol passat? Com diu de Godot, repetidament, el personatge de Lucky a l’obra de Beckett, potser no vindran avui, però segurament vindran demà…

Ho sento, m’he equivocat, no ho tornaré a fer… Aquesta és una frase ben estranya i inusual per que rarament la escoltem en boca de ningú i per que sabem que és força difícil de pronunciar, com difícil ens resulta imitar l’accent genuí anglès o com difícil trobar sentit a les frases de la llengua xinesa o diferenciar les consonants de l‘àrab.

Però no és un problema lingüístic en absolut, si no més aviat una qüestió psicològica i també cultural. Estem molt poc acostumats a sentir ningú demanant disculpes o reconeixent errors grans o petits. El més habitual és la reacció contraria: reafirmar-se o negar, per massa evident que sigui la situació del descobriment de la mentida o l’equivocació.

És per això que l’inèdita frase de l’encapçalament es va fer famosa quan la va dir l’anterior cap d’estat espanyol quan va ser literalment enxampat públicament en un engany real en tots els sentits del terme. Joan Carles I va demanar perdó mirant amb la vista perduda davant les càmeres de la televisió aguantant-se amb crosses a la sortida de l’hospital on havia anar a parar després d’una ‘caiguda’ a una cacera d’animals a l’Àfrica acompanyat d’altres i on es suposa que no hauria d’haver estat. Malgrat això crec que no va fer pena a ningú i tampoc va provocar ànsies d’escarni. En tot cas, per altres motius afegits, va acabar abdicant un temps després. De què va servir aquesta petició de perdó?  Era una realment actitud autèntica? I sobretot, en què consistien les seves disculpes i la seva demanda de comprensió?

Pocs casos més similars s’han esdevingut després, però entre aquests destaca especialment el de l’expresident Jordi Pujol quan va declarar, molt ràpidament, la seva responsabilitat en l’afer que es va fer públic sobtadament respecte a les quantitats de diners que mantenia en comptes sense declarar als bancs andorrans. Podem pensar que aquest reconeixement de culpabilitat no era tant sincer i que buscava apaivagar els atacs i moviments de la premsa i de la societat cap a la persona que fins el moment havia volgut erigir-se gairebé en àrbitre de la moral i en referent ètic i polític per a tot el país. Però hem de reconèixer i valorar la seva reacció encara que personalment penso que no entenc massa del tot els seus perquès. Que vol dir reconèixer que s’ha fet una cosa malament? Davant de qui ho reconeixes? Com es fa? Fer-ho públic és prou o un reconeixement implica alguna cosa més?

Fa poc m’ha tornat al cap, i al cor, aquesta qüestió quan he llegit un escrit del mateix Jordi Pujol que m’ha arribat per la companya Marta Vallverdú que l’ha entrevistat per un altre tema. Parla de la seva visita el passat juliol a la sala de plens de l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet on estava el fèretre de Lluís Hernàndez, que va ser un alcalde molt estimat i reconegut de la nostra ciutat. Jordi Pujol va lliurar-li l’escrit i va demanar que volia que arribés a més persones de Santa Coloma. En ell explica la seva relació amb Lluís Hernàndez quan exercia l’alcaldia i abans com a capellà i finalitza explicant el que va passar a la sala improvisada de vetlla quan un veí el va increpar:

Just aleshores un home es va situar davant meu a l’altra banda del fèretre i em va increpar. Em va dir que jo m’havia d’avergonyir pel que havia fet. Em va dir que havia vingut d’Andalusia feia més de cinquanta anys, que era molt amic de l’Hernàndez, que ell – en Lluís- si que era un home exemplar. Però que jo havia fet molt de mal a aquest país. Algú va fer com que volia fer-lo callar, però jo vaig fer un gest per a que no ho fessin.

Després explica la seva reacció, que és el rovell de l’ou de la qüestió sobre el perdó i la culpa que em va fer reflexionar més enllà de les opinions fàcils i les posicions preses de partida i que és el més interessant:

Quan vaig poder parlar li vaig dir que tenia raó. No em va costar dir-li-ho. Perquè és veritat. També hauria estat veritat que li hagués dit que també havia fet coses positives. Però no tocava recordar-ho, ni la meva falla moral pot quedar esborrada pel que de positiu he fet per Catalunya i per Santa Coloma. Jo no estava en condicions de reivindicar res. No toca. I tinc sentiment de culpa. I per altra banda el que hi havia de positiu en aquella escena entre aquell home i jo i el propi mort era el testimoni potent d’honestedat i d’amor al proïsme (per dir-ho en llenguatge cristià) de l’Hernàndez. Per  això el que em va sortir va ser ben clarament dir-li que tenia raó en la seva crítica, i que jo l’assumia, però que ell i jo i Santa Coloma  i tots plegats teníem la sort d’haver tingut una persona com el Lluís Hernàndez.

Perdó, veritat, memòria, justícia i reparació

Demanar perdó a la cara d’una persona no és igual que parlar davant una càmera o fer-ho fredament mitjançant qualsevol dels canals de comunicació actuals i que sovint sona tan fals com qual algú diu: disculpa’m ‘si t’he ofès’. Que en el fons vol dir: no considero que t’hagi ofès però si tu ho sents així, doncs…Potser és necessari recuperar el sentit més profund i directe d’aquest acte. Dir perdó cara a cara, dir perdó a la cara. Per això hem d’admetre que és lloable aquesta actitud. Així acaba l’escrit d’en Pujol:

Sort de tenir gent, com en Lluís Hernàndez, que per la seva generositat i la seva honradesa feien possible que malgrat les nostres febleses –i les meves- poguéssim anar endavant i redimir-nos. Que li agraïa la seva  interpel·lació i que m’agradaria poder-li  donar la mà. M’hi vaig acostar i me la va dona. Enmig d’un silenci que em va semblar respectuós. I en el seu ànim li ho vaig agrair. Li vaig agrair la interpel·lació, el que va dir de l’Hernàndez i com ho va dir i en conjunt el seu gest. Pot semblar estrany, però tot plegat em va reconfortar.

El perdó no té sentit sense que s’inscrigui en una dinàmica d’intercanvi simbòlic que inclogui la reparació dels danys i, si és el cas, la sanció. En definitiva són paraules que han d’anar juntes i que han de ser personals. I són més que paraules i formalismes, han de ser actes. Res a veure amb la declaració de l’exmonarca que recordem ara que ja ha començant el judici de la seva filla i el seu gendre.

Demanar perdó sense més no és prou. Cal perdó, memòria i reparació, com el lema de les entitats i institucions memorialistes i de drets humans. I a més voluntat per no repetir. Això si seria una lliçó de responsabilitat. Tot llegint aquestes notes de Jordi Pujol i tot recordant l’alcalde Lluís Hernàndez.

Sempre ho expliquen perquè sempre hi ha algú que ho pregunta. És lògic i inevitable: que significa el vostre nom? El coordinador del grup de circ social ‘Bigote de Gato’ de Villa el Salvador (Lima-Perú), César Zambrano, amb un estil pedagògic però senzill i divertit ens explica que significa el nom del seu grup i sobretot-sobretot per què és tan important el bigoti d’un gat…

Potser no ho havíem pensat o no ho teníem massa clar, però una cosa que aparentment és poc rellevant i sense cap funció especial com un sol pel del bigoti dels felins, en realitat és fonamental per a la seva sensibilitat i pel seu equilibri. Els gats depenen del tot de cadascun i de tots dels seus bigotis. Aquesta és la lliçó que volen transmetre els amics d’aquesta petita gran companyia. Tots som bigotis de gat! Un bigoti no sembla gran cosa però la seva missió és fonamental i tots junts fan un equip vital. Que ningú digui que no val res com un bigoti de gat , perquè és tot el contrari.

És per això que l’associació cultural peruana Bigote de Gato formada per joves artistes, educadors i joves líders tenen un objectiu principal educatiu de desenvolupament i transformació social més enllà de la producció artística.  El seu mitjà és les propostes artístiques i pedagògiques de circ a la seva comunitat amb tècnica, estètica i ètica.

La seva tasca es centra en els locals comunitaris i l’amfiteatre d’un barri de la reconeguda població metropolitana de Villa el Salvador, que va ser Premi Princep d’Astúries a la Concòrdia, té diversos guardons de Nacions Unides i està agermanada amb Santa Coloma de Gramenet i altres ciutats europees i del món.

A partir de la seva tasca formativa, de dinamització social, familiar i comunitària en espais públics i de l’organització de mostres i festivals, com Funámbulo, Circo al Cuadrado, Encuentros  o El Hormiguero han aconseguit crear una autèntica escola i han obtingut diversos reconeixements recents. Treballen amb infants i joves d’aquest ‘pueblo joven’ del Perú amb els mitjans que ells mateixos poden aconseguir però amb una gran vocació de projecció més enllà del seu districte i amb un gran interès per la qualitat i la formació permanent.

Actualment i fins a mitjans de gener pròxim es troben a Europa en una gira en col·laboració amb 2 organitzacions franceses: Asso de Nazes (Strassbourg) i Laisse Tes Balles (Nantes). Abans, durant tota la setmana passada, han estat a Santa Coloma de Gramenet i a Barcelona a través del Grup d’Educació per la Pau Eirene. Durant aquests dies han fet tallers a alumnes d’instituts i centres oberts colomencs i han tingut contactes profitosos amb l’escola de teatre i circ L’Excèntrica, amb el centre cultural Ca La Sisqueta i amb l’Escola de circ de l’Ateneu Popular de Nou Barris.

Per acomidar-se de nosaltres, fins a la pròxima ocasió que esperem que sigui aviat, van fer una representació el dissabte dia 5 de desembre al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet amb la participació de César, Naomi, Gretell, Ramshsselt, Kevin i Randy.  El teatre va aplegar més de 250 persones i es va fer una recaptació important mitjançant taquilla inversa que es destinarà al projecte ‘Un cor fratelli’ del Centre Rialles en solidaritat amb un alberg d’acollida de refugiats al Líban.

Però el més important és que amb el seu espectacle tothom va poder comprovar com és d’important un bigoti del gat.

Nota: La fotografia de la ‘bellesa geomètrica’ és d’Andreu Fenàndez

La por és la meva companya més fidel, mai m’ha enganyat per anar-se’n amb un altre

( Woody Allen)

N’hi ha pors de moltes menes. Pors petites, indefinides, difuses, concretes… No parlo del pànic, dels terrors ni de les fòbies. Em refereixo a les pors quotidianes, les de cada dia: La por a que et robin, que et facin mal, que s’oblidin de tu, que marxin sense esperar-te, que no se’n recordin del teu aniversari i segur que si continuo ompliria tota la pàgina!

Tothom té les seves pors particulars. Les llistes són llargues i són diferents segons cadascú, encara que algunes d’aquestes semblen més universals i arrelades: els insectes,  els animals salvatges i, sí-sí, fins i tot la por als dinosaures, que ja fa molt que es van extingir arreu del planeta, excepte a les pel·lícules de l’Spielberg.

La meva por més personal és la por a perdre el paraigües. Sempre crec que me n’oblidaré a qualsevol lloc on vagi i no me’n recordaré de recollir-lo quan marxi. Suposo que a tothom li passa, la relació amb el propi paraigües és totalment interessada. Quan deixen de caure gotes m’oblido absolutament d’ell. És una amnèsia irremeiable.

Ara encara estem a l’estiu i aquest mes està resultant molt sec i ressec, en un clima estrany que no és el més propi per en recordar-se dels paraigües. Però no fa molts dies, un xàfec d’estiuet em va fer recuperar la meva por ancestral a perdre el meu paraigües. I això que m’acompanya des de fa molts anys…

És horrible i desgastador tenir sempre la sensació que pots perdre el paraigües o que se’t pot oblidar en qualsevol lloc i no el tornaràs a veure mai més. No compensa ni tan sols quan arribes eixut a casa després de recórrer mitja ciutat caient aigua a bots i barrals.

De petit, les pors obligatòries no m’afectaven gaire. Algunes no les entenia i altres no em semblaven perilloses ni dolentes, més aviat molèsties inofensives, fins i tot ridícules: El tren de la bruixa, la caseta de xocolata encantada o els llops dels contes no feien prou por i no es podien comparar amb la que sentia davant dels nois dolents del carrer que et robaven l’entrepà o la professora de matemàtiques que sempre volia fer exàmens sorpresa.

Podria fer una llista de pors conegudes, experimentades o imaginades de diverses categories: Perdre la feina, sortir de l’euro zona, vagar per la galàxia… Por a perdre persones estimades.

Por a que em deixin d’estimar, a la seva mort o pèrdua. Por a no saber superar determinades pèrdues. Por a no ser prou generós i amable, por a semblar ximple. Por a la solitud.

Por als hospitals. A la sang. A donar sang. A la transfusió de sang. A la mort. A no saber reaccionar oportunament quan algú necessiti del meu auxili. A tenir un lapsus, a ficar la pota, a equivocar-me.

I les sensacions que semblen infantils o les coses quotidianes que espanten també és llarga: Vertigen. Exercicis d’equilibri. Passar un riu. Els escarabats. El corrent elèctric.

Desconfiança vers la intenció dels altres. La importància de fer-se respectar. L’orgull. Por a conduir malament. El sentir que la vida dels altres i de mi mateix depengui de la meva conducta. A que la meva cap m’escridassi i a sobre digui que sóc jo el mal educat. Por al fracàs.

Por a gihadisme i al fonamentalisme, a la xenofòbia (i a la catalanofòbia). Por a un atac terrorista. Por a que t’insultin. A que et cobrin de més. A que no et retornin el que toca. A que et cobrin massa impostos. A que et diguin antisistema, nazi, sionista, conformista, terrorista, antifutbolista, antifumador o vegetarià. Por a les esperes llargues, por a les llistes de coses.

I també hi ha d’altres pors més modernes o potser postmodernes: la por a perdre el mòbil, a oblidar-me la contrasenya, a que s’equivoquin al banc i em cobrin de més, a que m’inspeccioni hisenda (o, com a mínim, a que em reclamin alguna cosa inesperada), a que em robin la tarja de crèdit, a que em diguin que no funciona la tarja, a que s’acabi el saldo del compte bancari… Realment és millor no tenir targeta de crèdit.

També la por a que s’acabin les entrades abans d’arribar al final de la cua. Por a que es caduqui l’antivirus. Por als virus informàtics (i als biològics, és clar).

Por a les idees negatives que ens infecten i es reprodueixen com un virus. I finalment, o fatalment, la mare de totes les pors: la por a tenir por. Són fòbies incontrolades i incontrolables.

La por és la que ens controla a nosaltres, terrors irracionals, perills imaginaris, fantasmes inexistents, plagues víriques de sentiments angoixants, malalties que es propaguen interessadament a gran velocitat pel boca-orella, pel mitjans escrits, per les ones i per les xarxes. Por a la llibertat

Però les pors oficials només són patrimoni dels qui tenen el poder, dels que manen, dels que estan o creuen que estan per sobre dels altres.

Un matí, ens van regalar un conillet d’Índies. Va arribar engabiat. Al migdia vaig obrir la porta de la seva gàbia. Al vespre quan vaig tornar el vaig trobar tal com l’havia deixat: dins la gàbia, enganxat als barrots, tremolant… de por a la llibertat. (Eduardo Galeano)

El pitjor que podem tenir és viure en una comunitat o una societat amb por. Que la por controli les  nostres emocions, que no ens deixi reaccionar, que no sigui útil per plantar cara o fugir, sinó que només ens porti confusió o inacció.

La por és primària i també regna i domina quan les situacions són més complexes i no és fàcil saber que podem fer.

Per això sovint pensem que no és pot. Costa molt afrontar-la per donar-li la volta i per dir: sí es pot! Cal força de voluntat. Cal acció contra la política de la por. Hem d’evitar que aquesta por incontrolada esdevingui ansietat, que sigui una inquietud molt intensa d’angoixa. Hem d’aprendre a manegar-nos, a ‘gestionar’ la por, com diuen els tertulians.

Contra la por a tenir por

Un exemple de com la por ha de canviar de bàndol és el famós diàleg del diputat català David Fernàndez a la comissió del Parlament sobre els casos de corrupció: Usted tiene miedo?” Li va etzibar. Rato va respondre “a quién, a usted?” Fernández va aclarar-li: “miedo a un dia a perderlo todo como lo han perdido millones de famílias. A la gente, a que un dia la gente se harte. Usted tiene miedo?”. El diputat va afegir: “Nos vemos en el infierno, su infierno es nuestra esperanza, que es la calle, y el 15M decía que el miedo cambiará de bando… Hasta pronto, gángster… Fora la màfia.”

Per ajudar a fer que la por canvii de bàndol

Ja ho us podeu imaginar perquè explico jo tot això ara: vaig tornar a perdre el paraigües, demà sembla que plourà i tot just me n’he adonat avui. Quina ràbia!

Ara que ja està explicat, ho dedico als amics grecs que van tenir l’ocasió, també, d’anar a les urnes fa un parell de mesos, sobretot als que van votar sense por.

Nota final: En aquest escrit he començat parlant de la ‘meva’ por a perdre el paraigües, però és clar que qualsevol altra podria parlar d’altres pors, per posar només un exemple: la por a perdre la pensió…