Gramenetum

Per escollir la llista de persones que formaran part de la candidatura de SOM GRAMENET per a les pròximes eleccions municipals del 24 de maig, la nova candidatura SOM GRAMENET ha convocat un procés participatiu obert a tota la ciutadania de Santa Coloma  de Gramenet a partir dels setze anys.

Del  26 al 28 de març es trobarà al local del Centre de Cultura Popular Aramateix  (C. Montserrat 3-5, baixos) l’urna i la llista amb les fotografies i la informació de  totes les persones que han decidit presentar-se a la candidatura impulsada per Gent de Gramenet (que actualment té 2 regidors a l’ajuntament) conjuntament amb, PODEMOS/ PODEM Gramenet i amb persones independents. Aquest procés s’ha dissenyat per tal d’evitar qualsevol incidència i afavorir el màxim ressò de la convocatòria.

El dijous dia 26 i el divendres dia 27 es podrà votar de 18 a 22 h el dissabte dia 28 de 12 a 14 h i de 18 a 22 h.

Són un grup de d’homes i dones compromesos, ben preparats, il·lusionats, actius i actives en els moviments socials i responsables amb el codi ètic de la candidatura. Combinen joventut i experiència per a exercir la funció de càrrec electes a l’Ajuntament com a portaveus de l’assemblea de Som Gramenet. Però també volen comptar amb la implicació i decisió de la ciutadania compromesa en aquestes primàries que volem que siguin obertes i transparents.

Posteriorment, es convocarà una assemblea per presentar els candidats i les candidates escollits, les línies estratègiques del programa electoral participatiu i de la campanya de SOM GRAMENET per a la nostra ciutat. Tothom hi podrà assistir.

Com diuen a la convocatòria, el seu lema és ‘Per una candidatura municipal rupturista! Ara és l’hora de començar a canviar les coses i de començar pel que tenim més a prop: el nostre barri i la nostra ciutat!

Codi ètic

 Els/les candidats/es han d’haver signat el Codi Ètic pel qual es regeix SOM Gramenet que planteja que el Grup Municipal de SOM Gramenet estarà supeditat a la Coordinadora de SOM Gramenet que és l’òrgan executiu de l’Assemblea.

Els regidors i regidores seran  portaveus de l’Assemblea de SOM Gramenet i estan subjectes a la limitació de sou que marca l’organització i que és la següent: En cas d’estar al govern, el sou dels regidors/es serà 3 vegades el salari mínim interprofessional. En cas d’estar a l’oposició, es cobrarà en concepte de dietes per assistència als Plens i a les comissions informatives.

Els càrrecs electes de SOM Gramenet només poden tenir un sou, han de fer  declaració de béns abans de prendre possessió del càrrec i després de deixar-lo.

També estaran sotmesos a la limitació del període d’exercici del càrrec (rotativitat) consistent en el següent: En cas d’estar al govern, exerciran de regidors/es per un període màxim de 4 anys (una única legislatura). En cas d’estar a l’oposició exerciran les seves responsabilitat durant un període màxim de 2 anys. Els càrrecs electes de SOM Gramenet estan obligats a conèixer i fer complir el Programa de SOM Gramenet.

 Més informació:

Facebook: Som Gramenet

Twitter: @somgramenet

Web: somgramenet.wordpress.com

A Catalunya en aquests moments hi ha unes 40 sindicatures locals de ciutats i pobles que han assumit aquest compromís de defensa dels drets i que estan al servei de més de la meitat de la població catalana. Són els anomenats ‘defensors i defensores de la ciutadania’, els ‘ombudsmans locals’, que ja tenen uns 25 anys de funcionament i experiència.
Els síndics, síndiques, defensors i defensores locals vetllen perquè la ciutadania pugui gaudir d’una ‘bona administració local’. El seu objectiu esencial és la defensa dels drets de la ciutadania en l’ambit la ciutat i per tant és funció seva la supervisió de l’administració municipal, examinar i resoldre queixes, actuar d’ofici i fer de mediadors, prèvi acord de les parts, o bé proposar fòrmules de conciliació entre l’admnistració i els ciutadans.
Contra el ‘silenci administratiu’
Escoltem, informem, assessorem, són els seus lemes. Pròximitat, participació, objectiviat i transparència, són les paraules claus de la seva actuació. És una aposta pel que ara és diu ‘bona governança’. Per això, bona part del seu àmbit de treball es centra en qüestions com la mobilitat, la disciplina urbanistica, els impostos, la recaptació, el medi ambient, la seguretat ciutadana i, sobretot darrerament, els serveis socials.
Ara que falta només uns dos mesos per a les properes eleccions municipals previstes pel 24 de maig, aquesta figura tornarà a posar-se d’actualitat a sobre de la taula dels que elaboren i debaten els programes electorals. I probablement aquesta institució creixerà i es desenvoluparà al nostre país després dels comicis, en un nou impuls com ho va fer també la dècada passada.
El meu col•lega Joan Antoni Martínez Prat, conjuntament amb Frederic Prieto, fa poc van presentar el llibre ‘Síndic Municipal de Greuges, una proposta catalana en la defensa dels drets humans’ (Editorial Mediterrània, 2014) Joan Antoni Martínez, que té una llarga experiència com adjunt del Defensor del Ciutadà de Santa Coloma de Gramenet i també en la creació del Fòrum de Síndics de Catalunya, que s’ha constituit en una autèntica i valuosa xarxa de coordinació, informació, suport, intercanvi i assessorament entre les sindicatures, ens presenta en aquesta obra els trets bàsica d’aquesta institució municipal, però també les diverses dimensions de la defensa dels drets de ciutadania i dels drets humans en l’àmbit local.
Els síndics pretenen anar més enllà en la seva actuació com ho demostra el seu compromís col•lectiu per fer un seguiment de les retallades en les polítiques socials i per proposar la racionalització, l’optimització de recursos i la seva redistribució equitativa.
Qui defensa als defensors?
En temps de retallades pressupostàries ‘econòmiques’ i de retallades en drets ‘polítiques’, l’amenaça cap a un servei voluntàri com el dels síndics o defensors és patent i ha estat efectiva en casos ben representatius com és el cas del Defensor del Ciudadano de la Rioja, el de Castella La Manxa o d’algunes ciutats governades pel Partit Popular, com Jérez.
L’argument públic principal, a part de l’econòmic, és la proposta del govern espanyol d’estalviar duplicitats i centralitzar els síndics en el ‘Defensor del Pueblo’ amb seu a Madrid, dins del paquet de mesures de reforma de l’adminsitració pública. Són mals temps polítics per la defensa dels drets i de la ciutadania, per això cal més que mai una clara voluntat política per defensar decididament el manteniment i la consolidació d’aquesta institució, molt ben valorada on està funcionant i presentant els informes o memòries de gestió any rere any.
Joan Antoni Martínez, Frederic Prieto, els mateixos síndics i els seus col•laboradors ens manifesten en aquest llibre els reptes i dificultats de la seva tasca diària per avançar en la consolidació d’aquesta institució, sovint contracorrent, que a hores d’ara i en paraules dels autors ‘és una realitat fonamental en la defensa i aplicació dels Drets Humans i una aportació especificament catalana al desenvolupament d’un municipalisme realment democràtic’.
Web del Fòrum de Síndics: www.forumsd.cat

Al principi del ja clàssic llibre ‘Conversación en la Catedral’ (1969) de l’escriptor nobel hispano-peruà’ Mario Vargas Llosa, el protagonista fa una pregunta essencial que continua reiteradament al llarg de l’obra: ¿Cuando se jodió el Perú?. Aquesta és una qüestió clau que ha esdevingut tota una metafora sobre el perquè de la desintegració social i moral, més enllà de la novel·la i també més enllà d’aquest país andí. Era una pregunta del desconcert, la incomprensió i el pessimisme sobre la deprimida societat peruana d’aleshores.

Després de més de 20 anys, he tornat a  Lima i m’he trobat una societat radicalment canviada: molt més avançada, moderna i desenvolupada que  la que recordo personalment de finals dels anys 80. Una transformació  que no només és econòmica, sinó també social, cultural  i humana. Sí,  crec que he pogut copsat també  un gran canvi en el seu paisatge humà, no només en el parc automobilistic, els transports, les carreteres i les novissimes urbanitzacions. I estic positivament impressionat, encara que he tornat amb noves preguntes.

L’anomenat ‘miracle peruà’ va ser explosiu durant la passada dècada gràcies a un creixement promig de 6,4 % que l’ha portat gairebé superar a Xile, el seu veí incomode, sempre en contrast, competència i comparació. Això l’ha dut al cinquè lloc de sudamerica, darrera de  Brasil, Argentina, Colombia i Veneçuela. Cal tenir en compte que el 2005 el PIB per càpita peruà era el mateix que en 1975. Es a dir, 30 anys d’alletargament que s’han revertit en menys de 10. El seu procés de creixement ha començat més tard que altres paísos de l’àrea, pero ho ha fet ràpid i amb potència.
Enrera ha quedat l’epoca de plom del terrorisme i les devaluacions per donar pas a un procés de creixement continuat sustentat sobretot en els ingressos de l’exportació de matèries primeres (sobretot minerals). Aquestes exportacions són demandades per les economies mundial en expansió que provoquen també processos interns d’inversió, alhora que millores d’infraestructures, comunicacions i reformes burocràtiques i de gestió.
En aquests moments sembla que aquest boom, tan depenent de l’exportació de materies primeres, està entrant en una nova fase de creixement més moderat i d’estabilització a causa de multiples factors interns i  externs.
Alguns analistes parlen d’una frenada transitoria i d’altres de la fi del miracle. Però no es pot negar el dinamisme econòmic exportador, comercial i de turisme i les seves possibilitats per superar les dificultats. La pregunta d’ara és sobre la sostenibilitat d’aquest model i  sobre la seva capacitat de redristibució o d’agreuejant de les desigualtats socials arreu del país.

El cas de Villa el Salvador
Prop de la capital, a l’àrea metropolitana, es troben ciutats sorgides fa uns 30 anys de l’arribada massiva de veïns de l’interior del país, anomenades ‘pobles joves’. Una de les més conegudes és Villa el Salvador, amb més de mig mil·lió  d’habitants, perquè va  obtenir el premi  Principe de Asturias a la Concordia, un premi per la pau de les Nacions Unides i d’altres guardons intenacionals pel seu projecte participatiu de desenvolupament integral. La seva població ara també ha canviat, com la resta del país, però no tant. Les desigualtats perviuen i fins i tot ho té més dificil per competir en aquesta cursa accelerada de creixement.
Malgrat això podríem dir que continua essent, com abans, tot un exemple paradigmàtic de desenvolupament: Per una part, l’equip municipal treballa per posar fi als seus problemes de comunicació i mobilitat o per la consolidació del seu parc industrial, i d’altra banda, els moviments socials malden per mantenir el seu llegat històric veïnal, l’esperit de superació i la tasca de lluita contra l’exclussió i pels drets de tothom, en aquesta nova i inèdita étapa que tots plegats experimenten.

El Perú té una població jove i la seguirá tenint durant molts anys, de les més joves del planeta, que amb reformes claus, organització i formació,  podrien assegurar un futur definitivament positiu i optimista compartit amb joves professionals arribats d’Europa, també amb força catalans, i amb immigrants retornats en recerca de noves oportunitats al seu país.

Potser encara no s’ha redreçat el Perú. I potser en aquests moments tenim noves i realistes preguntes.
Però sobretot, esperem que la pregunta no sigui mai més: ¿Cuando se jodió el Perú?. No podràs fer una nova novel·la, llàstima Llosa!

Enguany es commemora el centenari del ‘genocidi armeni’, considerat generalment la primera gran matança sistemàtica moderna, . després de l’extermini dels ‘hereros’ de
Namíbia. De fet, és el segon cas més estudiat de la història, després del jueu.
Es calcula aproximadament en més d’un milió de persones i encara no està
reconegut per l’actual Turquia ni per la majoria de països de la comunitat
internacional. Entre els anys 1915 i 1921 van tenir lloc un conjunt de matances
i deportacions de la població armènia de l’actual territori de Turquia. Durant
el règim dels Joves Turcs, que si bé en els seus inicis pretenien democratitzar
l’estructura de l’Imperi otomà, ben aviat derivaren cap a la consolidació d’un
estat culturalment homogeni i refusaren les reivindicacions armènies, tot
iniciant un seguit de detencions en massa, deportacions i assassinats d’aquesta
població. Es calcula que al voltant de 800.000 armenis van poder arribar als
centres de deportació de Síria, 300.000 a l’Armènia russa, mentre que 1,5
milions van perdre la vida.

El mateix concepte de ‘crims contra la humanitat’ i també el concepte de
‘genocidi’ va néixer just sobre la tragèdia que vam patir els armenis a mans
dels militars otomans d’aquell temps, al final del segle XIX i durant la
Primera Guerra Mundial. Va ser un advocat polac d’origen jueu, Raphael Lemkin,
qui va començar a parlar del concepte de genocidi armeni l’any 1943, que
després es va aplicar a l’holocaust que van patir els jueus d’Europa als camps
de concentració nazis. Quan les tropes alemanyes van entrar a Polònia, a
principis de la Segona Guerra Mundial, Hitler es va justificar dient: ‘Qui se’n
recorda avui dels armenis?

Una de les seves principals conseqüències va ser la ‘diàspora’ que és un terme
utilitzat per descriure les comunitats que han fundat històricament els armenis
que viuen fora d’Armènia i Nagorno Karabakh.

Del total de la població armènia que viu arreu del món (que s’estima en més de
10.000.000 de persones), només al voltant de 3.000.000 viuen a Armènia i unes
130.000 a la regió del Nagorno Karabakh. Afortunadament, no es pot deixar
reconèixer que els esforços d’Armènia i Turquia així com els de les diplomàcies
occidentals van fer possible la signatura de l’acord signat a Zurich el 10
d’octubre de 2009, entre ambdós països, tot instant-los a què esdevingui el
punt de partida que culmini en l’estabilitat de la regió i faci del Caucàs un
veritable espai de cooperació, futur i llibertat. Així com la prestigiosa i
valerosa veu de l’escriptor d’Orhan Pamuk, premi Nobel de Literatura, de
denúncia sobre el genocidi armeni i també dels kurds.

Catalunya-Armènia
En aquest sentit el Parlament de Catalunya va aprovar el 14 d’octubre de 2009
una resolució de reconeixement del genocidi armeni per unanimitat de tots els
grups politics, com ja ho va fer la Resolució del Parlament Europeu de juny de
1987, reafirmada per posteriors resolucions de febrer de 2002 i 2004 per
declarar que els fets patits per la població armènia entre els anys 1915 i 1921,
tenen la consideració d’un veritable genocidi, d’acord amb la Convenció de les
Nacions Unides per a la prevenció i càstig del crim de genocidi, adoptada el 10
de desembre de 1948.

A Santa Coloma de Gramenet hi ha una comunitat recent, important i singular
respecte altres poblacions catalanes, de mig miler de ciutadans d’origen
armeni. Des del 2007 alguns d’ells estan organitzats en l’associació ‘Ararat’,
fan classes de llengua, celebracions religioses, activitats i participen en la
vida social i cultural de la ciutat. Per això, el Ple de l’ajuntament de la
ciutat també va aprovar per unanimitat una moció de reconeixement i condemna
del genocidi armeni en maig de 2012.

Armènia és un estat recent però una nació amb una llarga i mil•lenària
història: va ser el primer país a adoptar oficialment el cristianisme com a
religió, al començament del segle IV i ha estat dominat pels imperis romà,
bizantí, persa, otomà i per la Unió Soviètica en el curs dels segles.
Actualment, davant la crisi d’Ucraïna, l’annexió russa de Crimea, la guerra a
Síria i d’Iraq i els conflictes a Turquia, Geòrgia, Osètia, Txetxenia,
Azerbaidjan, l’Estat Islàmic… Armènia torna a estar al bell mig d’una regió
geoestratègica en ebullició, de nou, 100 anys després